Efectiu, apassionat

Tant L’estrany, de Jordi Sierra Fabra (Barcelona, 1947), com L’illa de Bowen, de César Mallorquí (Barcelona, 1953), són dues novel·les guardonades que tenen un inici impecable, d’aquells que, com si d’un parany es tractés, atrapen de ple en allò que desitgen explicar. I no n’hi ha per menys: els seus autors són dos dels grans mestres de la literatura juvenil a Catalunya. El primer, Sierra i Fabra, aconsegueix amb L’estrany un dels cromos que li mancava, un dels múltiples guardons del país que no tenia en el seu extens i brillant palmarès. El segon, Mallorquí, guanya per quarta vegada l’Edebé, el mateix que el 1997 el va donar a conèixer a ell i al seu estil inconfusible, que el lliga amb els grans autors dels clàssics d’aventures de la primera meitat del XX.

 L’estrany és una novel·la introspectiva, una història iniciàtica on assistim al canvi intern del personatge. L’autor situa l’acció en un país en el qual la dictadura assoleix el poder. El pare d’en Daniel, el protagonista de 13 anys, és a la presó per les seves idees i la mare ha de llogar una de les habitacions del pis a un desconegut per tirar endavant. La curiositat per saber coses de l’estrany i les breus converses que mantenen, desvetllaran la fantasia d’en Daniel i qüestionaran la manera que té d’analitzar el seu entorn.

D’entre la diversitat d’obres de l’autor, L’estrany no és ni serà una de les més destacades. Sense necessitat de grans escarafalls, però, és una obra que atrau i rutlla amb una gran efectivitat, que captiva amb la construcció dels dos protagonistes, que avança amb fluïdesa, encara que amb ritme un pèl irregular.

En un moment concret, l’estrany recomana a en Daniel la lectura d’un clàssic d’aventures, Moby Dick, que aquest es veu obligat a deixar a mitges per por que sigui un llibre prohibit. Tot i amb això, afirma que “és la millor novel·la que he llegit mai”. Els grans clàssics d’aventures són, precisament, la font d’inspiració de L’illa de Bowen de César Mallorquí, obra de llarga extensió. De fet, segons l’autor, és un llibre que va escriure sense tenir en compte l’edat del lector i les modes, i amb el desig d’elaborar-la a la manera de Jules Verne, de fer un destil·lat de les històries d’aventures que el van i l’han acompanyat a la vida.

Mallorquí ja va demostrar amb gran mestria que el gènere d’aventures és on es mou com peix a l’aigua. I en aquest obra, rebla tant el clau que qualsevol lector afirmaria que es troba davant l’obra d’un dels mestres, es digui Verne, Wells o Doyle, per citar-ne alguns dels que apareixen referenciats en l’obra.

L’illa de Bowen narra el viatge d’un grup de gent, que pertany a una societat d’exploració, a la recerca d’una illa misteriosa on hi ha quelcom ocult. En el seu periple són seguits de prop per un altre grup, comandat per un magnat que ambiciona aconseguir el possible botí que pot revolucionar la ciència.

En la primera de les dues parts del llibre, hom té la sensació de lentitud, que l’autor s’entreté en excés en la descripció de la preparació del viatge, del caràcter dels personatges... com si realment fos una novel·la elaborada a imatge i semblança de les de fa cent anys. És només una sensació passatgera. A mesura que avança, però, els múltiples fets i voltes que dóna l’argument acceleren el ritme, l’interès es dispara i hom arriba a la fi, pensant que l’aventura ha estat massa curta.

L’empresa de Mallorquí de retre un homenatge als grans mestres del gènere i de transmetre sensacions similars que molts lectors han sentit en llegir obres com Viatge al centre de la terra o El món perdut era summament ambiciosa, però val a dir que l’autor se’n surt victoriós. Un llibre que és lluny de les modes, fora del seu temps, però que a la vegada conté molts temps a l’interior i aquest aspecte el fa recomanable a un ventall amplíssim de lectors.