CRÍTIQUES / LLIBRESCrítica
i

Elogi de la prudència

Un escriptor català que volia escriure un llibre sobre el patiment de l’Holocaust

Escriure després (Lleonard Muntaner Editor) és un dels llibres més recomanables per a aquells que vulguin saber com funcionen i com es fan malbé algunes parts del nostre sistema cultural. El volum recull el seguit de reaccions que es van produir a partir de la publicació de Viure mata, un llibre d’aforismes d’Abel Cutillas, on s’hi pot llegir: “L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se’ls va reconèixer com a poble escollit”. Els darrers anys i potser fins i tot dècades els editors ens han volgut vendre assaigs que no passaven de ser pamflets, pamflets que no arribaven a manifestos, manifestos prescindibles i insults disfressats d’aforismes. Escriure després és més que una resposta, conté la descripció de com fallen els filtres, els procediments de crítica i de recepció a les editorials i a la premsa.

ESCRIURE DESPRÉS
Diversos autors. Lleonard Muntaner, editor, 430 pàgines. 24 euros

Poetes, filòsofs, traductors, historiadors i crítics reflexionen sobre els mecanismes que han legitimat aquí no tan sols l’aforisme, sinó la seva homologació i fins i tot exaltació. Arnau Pons coordina els articles que han escrit, entre d’altres, Idith Zertal, Fina Birulés, Emmanuel Faye, Felip Martí-Jufresa, Josep Maria Lluró, Llibert Tarragó i Simona Skrabec. L’article de Zertal comença dient que no, que no calen aquest tipus d’homenatges en forma d’aforisme i acaba recordant una dita jueva: “Savis, sigueu prudents amb les vostres paraules”, que ella mateixa complementa, “els que no ho sigueu tant, de savis, sigueu encara més prudents”. Res, picar ferro fred.

A Escriure després hi trobem l’explicació d’una polèmica que és molt més propera a la categoria que a l’anècdota. Davant de la impossibilitat de desplegar una reflexió pautada, dialògica i oberta es recorre al pamflet i a l’aforisme. És un dels símptomes de què parla Lluró en un article antològic: “En tot aquest afer estem davant d’un episodi de degradació del nivell intel·lectual i crític”. El més perillós és que aquesta degradació ha esdevingut, en certa manera, que diu l’aforisme, estructural, i forma part del cinisme i de la impunitat a què al·ludeix Tarragó i que acaba inundant la dreta més rància a la TDT. Pons i Xavier Antich recullen el menyspreu del director d’Unescocat, Agustí Colomines, que va tractar Zertal de turista intel·lectual i obren el camp als articles de Rosa Planas, Antoni Mora o de l’enyorat Adrià Chavarria. Skrabec ens mena cap als conflictes d’Europa Central i les raons de la censura i l’encegament. La raó no s’atura i fa que Enric Casasses escrigui un article d’autocrítica, una excepció lloable en un país que fa propi allò del mantenella y no enmendalla.

Fa temps vaig escoltar la conversa d’un escriptor català que volia escriure un llibre sobre el patiment de l’Holocaust. Tant li feia el patiment, tant li feia l’Holocaust. El que importava era el llibre, la publicació, l’efectisme dels Funny Games que descriu Antoni Mora. Qualsevol cosa que tingui a veure amb la frivolització de l’Holocaust, la Guerra Civil o el Gulag pot acabar tenint un lloc en un sistema editorial a qui, curiosament, li fa mandra el debat o l’anul·la a través de l’insult. Turistes intel·lectuals em sembla que ho som tots una mica, la vida és tan curta que no dóna temps per a gaire res més.

“No, gràcies, no necessitem els vostres homenatges”, diu també Zertal, i és que tot document de la suposada cultura pot ser també un document, més que de la barbàrie, de la mediocritat. Escriure després d’Auschwitz és possible. És molt més recomanable llegir sobre Auschwitz, afortunadament hi ha llibres excel·lents per a nosaltres, pobres turistes intel·lectuals.

Archivado En:

Te puede interesar

Lo más visto en...

Top 50