Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Picasso i el tinent de la Legió Còndor

Xavier Busquets, autor de l'edifici del COAC, fou un dels 17 pilots de la Primera Escuadrilla Azul

Els aviadors van bombardejar Moscou per a l'exèrcit alemany el 1941

Javier Busquets Xindreu, el primer per la dreta, a la primera fila.
Javier Busquets Xindreu, el primer per la dreta, a la primera fila.

"Javier Busquets se esforzó en no hacer más que un trabajo bien hecho. Para hablar, cedió la palabra a Picasso, que nos ha regalado los grandes frisos, esgrafiados por Carl Nesjar. También Picasso ha sido aquí casi anónimo. Sin estilo Picasso, Picasso después de Picasso, hecho como el niño anónimo de Barcelona que él fue, grabando en la pared su comunicación viva con la alegría de las fiestas populares de la ciudad”. Que el reputat crític Alexandre Cirici-Pellicer sentés càtedra així a La Vanguardia, el 3 de maig de 1962, no vol dir que reflectís tota la polèmica ciutadana que van aixecar en el seu moment els esgrafiats picassians de traç infantil a la façana de la seu del Col·legi d’Arquitectes (COAC). I ni de bon tros trasllueix Cirici la intrahistòria del seu origen i execució, que hauria pogut quedar en no-res si Pablo Picasso hagués conegut a temps la doble personalitat de l’arquitecte Xavier Busquets Sindreu, amagada en totes les obres publicades fins ara sobre la història de l’edifici del COAC o dels esgrafiats de Picasso.

Com recullen Enric Granell i Toni Ramon a Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1874-1962 de l’acta del jurat que va adjudicar a Busquets la seu del COAC, l’arquitecte va ser impel·lit a resoldre els problemes de “falta de relació i d’unió arquitectònica entre el volum baix i el volum alt” de l’edifici.Busquets va trobar la solució, l’octubre de 1958, en veure a París el mural de Joan Miró a l’edifici de la Unesco, que li va suggerir la possibilitat d’una col·laboració similar per part de Picasso. Amb l’aquiescència de la junta del COAC i per mediació de l’editor Gustavo Gili, Busquets visità Picasso al seu exili carregat de plànols i fotos. Van caldre unes 60 visites per convèncer-lo. I el que sembla que va tocar la fibra de l’artista van ser fotos i una pel·lícula en 16 mil·límetres de manifestacions de la cultura popular catalana: són els gegants, capgrossos, castellers, barques, palmes i banderes, animals dels Tres Tombs, sardanistes, nens i postals barcelonines que decoren els tres frisos exteriors (el dels gegants, el de la senyera i el dels nens) i els dos murs interiors (el de la sardana i el dels Arcs) de la seu del COAC.

Descartada la ceràmica que proposava Busquets, Picasso va imposar que el noruec Carl Nesjar transmutés els seus dibuixos en esgrafiats fets amb sorra a pressió sobre formigó. Les proves tècniques van donar com a munició ideal per a Nesjar els còdols del riu Fluvià però, com que n’hi havia pocs, es va acabar fent servir de pintura grava matxucada de la pedrera gironina de Sant Joan les Fonts. El resultat no va agradar tothom. Ninotaires com Muntañola, JIP, Castanys i Cesc van sintetitzar a la premsa una opinió pública molt crítica que el dramaturg Ángel Carmona Ristol va recollir a La Vanguardia (31/5/1962) sota el títol El monigote de papel: “Los murales de Picasso en el Colegio de Arquitectos no han causado, indudablemente, muy buena impresión entre las gentes sencillas”. Carmona, com Lluís Marsillach, sostenia que els murals no tenien mèrit i que qualsevol nen hauria fet la intervenció que sí que necessitava l’edifici del COAC: “Unos desvergonzados y alegres monigotes para redimir su fría y burocràtica severidad”.

Fins i tot Salvador Dalí, a La Prensa (17/5/1962), va criticar “los planos lúgubres” d’un Picasso a qui acusava de no ser intel·ligent i d’estar obsessionat per “formas elementales de inmortalidad”. I sentenciava: “Si me hubieran encargado este trabajo, lo habría hecho al revés que Picasso. Somos los dos genios más antagónicos de España, genios ibéricos”. Però, per antagonisme, el que Busquets —a qui la història oficial atribueix una gran amistat amb Picasso— li va amagar a l’autor del Guernica i que, avui, la gran majoria d’arquitectes desconeixen. Fins i tot l’arxiver en cap del COAC, Andreu Carrascal, ho esmenta només en veu baixa: l’autor de l’edifici “va ser pilot de la Legió Còndor”.

Si a l’arxiu del COAC no hi ha proves d’aquesta acusació, es pot certificar a l’edifici del davant, a l’hemeroteca de Ca l’Ardiaca. O mirant per internet la portada de l’ABC del 3 de març de 1942. El tinent Javier Busquets Sindreu, que va fer la guerra civil com a alumne avantatjat de la Legió Còndor (l’aviació alemanya que el 1937 havia arrasat la localitat de Gernika), va ser un dels 17 pilots voluntaris de la Primera Escuadrilla Azul espanyola que durant la tardor-hivern de 1941 van ajudar Hitler en la seva ofensiva contra Moscou. I com a heroi condecorat amb la Creu de Ferro va ser rebut i retratat a Madrid l’1 de març de 1942. ¿Què hauria fet el comunista Picasso que va pintar el Guernica pel pavelló de la República de Josep Lluís Sert a l’Expo de París de 1937 si, als anys 60, hagués identificat Busquets amb l’uniforme nazi? Tenint present que la seu del COAC s’aixeca en una plaça Nova oberta precisament com a resultat dels bombardejos feixistes, és lícit reobrir la polèmica no ja pels esgrafiats, sinó sobre si el Guernica hauria d’exhibir-se a la capital catalana en lloc de Madrid.

Si aquest no fos, un altre desgreuge històric ja es va viure a la seu del COAC. Va ser la primavera de 1969, quan l’exposició Miró, l’altre va possibilitar que el pintor català que havia inspirat Busquets pels frisos picassians signés un gran mural sobre les vidrieres del COAC. L’obra va ser efímera, perquè Miró la va autodestruir en un hapenning, el 30 de juny, ajudat per l’arquitecte Òscar Tusquets i amb els fotògrafs Francesc Català-Roca i Colita i el cineasta Pere Portabella de testimonis. El curtmetratge que en va fer Portabella i una recreació exterior dels treballs de Miró i Picasso a la façana del COAC es podran recuperar del 17 de juliol a finals de setembre en l’exposició en la qual els arquitectes catalans ho recorden tot dels seus últims 50 anys. Tot, menys que l’arquitecte de la seva singular seu al cor de Barcelona va ser també pilot de la Legió Còndor.