Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
CENTENARI TÍSNER

Paraules de Tísner el vell

L’Avel·lí Artís-Gener escriptor, periodista i as dels mots encreuats, en el centenari del seu naixement

Tísner al mig de la graella d'uns mots encreuats que evoquen el seu món.
Tísner al mig de la graella d'uns mots encreuats que evoquen el seu món.

Avel·lí Artís-Gener, Tísner (Barcelona, 1912-2000) va néixer i morir el mes de maig, separades totes dues fites per quasi 88 llargs i fructífers anys de vida. Va tenir una vida plena, rica en aventures i peripècies vitals ben diverses sempre marcades per un doll de creativitat que va trobar diversos llenguatges expressius en la literatura, la pintura, el periodisme, l’escenografia, la caricatura, el figurinisme, la il·lustració, el guionatge, la traducció, la publicitat, la ràdio, els mots encreuats, la televisió... Enguany, en concret el proper dilluns 28, se celebra el centenari del seu naixement, juntament amb el del seu cu-nyat, amic i company de vida, Pere Calders, i també el de Joan Sales.

Es tracta de tres escriptors imprescindibles per entendre, des de perspectives diferents però, les vivències profundament trasbalsadores de la guerra i l’exili. Per això, tant l’Ajuntament (eren barcelonins tots tres) com la Generalitat estan preparant una commemoració conjunta que vol donar comptes d’aquestes figures de la literatura catalana que van escriure i sobreviure un període convuls i complex de la història de Catalunya.

El més polifacètic dels tres va ser, sens dubte, Tísner, bon novel·lista i memorialista, però també valent periodista i ninotaire i pioner dels mots encreuats a Catalunya [vessant a la qual Paul Vidal pica l’ullet a la pàgina 3 tot confegint uns mots encreuats sobre la seva figura]

De personalitat extraordinàriament expansiva, simpàtic, xerraire, enginyós, ple de talent i de generositat, Tísner és un escriptor que convé recuperar o descobrir, segons els casos. Un centenari és una magnífica ocasió per a fer-ho. Abastar-lo en la seva totalitat és quasi impossible o només per a iniciats. La vintena llarga de llibres publicats, les seves obres completes (a Pòrtic) en sis volums, les traduccions de García Márquez, de Yourcenar, Vargas Llosa, Borges, Capote... el converteixen en un prolífic autor, a més de extremadament polifacètic. Ricard Salvat —que, entre altres coses, va encarregar-li l'escenografia de Mort de dama de Llorenç Villalonga— parlava de les “infinites activitats laterals d'un dels escriptors més importants de la Catalunya de la segona meitat del segle XX”. Centrant-nos tan sols en la seva obra de creació literària, malgrat resulta difícil fer-ne una selecció, podríen destacar-se els següents cinc títols.

556 Brigada mixta (1945). Relat breu en què novel·la l'experiència biogràfica més que no pas novel·lar la guerra. La renúncia que posteriorment en fa Tísner es deu a que no va complir el deute íntim d'escriure sobre l'indicible de l'experiència bèl·lica.

Les dues funcions del circ (1966, finalista del Premi St. Jordi). Aquí assaja ja la temàtica de la confrontació entre dues cultures en el context de la Martinica francesa, on el seu vaixell va fer estada de camí a l'exili a causa d'una avaria.

Prohibida l'evasió (1969, Premi Prudenci Bertrana). Novel·la de caràcter experimental amb fortes influències del mitjà televisiu en el que va estar imbuït a Mèxic.

L'enquesta del Canal 4 (1972, Premi Sant Jordi). De car caràcter experimental i futurista, comporta un fort compromís i esperança amb la caiguda de les dictadures.

Viure i veure (1989-1995). Quatre volums de memòries de la que fou la seva darrera obra publicada (i multipremiada) on apareix el Tísner personatge i persona: verbigràcia.

Paraules d'Opòton el vell (1968, finalista del Premi Prudenci Bertrana). La seva obra mestra. Per més que Tísner s'esforcés a dir que el seu mèrit principal era la trapelleria és evident que l'exercici de modificar el punt de vista sobre la història del descobriment de la península ibèrica traspua una ironia fina i punyent. No deixa de ser una manera d'obligar-nos a pensar com haurien estat les coses des d'una altra perspectiva, què hauria passat si els descobridors resultessin ser els descoberts. Aquesta és l'aventura d'aquest llibre: una reflexió sobre els descobriments, les intoleràncies, les colonitzacions, el contacte amb l'alteritat i el rebuig de la diferència. “Pertanyo a un país ocupat militarment”: aquesta va ser una de les seves conviccions.

A Tísner els mexiques li permeten parlar dels catalans i dels espanyols. Tísner va confessar-li a Maria Antònia Oliver: “Quan em mori quedarà una cosa per la que podré ser recordat: les Paraules d'Opòton el Vell. Potser per la resta de coses no, però les Paraules... sí, veritat?”. Segur que sí!