Mestre de vida

Potser la banalíssima actualitat farà pivotar aquest fastuós epistolari que és Les passions ocultes sobre la figura de Baltasar Porcel, com podria insinuar l’ordre dels noms al títol, però seria un error òptic i literari. El protagonista absolut, llegendari, formidable, és Llorenç Villalonga. La seva intel·ligència desprejudiciada, vital, corrosiva, melancòlica i irònica, valenta i imprevisible s'escampa arreu del llibre, des del principi al 1957 fins al final, el 1975. Villalonga és tan senyor que és alhora cartesià i volterià, maquiavèl·lic i cristià amb una específica virtut de perspicàcia i heterodòxia burgesa o social: “No és estrany que jo, precisament, coincidesqui amb els progressistes?”, es pregunta maliciosament en ple maig de 1968 (quan fa només un parell d’anys que tots dos s’escriuen les cartes en català, per cert).

 De fet, dos terços de les cartes són de Villalonga, més urgit de correspondència des de Palma (molt sovint des del Círculo Mallorquín) que no pas un jove hiperactiu, ambiciós i atrafegat com Porcel, tot i que són moltes les cartes perdudes. Des de 1960 viu a Barcelona per treure el nas a la vida literària, mentre treballa a Mobles Maldà i viu a casa de Joan Triadú. Però de seguida passa a l’editorial Planeta per entendre’s amb el pare fundador, José Manuel Lara: “Tiene una poderosa inteligencia intuitiva y una tremenda claridad de conceptos, además de ser un hombre de acción”, diu l’abril de 1963.

És immensa i divertida la munió de dades i detalls, de retrats al carbó o d’observacions punyents sobre la vida rància de Mallorca, sobre el món dels premis —tan sinistre abans com ara— i la petita política municipal i periodística. Val la pena evocar la “mezcla de chulo y viejo verde” a que queda reduït Cela en la veu privada de Porcel el 1961, tot i que serà Villalonga qui denunciï els “delirios de persecución” que acosten Porcel al model indesitjable: “Eres como Cela y no admites el diálogo” (Porcel s’emprenya molt, potser en l’única carta veritablement enfurismada de tot l’epistolari). Tots dos s’envien sovint retalls i papers, notícies i rumors, però l’altra gran gruix de fúria procedeix dels atrabiliaris mètodes editorials de la parella fundadora i directora del Club dels Novel·listes, Joan Sales i Núria Folch, que entren i surten contínuament i gairebé sempre acaben sortint malparats, sobretot la dona i la seva neuròtica vigilància de l’ortodòxia catòlica en l’obra de Villalonga.

Però el que de veritat constitueix un luxe a l’alçada tant de Bearn (1956) com de Cavalls cap a la fosca (1975) és la possibilitat de llegir aquest gros llibre com una variant moderna del tòpic clàssic: la relació del jove i el vell, l’enamoriscament tàcit de Villalonga del seu jove amic, la fermesa argumental del vell davant les cabòries i fantasies morboses del jove. És aquesta una altra cara del noi que retrata Villalonga a la novel·la de 1960 L’àngel rebel, quan Porcel encara no és la parella clandestina de la novel·lista Conxa Alós sinó un noi de poble furiós, purità, creient i atractiu. El mateix any que mor, 1975, Villalonga confessa que “mai no oblidaré l’Odín [pseudònim habitual de Porcel a la premsa de Palma] purità dels 18 anys, angèlic i sentimental, sense dents ni urpes (però més tard esdevindria condottiero)”.

Resseguir la maduració d’una amistat significa entendre les raons d’amor i respecte que animen Villalonga a reeducar èticament i civilment el seu jove amic, aquest animal literari que ha detectat de seguida, i que és ple de virtuts i només alguns defectes: llueix un impresentable bigoti, fuma absurdament (al final ho deixarà), no ha entès encara que el sexe és saludable (sempre) i tampoc ha entès les virtuts pràctiques del gimnàs, que és potser la tara més sonada d’aquell jove impulsiu. Les tares de la immaduresa, de la inòpia beneita o de la fe ruda, les ha anat desmantellant Villalonga carta a carta, amb una gràcia, una ironia i una fatalitat argumental que explica molt bé el mateix Villalonga en plena fase inicial: “Yo, el diplomático, el tortuoso, el inmoral, soy el bruto, el directo, el que aborda a veces las cosas por su nombre, sin considerar que hay pieles más finas que la mía y almas más puras —o menos inteligentes.” Fins que Porcel es fa condottiero.