LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Rellotge sense agulles’, de Carson McCullers: Tots som a la mateixa Terra

La fragilitat física i psicològica de l’autora va impregnar de tendresa, compassió, neguit, melangia i fatalitat la seva obra, però mai abans amb la contundència amb què ho fa en aquestes pàgines

La seva delicada salut i la premonició d’un adeu precipitat es reflecteixen en els personatges.
La seva delicada salut i la premonició d’un adeu precipitat es reflecteixen en els personatges.

La primera frase és una invocació a Tolstoi i també una síntesi del que vindrà: “La mort és sempre la mateixa però cada home mor a la seva manera”. La mort plana amb força dins i fora de les pàgines de Rellotge sense agulles. Dins i fora perquè va ser la darrera novel·la de Carson McCullers, publicada l’any 1961, sis anys abans que un atac de cor se l’emportés amb només 50 anys, i la seva delicada salut i la premonició d’un adeu precipitat es reflecteixen en els personatges, el to i les inquietuds temàtiques. Dins i fora perquè la malaltia, la cerca d’alguna mena de sentit existencial i de pau espiritual davant la pèrdua d’éssers estimats i la finitud pròpia, connecten la realitat de l’autora amb la construcció ficcional. La fragilitat física i psicològica de McCullers va impregnar de tendresa, compassió, neguit, melangia i fatalitat la seva obra, però mai abans amb la contundència amb què ho fa en aquestes pàgines.

Des del mateix títol, una inspirada metàfora sobre el desnortament vital, sobre sentir-se perdut i a les fosques, se’ns anuncia que l’assumpte troncal serà trobar qui és un a la vida, de quina pasta està fet, i com aquest descobriment portarà reparació o patiment a un mateix i als altres. Anys cinquanta del segle passat. Som a Milan, un poblet de Geòrgia on la segregació racial segueix a l’ordre del dia. Allà hi trobem quatre personatges plens de conflictes interiors i amb fortes tensions entre ells: un exjutge i congressista vell, decadent i racista a qui horroritza qualsevol avenç en la igualtat de drets civils (individu moralment execrable, però que la magistral creadora de personatges que fou l’autora ens aconsegueix humanitzar en la seva patètica soledat després d’haver perdut la dona i un fill); el seu net Jester, un jove que comença a desafiar els principis conservadors de l’avi i marcat pel suïcidi del pare, els motius del qual no ha acabat d’entendre mai, i trasbalsat per l’aflorament de la seva homosexualitat; Sherman Pew, un adolescent negre que fa de criat a la casa, despertant diferents formes de fascinació en avi i net, i que viu immers en una rabiosa cerca per esbrinar la identitat de la mare que el va abandonar quan era un nadó, i J. T. Malone, un farmacèutic i amic del jutge a qui l’anunci que pateix leucèmia aboca a un procés de reflexió sobre el que ha fet amb la seva vida i com aprofitar el temps que li queda.

Preguntada per la novel·la, McCullers va posar l’èmfasi en l’estudi de la responsabilitat individual i la va resumir declarant que versava “sobre persones que lluiten, es rebel·len i estimen de diverses maneres, a la cerca d’elles mateixes”. Presos de dubtes i incerteses, criatures enfadades amb el món i víctimes dels buits d’informació en la configuració de les seves històries íntimes i en el sentit de tot plegat, els quatre protagonistes són éssers trencats per dins que busquen consol allà on poden (i hi ha una frase meravellosa per definir aquells moments estranys en què la tristesa profunda desencadena un riure absurd i imparable que posa de manifest el nostre desemparament davant el dolor: “La histèria de la incongruència fantàstica que es recrea en les penes del cor”) als quals la responsabilitat davant els altres pot oferir una possibilitat de redempció (això s’arriba a portar fins a l’extrem, perquè dos personatges s’enfrontaran al dilema de si matar o no matar).

Tots som en el mateix vaixell, sembla dir-nos Carson McCullers: criatures ferides i alhora passionals, necessitats de sentir-nos plens i de lliurar-nos als altres. O millor, tots som a la mateixa Terra, ordenada, perfecta i entera vista des d’una gran altura, “però aquest és un ordre aliè al cor, per estimar la Terra cal acostar-s’hi”.

La mort plana amb força dins i fora de les pàgines de Rellotge sense agulles
Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS