Dues interseccions

Al MACBA s’hi pot veure ara una de les obres de l’artista nord-americà Gordon Matta-Clark (1943-1978), en la meva opinió la més clara d’entre les seves intervencions-enderrocs en construccions. Es tracta d’una peça desapareguda anomenada Conical intersect duta a terme l’any 1975 i que va durar algunes hores, però de la qual es conserven fotografies i una pel·lícula que ara formen part de la col·lecció del MACBA. La intervenció cònica va tenir lloc a l’immoble dels números 27-29 de la rue Beaubourg de París, en una de les cases que s’havien d’enderrocar per fer lloc a la construcció del centre Georges Pompidou.

 Normalment pensem que l’espai es construeix, i es fa amb l’ajut de murs i sostres o de lloses i pilars, com és habitual. Però també es pot construir excavant, per exemple. Aquest seria el cas del monument a Tindaya, un projecte no realitzat d’Eduardo Chillida. El cas del que els parlo té alguna cosa semblant, perquè és un enderroc, intencionat és clar, però en lloc de donar com a resultat un espai visible, tan sols l’acota, podríem dir. N’hi ha prou amb veure al final de la pel·lícula l’enderroc real i inevitable del vell edifici per adonar-nos de la diferència entre tots dos enderrocs.

De fet, més que un enderroc, més que una desocupació de la matèria per donar lloc a un buit, el que fa és esborrar parcialment alguns elements. En aquesta obra ens hem d’imaginar com un con invisible talla tot el que troba al seu pas, des de l’exterior cap a l’interior, des de baix cap a dalt obliquament. Comença pel mur exterior, primer com un forat imperceptible, i s’obre pas a través de murs, envans i sostres, deixant veure la seva geometria per les corbes que es retallen en els elements que l’interfereixen. L’espectador ha de fer l’esforç de veure aquest espai encaixat dins dels espais convencionals de les habitacions de l’edifici. Aquest nou espai no distingeix entre les diferents peces ni els diferents pisos, els retalla tots deixant entreveure la seva forma amb els diversos gruixos de les parets, o de la musculatura de les bigues de fusta dels forjats, o dels diferents colors i dibuixos dels papers pintats a l’interior de l’immoble.

És important aquí que puguem veure el procés, com van apareixen els calculats forats. Com els que hi treballen amb malls, macetes i serres van obrint pas a aquest con invisible. Es palpa l’esforç que hi fan tots plegats, l’artista entre ells. El resultat es deu més a l’esforç i a la intuïció que a l’exactitud o a l’acabat dels talls. És groller però contundent, és com qui mostra una direcció sense detalls irrellevants. Si volem veure el valor d’aquesta intersecció conceptual tan sols hem de pujar una planta al museu i veure una altra intersecció, obra de l’artista Rita McBride, la de la rampa de la Villa Savoya, la coneguda casa de Le Corbusier del 1927, amb una paret del museu. Resulta un xic banal i és obvi que s’ha volgut així, amb una eloqüent i nul·la espaialitat, exactament en la direcció oposada a la de Gordon Matta-Clark.

La meva generació es va formar amb una assignatura clau al començament dels estudis d’arquitectura, la Geometria descriptiva. No enteníem gaire quin sentit tenia fer exercicis de representació de la intersecció, per exemple, d’un con amb un cilindre a l’espai. Els resultats dels exercicis eren dibuixos que encara ara hem de mirar amb molta atenció per entendre’ls. Jo pensava que només eren purs exercicis per educar la visió espacial, però no vaig pensar mai que algú els pogués dur a terme realment. Doncs sí, aquest algú era Gordon Matta-Clark i aquest film s’hauria de passar a les assignatures de Geometria arraconades per uns temaris afectats que ensenyen a “expressar-se dibuixant”.