Dos ‘icebergs’ a Barcelona

Fa poc es va presentar el Disseny HUB, el nou equipament de la plaça de les Glòries de Barcelona, i es va poder veure l’interior ja molt avançat. En destaca el vestíbul central, un espai de tres plantes d’alçada que corregeix la impostura de taponar el carrer d’Àvila, prenent l’aspecte d’una moderna estació de metro. Les escales mecàniques del vestíbul ressonen en les de l’espai lateral a tota altura i connecten el nivell del carrer d’Àvila amb el foyer de la sala d’actes de la darrera planta, i ajuda que tot plegat sembli un gran intercanviador, tota una metàfora del DHUB.

Veient l’exterior de l’edifici, i l’envergadura de la part soter-rada, de fet la més important, ens adonem que la proporció entre aquestes dues parts sembla seguir un cert efecte iceberg, cosa que inevitablement fa pensar en un altre edifici barceloní recent, la nova Filmoteca. Dos edificis amb diferències notables, estructura d’acer en un i de formigó en l’altre, vestíbuls i espais comuns generosos en un i ajustats en l’altre; però similars en altres coses. Tenen una factura externa que manifesta les molèsties que tots dos es prenen per aconseguir un embolcall singular, i que tenen en el format allargat dels cossos emergents, en la proporció entre aquests i la part soterrada i, especialment, en l’aspecte de cap de martell, una genètica compartida.

Tots dos expressen molt bé la fi d’una època i sens dubte pertanyen, afegint la inèrcia del temps, al segle passat, la dels edificis d’aparença contundent, singulars, aïllats i amb una utilitat única. El tret identitari arquitectònicament parlant és el voladís, que passarà a ser el de la Barcelona postolímpica. Edificis d’habitatges, casernes de bombers, edificis corporatius, comissaries i museus han adoptat el voladís sense adonar-se que potser l’únic tret característic ha estat la poca originalitat i la unanimitat en aquesta adopció. És cert que les estàtues eqüestres històricament han lliurat una batalla per l’equilibri entre el voladís del cap i la cua, expressada pel número de potes amb les que el cavall es recolzava a terra, però l’abstracció sobre aquest problema escultòric ens ha dut a edificis que són com a cavalls sense genet i potser, qui sap, sense rumb.

Tots dos són equipaments especials i tots dos han sorgit com a resultat de traslladar i unificar-hi funcions fins ara disperses. Edificis paraigua en l’època que aquesta coartada argumental ja no resulta tan convincent. Preferim entendre les coses per separat i donar-los-hi un sentit reomplint amb l’experiència pròpia les escletxes, que trobar el concepte que ho explica tot, la paraula clau, que només serveix per tranquil·litzar les nostres consciències. Preferim el debat i admetem certes contradiccions i defugim de la coherència cada cop més sospitosa de fer costat a allò oficial. És la mateixa diferència entre comprar en un centre comercial, on ho trobarem tot agrupat, que anar a comprar en botigues pel carrer; similar a caminar per la ciutat com un turista sota la batuta del guia, que deixar-se emportar per la vella deriva situacionista. Quins avantatges té que tot sigui al mateix lloc? Evidentment des del punt de vista de la vitalitat de la ciutat, cap ni una. Doncs bé, en això els dos edificis també són semblants. El cert és que podríem haver seguit tenint quatre museus dispersos enlloc d’un de centralitzat i diferents sales de cinema enlloc d’un multicinema. La idea del Grec, disposar d’una programació escampada per la ciutat, només serveix per l’estiu?

Aquestes coincidències no signifiquen plagi, signifiquen que les idees, com les formes, són comunes i recurrents en èpoques determinades. Interessen com a manifestació d’una cultura i permeten pensar en quina patologia les provoca. A què deu obeir la forma martell?