Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Memòries d’un penya-segat

Aparcat el projecte del barri Blau@Ictinea, el Morrot segueix sent el gran oblidat de Barcelona

El tranvía 48, a su paso por la carretera del Morrot, en una imagen de 1919.
El tranvía 48, a su paso por la carretera del Morrot, en una imagen de 1919.

La muntanya de Montjuïc de Barcelona sempre ha estat un propòsit no realitzat. Com si es complís amb aquesta un antic malastruc, el lloc que va veure néixer la primitiva Barcelona, que havia de ser pulmó urbà, zona residencial o futur barri tecnològic, segueix arrossegant una llarga tradició de projectes estroncats. La presència del castell, dominant amb la seva silueta amenaçadora tota la plana, va resultar odiosa moltes dècades; despertava una por massa ben justificada. Quan Montjuïc va ser enjardinat el 1929, molts cregueren que es convertiria en un Central Park o Bois de Boulogne a la catalana. Però darrere d’aquesta façana turística i olímpica, encara s’amaga un territori deshabitat, amb una història plena de llegendes.

ON LA CIUTAT PERD EL SEU NOM

El Morrot és el nom que rep el vessant sud de Montjuïc, on la muntanya es precipita abruptament sobre el mar. Els forats de les seves roques acullen una reserva natural de xoriguers (falco tinnunculus), aus rapinyaires que comparteixen amb l’Ajuntament de Barcelona el control d’espècies com els coloms o les gavines. Aquesta paret rocallosa està coronada pel castell, entre el far i el cementiri del sud-oest. I sembla que va ser l’origen geològic del que avui és Barcelona. Ho explica el doctor en arquitectura Estanislau Roca: “En el període Miocè, el Morrot era un illot en el mar que aturava la sorra que portaven les onades, acumulant prou material com per formar una petita península i dibuixar així el litoral barceloní. Segles més tard, els ibers hi van construir la primitiva Barkeno. No va ser fins després de 1714, quan la muntanya va agafar mala imatge. El record dels bombardeigs dels generals Espartero (1842) i Prim (1843) i les històries de tortures i execucions al castell la van convertir en un símbol de l’opressió. Paradoxalment, sense els militars la muntanya hauria estat engolida per les cases”.

L’altre element que la va fer un lloc apartat van ser les pedreres, la més antiga de les quals era la de l’Esperó del Morrot, d’on va sortir la pedra per construir les muralles i els edificis de Barcelona. Se’n treia pedra molinera per les moles dels molins, i els carreus amb què es va aixecar la catedral, Santa Maria del Mar, l’hospital de la Santa Creu, la casa de l’Ardiaca i els palaus gòtics de la ciutat.

Fins a l’arribada de la totxana, totes les cases es van construir amb aquest material (el darrer edifici fet amb pedra de Montjuïc va ser el Banc d’Espanya de la plaça de Catalunya). Durant el segle XX hi van haver 25 pedreres en funcionament, tancades el 1955 pel risc de les voladures amb dinamita.

COVES I LLADRES

Malfactors i misèria

X. T.

Tot i ser un lloc tan literari, pocs han estat els escriptors catalans que han parlat del Morrot. Sabem de les bandes de segrestadors que habitaven les seves coves el segle XIX per la novel·la Barcelona y sus misterios, d’Antoni Altadill. Un altre autor que va parlar d’aquests vorals va ser Juli Vallmitjana, en llibres com La Xava (Edicions de 1984) i Sota Montjuïc (Arola). En un altre registre es trobava Paco Candel, que reflectí les misèries del barraquisme i l’emigració a Els altres catalans (Edicions 62). El veïnat d’aquest racó també surt episòdicament a Ha estallado la paz (Planeta) de Josep Maria Gironella, Una hereva de Barcelona (Ed. 62) de Sergio Vila-Sanjuán, La ciudad de los prodigios (Seix Barral) d’Eduardo Mendoza, o La petita mort (Plaza & Janés) de Roser Caminals. Pel que fa a la crònica d’aquests espadats destaquen Las calles del pecado (Petronio) de Joan Llarch, Can Tunis, l’ocàs d’un barri (Generalitat de Catalunya), de Julio Baños, o Montjuïc, la muntanya de la ciutat (Institut d’Estudis Catalans), d’Estanislau Roca, amb què va obtenir el premi Domènech i Montaner.

El Morrot sempre ha estat un lloc de coves, ja habitades en el Paleolític. Les restes arqueològiques més antigues de Barcelona s’han trobat aquí: un taller del 8.000 a.C., on s’explotava el jaspi groc o vermell de la muntanya per fer ganivets, puntes de fletxa o llança i eines. Quan els romans van traslladar la ciutat de Barkeno al turó del Taber, sota els penya-segats es va fer el primer port on s’obtenien les preuades ostres de Barcelona. Amb la caiguda de l’Imperi, les coves de Montjuïc van ser ocupades per anacoretes i eremites. I la muntanya màgica va ser colonitzada per capelles com les de Sant Julià, Sant Fructuós, Sant Bertran o Santa Madrona (la llegenda diu que va néixer en una cova del Morrot). Aquesta part de la muntanya també acollí els dos cementiris jueus de la ciutat medieval. En segles posteriors, les coves van ser habitades per bandolers i lladres. Corria la veu que hi havia enterrats tresors, com el que van trobar en un forat els constructors de la casa dels Cargols del Paral·lel. El 1641, en la revolta dels Segadors, el virrei de Catalunya es va amagar en una d’elles, on va ser detingut i executat pel poble. Al 1714, les tropes borbòniques detindrien al general Moragues en la cova dels Argenters.

El 1896 el que van trobar va ser un nen assassinat, que commocionà la ciutat. Durant la Primera Guerra Mundial, molts desertors europeus les van habitar; i en temps del pistolerisme s’hi van localitzar amagatalls d’armes i explosius. Tot aquest món subterrani va ser parcialment tapiat durant les obres de l’Exposició de 1929, malgrat que cinc anys després la policia encara va fer una gran batuda per detenir els delinqüents que hi vivien. En la postguerra s’hi refugiarien alguns republicans que no van poder fugir de les autoritats franquistes. El 1963 un home va caure accidentalment en una cova (fet que es repetiria al 1966 i al 1967). I el 1978 es va produir una baralla a cops de puny entre indigents per la propietat d’un avenç. De manera inesperada, al 2006 es van detectar nous habitants en alguna de les coves de la muntanya.

Jaume Susany és membre del Centre d’Estudis de Montjuïc. La seva afició l’ha portat a buscar els túnels del castell: “La de Montjuïc és l’única fortalesa del seu tipus sense camins subterranis coneguts. Però que no siguin de coneixement públic no vol dir que no existeixin. Sabem que el Tren de la Bruixa del Parc d’Atraccions era un tros del túnel que feien servir els militars per transportar municions fins a la bateria d’artilleria de Bellavista, una de les que hi havia a la muntanya. I a la carretera de Montjuïc, davant del carrer Cabanes es conserva una porta tapiada d’un altre passadís”.

A LA ‘CURVA’...

En una de les seves rumbes, el cantant Gato Pérez descrivia aquests espadats com un lloc: “A mig camí del port, on Montjuïc i El Prat es fonen en terrenys guanyats al mar”. Per anar-hi s’havia de passar per la carretera del Morrot, on estava la famosa curva que ell va cantar. Aquest antic camí anava des de les Drassanes fins a Can Tunis, i el XIX era el destí preferit pels suïcides romàntics que es llençaven al mar. En aquells anys, quan hi havia tempesta les onades tallaven la carretera. El pas també era interromput quan feien pràctiques de tir des del castell o quan hi havia esllavissades, molt freqüents. De l’antiga carretera encara se’n pot veure algun tram sota l’actual Ronda del Litoral, construïda entre les dècades de 1970 i 1980.

Per la carretera del Morrot circulava el tramvia 48, dels més peculiars del transport públic barceloní. En aquesta línia havia treballat un jove arquitecte anomenat Antoni Gaudí, que moriria anys després atropellat per un tramvia. Va entrar en funcionament el 1905, amb un trajecte que anava des de la Rambla fins als banys Zoraida i l’hipòdrom de Can Tunis. Llavors semblava que aquesta zona li faria la competència a la Barceloneta com a lloc de bany i d’oci. Però després de la Guerra Civil, el 48 es va convertir en el tramvia del cementiri (Atraccions Apolo-Fossar de Montjuïc). Les esllavissades van fer que fos considerada una línia poc segura; i quan va ser suprimida el 1963 feia el recorregut Palau-Cementiri.

Durant molt de temps, en el moll del Morrot era on feien la quarantena les naus sospitoses de dur malalts a bord. Llavors era una zona de poc tràfic marítim, fins que el 1908 es va construir la dàrsena. A partir de 1914, davant mateix van aparèixer les muscleres del Morrot, on dos anys després es van rodar imatges de la pel·lícula La vida de Colón, de Gérard Bourgeois. I durant l’epidèmia de la grip espanyola de 1918 es va instal·lar un campament sanitari. Per les mateixes dates, s’obria aquí la primera base hidronaval de la Península, en funcionament fins al 1961. Hi havia també els tallers de la Nueva Vulcano i els magatzems de la CAMPSA. A partir de 1950, la dàrsena del Morrot va ser ocupada quasi en exclusiva per les naus de la Sisena Flota dels Estats Units.

Barraques, El Morrot 1915.
Barraques, El Morrot 1915.

Al costat del moll hi ha l’estació del Morrot. Pertanyia a l’antiga línia MZA, i malgrat haver estat una de les candidates per acollir l’AVE, ha quedat com una estació de mercaderies. Dalt de la muntanya es troba el far, de 1906, poc conegut i reedificat el 1922 per l’arquitecte Josep Cabestany. És un edifici rectangular, amb dues plantes de totxana vermella, coronat per una torre cilíndrica, on fins a finals del XX hi va viure un farer. El far va ser automatitzat i ha quedat deshabitat; fins i tot es va parlar de fer-ne un restaurant. Ara fa 10 anys, l’arquitecte Josep Maria Botey remodelà l’espai: “El projecte era fer-hi la seu d’Activitats Socials de l’Autoritat Portuària de Barcelona. Havíem de rehabilitar l’interior i fer accessible la part del far, per fer-hi un petit museu”. Les obres es van acabar, però no ha estat obert. Encara el 2007 es va parlar de reconvertir-lo en un centre de documentació i observació de l’entorn natural. Però segueix tancat.

L’HOTEL TRANSEUNTE

Si passen per la Ronda del Litoral, veuran a la falda de Montjuïc una construcció amb sostre de volta, de difícil accés i amb la porta tapiada. És conegut com el Polvorí. Ho explica Joan Montoya, un enamorat dels esports de muntanya i l’espeleologia, que va ser-hi fa tres anys: “Són dues grans galeries de ciment armat connectades entre si, que en algun tram fan necessari l’ús de cordes. Hi vaig anar amb gent del grup GEXXI i del Club d’Exploradors de Llocs Abandonats (CELA). Estava ple de brossa, hi havia diaris de fa 30 anys, botelles, nines, restes de fogueres...”.

El túnel va ser construït durant la Guerra Civil per amagar-hi els magatzems de benzina de CAMPSA, que l’aviació italiana provava de destruir. Es va aprofitar una cova natural, a partir de la qual es van perforar dues galeries sobreposades. Tanmateix, en el bombardeig del juny de 1938, les bombes van fer explotar els dipòsits i les obres es van aturar. En la postguerra es va transformar en una ciutat de la misèria, on vivien els captaires més estripats. Llavors eren conegudes com les Coves d’Ali Baba, l’Hotel Transeunte o l’Hotel Montecarlo, per un cartell burleta que algú penjà a l’entrada. El perill d’esllavissades va fer que en els anys 60 fossin desnonades i tapiades.

Dels barris de barraques i del poblament informal en sap molt Julio Baños, membre de la Fundació Paco Candel i president dels Amics del Centre de Documentació Històrica Montjuïc-La Marina. Segons explica, “Can Tunis va ser una zona que —a finals del XIX— semblava una opció òptima per fer-hi un barri de categoria. Només hi havien masies i algun berenador, amb fama de menjar-s’hi el millor peix fresc i les millors angules pescades a la desembocadura del Llobregat. Els senyors de Barcelona venien fins aquí per anar a l’hipòdrom de Can Tunis. Però quan van fer el cementiri, l’espai es degradà. I en comptes d’un lloc selecte es convertí en un dels primers barris de barraques de Barcelona”.

Les primeres barraques del Morrot van aparèixer al 1870, quan va començar l’explotació intensiva de les pedreres. El veïnat era molt peculiar, i anava a retratar sovint el pintor Isidre Nonell. Les barraques allà eren coves excavades a la paret, amb una façana d’obra. Començaven a tocar de la fàbrica Rivière, després venien les del Huerto de la Paloma. I al final les de la Muntanyeta, amb edificacions tan ben fetes que, en ser traslladats els seus veïns, hi van instal·lar famílies de gitanos a qui les autoritats franquistes van prometre escoles, equipaments sanitaris i feina. Però de tot allò no es va fer res. Els serveis municipals les van tapiar quasi totes entre el 1952 i el 1953, després d’una esllavissada que va matar una família. Com recorda Baños: “Aquesta mena d’accidents era molt freqüent. Amb 15 o 16 anys era a la parada del tramvia i com que feia tard vaig decidir anar caminant. Sota el castell vaig veure els bombers, amb unes escales molt llargues. A la paret de roca hi havia un forat, i d’aquest en sortia una mà que demanava auxili”.

BLAU@ICTINEA, UN SOMNI

A Barcelona, cada projecte municipal inclou un barri de nova planta. Així, la Vila Olímpica va ser el referent de Pasqual Maragall, com el 22@ ho va ser de l’alcalde Joan Clos. Des de fa cinc anys, la nau insígnia de l’ajuntament Trias ha estat el Blau@Ictinea; nom força extravagant pel Morrot. Tanmateix, no és un projecte nou; segons l’arquitecte Roca: “Des que el 1914 Montjuïc va ser declarat d’utilitat pública, s’han succeït diversos plans d’edificar-hi habitatges”. Durant la dictadura de Primo de Rivera, l’arquitecte municipal Ferran Romeu ja va proposar la construcció d’un barri de xalets adossats. Acabada l’Exposició de 1929, Rubió i Tudurí projectà enderrocar els palaus i urbanitzar la muntanya. Dins d’aquest projecte, el GATPAC va proposar la construcció d’un ascensor que pugés des de l’estació del Morrot fins al castell.

El port decàrrega des de Montjuïc, on havia d´anar el proyecte de Blau@Ictinea pel Morrot.
El port decàrrega des de Montjuïc, on havia d´anar el proyecte de Blau@Ictinea pel Morrot.

L’escriptor Josep Pla mostrava l’estranyesa que en comptes de viure arran de mar, la burgesia de Barcelona preferia Collserola. Al 1960, amb la cessió del castell a l’Ajuntament, van haver-hi dos nous projectes; el primer de Josep Maria Bosch i Aymerich, i el segon dels arquitectes Bonet Castellana, Oriol Bohigas i Josep Martorell. Aquest pla especial tenia el patrocini de l’empresa BEOSA, que pretenia acabar amb el cementiri de Montjuïc per fer-hi un barri residencial i prolongar la ciutat per la façana marítima.

La proposta de Trias fou durant les municipals del 2007. El pla era construir 10.000 habitatges en un nou barri anomenat Blau@Ictinea. Però aviat es van veure les dificultats: calia traslladar l’estació de mercaderies i modificar la Ronda del Litoral. Això va reduir la xifra a 2.000 habitatges, amb espai per a empreses i sector terciari. Finalment, el projecte parlava de blocs d’oficines i usos hotelers. L’oposició recordà el perill de fer domicilis al costat del moll d’Inflamables. El Morrot és un espai molt conflictiu: el 1992 patí un xoc entre un tren de mercaderies i un camió cisterna; el 1996, una fuita de diòxid de sofre; el 2003, un incendi, i el 2008, una fuita química.

L’abril passat el ple municipal rebutjà el projecte. Tot i que CIU no hi renuncia, de moment és un altre dels propòsits no realitzats que han tingut la muntanya de Montjuïc per escenari.