Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ENTREVISTA

Mario Corea: “No s’ha de buscar l’originalitat”

L'arquitecte originari d'Argentina va arribar a Barcelona el 1976 fugint de la dictadura militar

Mario Corea, al seu estudi.
Mario Corea, al seu estudi.

Hi ha arquitectes que es refugien en l’elegància de les línies pures, que s’estimen més deixar una empremta en el que és públic, al servei de les necessitats de fons de les societats que habiten, i construeixen, hospitals, escoles o pavellons, abans que espectaculars edificis singulars per a clients de renom. Mario Corea (Rosario, Argentina, 1939) és un d’aquests. El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya li va retre homenatge el mes passat mitjançant la deliciosa exposició El quadern dels inicis. Mario Corea, i acaba de posar-se punt a un documental titulat El valor de la idea, produït per Nihao Films, que ben aviat s’emetrà per televisió.

A Corea, la concepció del seu ofici li ve marcada per la seva peripècia vital. Va arribar a Barcelona el 1976 fugint de la dictadura militar argentina, amb mà al davant i l’altra al darrere. Havia fet un màster a la Universitat de Harvard i el 1970 va rebre el diploma en Arquitectura de l’Architectural Association School, a Londres. Tot anava vent en popa. Va residir i exercir com a arquitecte als Estats Units durant sis anys i va col·laborar en el despatx de Josep Lluís Sert —que havia estat un dels seus mestres— i de Paul Rudolph.

L’estadi reciclat

La realitat és tossuda. Mario Corea va rebre l’encàrrec de construir a l’Hospitalet de Llobregat l’Estadi Olímpic de Beisbol per als Jocs de Barcelona de 1992 amb una capacitat per a 8.000 espectadors. Conscient de l’escassa popularitat d’aquest esport a Espanya, Corea va suggerir evitar la molt peculiar forma dels estadis de beisbol i donar-li una forma circular perquè, d’aquesta manera, es pogués reciclar en estadi de futbol una vegada acabades les Olimpíades. Però la federació d’aquest esport, que s’estrenava com a esport olímpic, temia que el beisbol fos desplaçat pel futbol, i va exigir la clàssica forma de diamant. Les prediccions es van complir. Ara a l’estadi s’hi juga futbol, això sí, amb una tribuna del tot incongruent. Corea també va fer l’Estadi d’Atletisme de Sabadell. I darrerament a Santa Fe (Argentina) ha transformat un antic molí en un centre cultural.

Entrada la dècada de 1970 va tornar a l’Argentina i va entrar com a professor de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral, a Rosario, la mateixa on s’havia graduat el 1962. Eren anys intensos i d’inevitable compromís, i Corea no va amagar mai la seva condició d’home d’esquerres. Va arribar el cop militar i un dia es va assabentar que se l’havia “liquidat” —és exactament el terme burocràtic que es va utilitzar— com a professor, i davant l’evidència que seria chupado pels milicos, va pujar a un avió amb destinació a Espanya, perquè Sert li va assegurar que hi trobaria feina.

“Vaig marxar com vaig poder de l’Argentina, i temia que, en l’obligada escala al Brasil, em fessin tornar”, recorda ara, “i quan vaig arribar a Barcelona, Sert no hi era. Però vaig tenir sort. Oriol Bohigas i Manuel de Solà-Morales em van ajudar i al cap de poc ja donava classes a l’Escola d’Arquitectura”. Va ser en aquesta època que Corea va començar a treballar amb els seus quaderns, plasmant de manera compulsiva les idees i els projectes que, aleshores, no podia dur a terme. I són aquests quaderns moderns, ara rescatats, els que vertebren l’exposició que va ocupar el COAC fa unes setmanes. Una mostra que Corea ha dedicat als seus cinc mestres: Louis Khan, el primer que li va fer la gran pregunta sobre l’ofici de l’arquitectura; Fumihiko Maki, el seu professor en el màster del GSD, que el va anar a buscar personalment a casa seva el dia de l’examen perquè s’havia quedat adormit; Frank Lloyd Wright, per la profunda influència de la seva obra; Mies van der Rohe, perquè va assistir a la reconstrucció del Pavelló de Barcelona, impulsada per Bohigas, i naturalment Sert, de qui cita una frase clau: “El Partenó és només el millor exemple de molts tipus similars d’edificació. La novetat no el va fer immortal”.

La relació amb Sert neix per casualitat quan només era un estudiant a Harvard. “Un dia, a la bugaderia, un home que s’encarregava de buscar feina per als estudiants em va demanar si tenia facilitat per les maquetes. M’hi vaig presentar i em van donar la feina. De Sert vaig aprendre gairebé tot el que sé, però sobretot que l’originalitat no s’ha de buscar, sinó que és molt més important fer bé la nostra feina”.

Dibuixos i maquetes són, encara, els instruments de feina de Corea, que no fa servir ordinador per als projectes, ho fa la gent del seu estudi una vegada que ja té el projecte articulat. Per això funciona tan bé la idea dels quaderns, que omple compulsivament, sigui on sigui, plasmant les idees que li van venint. No és d’estranyar que també faci pintura, com a element d’alliberació. En certa ocasió, explica un galerista li va fer una exposició de la qual es van vendre diversos quadres. “Després”. explica, “em va venir per demanar-me com ho havia de fer per triomfar com a pintor, i li vaig respondre que impossible, que precisament pintava perquè era un gènere que no tenia cap dels condicionants que té l’arquitectura”.

La trajectòria professional de Corea s’articula, com correspon al seu pensament polític i social, al voltant de l’obra pública. Últimament s’ha convertit en un arquitecte d’hospitals, una especialitat que, en principi, assegura, no s’havia plantejat, però l’èxit de la Unitat de Cremats de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, l’ampliació de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa o l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus i l’Hospital General de Maó, li consagren en aquest gènere.

Si va sortir de l’Argentina sense res i tement per la seva vida, ara ha tornat per la porta gran. Hi passa uns quants mesos l’any i torna a fer classes a la seva universitat. A més, treballa en una administració pública. El seu vell amic Hermes Binner, governador de la província de Santa Fe, el primer socialista que va ocupar un càrrec d’aquest nivell en la història de l’Argentina, el va contractar per construir escoles i centres culturals. Explica, emocionat, que en la inauguració d’una petita escola en un poble que no tenia res, un ancià autòcton li va fer veure la dimensió que per ells tenia aquell petit treball. Aquests darrers anys, ha creat l’Hospital HECA de Rosario (2007) i assessora la Unidad de Proyectos Especiales del Ministerio de Obras Públicas y Vivienda del Gobierno de la província de Santa Fe. Corea manté una activitat com a professor convidat i conferenciant en universitats i escoles d’arquitectura i urbanisme d’Espanya, Argentina i EUA.