El protocol de les monarquies

Després que haurem vist tot el protocol que han desplegat els britànics arran de la mort d’Elisabet II d’Anglaterra —quan es publiqui aquest article encara quedaran dos dies de comiats, fastos, rèquiems, processons, desfilades, trompeteria, himnes i enterraments—, per força haurem arribat a la conclusió que les monarquies se sostenen, entre altres coses, per la quantitat de ritus que comporten, exacerbats i cuidats fins al mil·límetre en una monarquia tan tradicional com la de la Gran Bretanya.

A Catalunya és molt habitual desprestigiar la Corona espanyola, i si tot aquest protocol s’hagués vist aquí amb motiu de la mort del monarca, és possible que molta gent hagués apagat la televisió proferint improperis. Per contra, TV3, havent detectat l’interès que han despertat entre els catalans, com a mig món, els actes relatius al traspàs d’Elisabet II, no ha deixat de retransmetre tots i cada un dels cerimonials: sempre és més agradable veure desfilades amb gent vàriament disfressada i ben arrenglerada que veure una massa d’addictes ballant frenèticament una nit de Sónar.

Malgrat que a Catalunya hi ha un escàs sentiment monàrquic, molta gent haurà acabat considerant que una monarquia molt formalitzada, com la britànica, fa bé de mantenir, o és lògic que ho faci, un protocol complex i estudiadíssim. Fins i tot és possible que molta gent, siguin o no monàrquics, senti enveja en comparar aquelles formalitats britàniques amb les formes i el protocol tirant a pobre de l’actual monarquia espanyola. El que potser no sap la gent, tanmateix, és que la cort espanyola dels Àustria va significar, al seu moment, un dels punts culminants del protocol europeu, comptades totes les dinasties i totes les cases reials que hi havia.

La cosa venia del protocol del ducat de Borgonya, una branca menor de la casa de França fundada pel fill de Joan II, Felip. Com que la monarquia francesa era molt més important que la dita “casa borgonyona”, Felip i els seus descendents van establir un protocol i una pompa molt més exagerats i prolixos que els de la casa dels Capet i dels Valois, no fos cas que els francesos menystinguessin el seu poder i la seva importància. Van procedir, en suma, a una “sacralització” de la monarquia, cosa gens inèdita si es té present que totes les monarquies són hereves del monoteisme, és a dir, les religions d’un déu únic. (En tota república, menys en la francesa, una cosa així és inconcebible: una república és una cosa seglar, i el president o la presidenta d’aquesta forma d’estat són gent tan humana com la resta dels ciutadans, els quals, endemés, no són súbdits, sinó part integrant de la res publica.) Molta gent ja no va a missa, les misses ja es fan de qualsevol manera —llengües modernes i guitarres en comptes de llatí, orgue i encens (reaccionari!)—, el Vaticà tampoc és el que era al temps del barroc, i, per tant, a tothom li costa molt entendre que, tant si hi ha Déu com si no n’hi ha, algú pugui atorgar-se una notabilitat quasi teològica com la que ostentava, sens dubte, Elisabet II: noli me tangere, “no em toqueu”.

Com que Maria, última hereva del ducat de Borgonya, es va casar amb Maximilià d’Habsburg i van ser pares de Felip el Bell, que es va casar amb Joana de Castella, tot el protocol borgonyó va ser adoptat a la cort dels Àustria a Espanya, més i tot que a Viena. I així va durar fins a Felip III, ja en plena decadència dels Àustria espanyols, encara que mantenir tot el personal que demana tanta ufana costava (i costa encara, a Anglaterra) un dineral. Per això hi ha molts autors austríacs, com Hugo von Hofmannsthal, que esmenten als seus llibres —a la Carta de lord Chandos, per exemple— la fastuositat del “protocol espanyol”: era un mite. No n’hi ha per menys, perquè els de Borgonya, i després els reis de les cases austríaques, van arribar a tenir gairebé tants empleats com els que té la casa dels Windsor, incomptables, entre ells els beefeaters (‘menjadors de vedella’) i la guàrdia cofada amb un barret estrambòtic de pell d’os que deu fer una calor que tomba, oficials, secretaris, camarlencs, copers, criats, entapissadors, cerers, cuiners, cambreres, feinejadores, i així fins a l’encarregat de donar corda als rellotges, un ofici molt ben pagat a Birmingham.

Què hauria passat a Espanya si els monarques haguessin conreat sense descans el protocol borgonyó que els havia fet respectables, solemnes, quasi sagrats i temibles per a les potències europees? No ens hauríem embadocat, fins i tot nosaltres, oh amics de la independència i de les repúbliques, amb un desplegament de bones maneres, etiqueta, pompa i cerimònies? Potser sí.

Al cap i a la fi, la monarquia de la Gran Bretanya posseeix encara una notable popularitat gràcies a aquesta ritualització del rei, la reina i tota la colla. Diguem, per tant, a Carles III: no us feu el modern, Majestat, i no us deixeu petonejar a balquena, perquè caureu Vós i la corona diamantina que porteu al cap com li va passar al vostre avantpassat, el primer Carles.