Un home invisible

Aquest és el títol de la novel·la que va fer famós Ralph Ellison (1915-1994), de la nit al matí com qui diu, i que va originar una transformació importantíssima de la novel·lística nord-americana. La “generació perduda” —en especial Faulkner, Hemingway i Dos Passos— havien escrit llibres que semblen una versió transoceànica del naturalisme francès, amb un èmfasi extraordinari en situacions reals i en descripcions objectives però quasi sempre allunyades de consideracions intel·lectuals sobre la situació dels negres als Estats Units: una raó per explicar-se això, naturalment, és que cap dels tres autors esmentats era negre.

Ellison sí que ho era. Va tenir una beca per fer estudis universitaris, com el protagonista de la nostra novel·la d’avui, i semblava que s’havia de dedicar a la música (tocava la trompeta, i esmenta i ret honor a Louis Armstrong al final de tot del llibre; i també per això escriu una prosa tan sonora, perfectament vessada al català per Dolors Udina), però va acabar fent el que li és negat al jove negre del seu llibre, Un home invisible (1952; ara a Barcelona, Quaderns Crema, 2012): fer una carrera universitària i ense-nyar. En vida només va publicar aquesta obra, a part un recull de narracions curtes i uns quants assaigs notables, i havia dedicat vint anys, abans de morir, a una obra anomenada Juneteeth, que es va perdre quan es va cremar casa seva. Ellison la va reescriure en part i els seus amics, un cop ell desaparegut, la van editar tant bé com van poder. En suma: Ellison és l’autor d’un sol llibre molt important, nascut en el deixant de la millor novel·lística americana —Melville hi resulta palpable, tant en l’argument com en l’estil de frase llarga, hipotàctica, cosa que molestava lleugerament els seus contemporanis blancs esmentats— i de l’obra d’un Dostoievski o d’un Kafka: hi ha situacions kafkianes a dojo en aquest llibre —tan carregades d’humor com les de l’autor de Praga—, com hi ha reminiscències d’un conte de Gògol, El nas. Quant a Dostoievski, tinguem present que el protagonista del llibre acaba en una carbonera soterrada —això sí, amb centenars de bombetes enceses, havent ell practicat un pont amb una línia d’electricitat—, igual com el personatge de l’escriptor rus escriu part de les seves confessions en un soterrani. L’obra va causar un impacte tan gran —per bé que Richard Wright ja havia publicat, l’any 1944, un precedent de la nostra història a The Man Who Lived Underground—, que autors negres com James Baldwin o Toni Morrison se’n van sentir sempre deutors.

El protagonista anònim de la novel·la —estratègia que fins i tot té alguna cosa a veure amb la ignorància del propi nom que exhibeix la llegenda de Parsifal— perd una beca en una universitat per a negres dels Estats Units a causa d’un incident absurd, però que parteix de la narració d’un incest com se n’han vist poques en la història literària. Llavors se’n va a Nova York a l’espera de trobar-hi feina, i, després d’una seqüència de pur estil Dickens, en una fàbrica de pintura, el protagonista és literalment abduït per una organització dita Germandat, amb barreja d’homes blancs i negres, que reflecteix les males pràctiques de les institucions més governades pel dogma (comunista) que per la reflexió. L’estrateg triomfant de la novel·la és un altre, L’Exhortatiu, que acaba essent el responsable d’uns aldarulls, com tants n’hi va haver cap a aquells anys, als carrers de Harlem.

Gairebé com una bestreta del que narraria, a la manera existencial, Albert Camus a L’estrany, la novel·la d’Ellison posseeix aquest mèrit damunt gairebé totes les novel·les vindicatives de negres escrites a Nord-amèrica: no és cap vindicació, sinó més aviat l’exposició de la invisibilitat i poquesa d’un home amb una gran sobirania intel·lectual, molt per sobre dels clixés ideològics i de l’arborament expeditiu de les masses. L’autor de L’home sense qualitats, Robert Musil, que no va ser a temps de conèixer-la, hauria anomenat Ellison el seu germà negre i bessó.