Minimitzar la diversitat

Que amb la diversitat lingüística tothom s’hi atreveix és cosa que sabíem, però no deixarà de sorprendre’ns mai el desvergonyiment amb què alguns carreguen contra tot allò que integra la diferència. Hom pot escriure un article al diari advocant obertament per l’extinció de les llengües per mitjà de l’eufemisme “minimizar la diversidad” i no passa res, quan probablement els mateixos propòsits, aplicats a altres elements distintius de l’individu com són la raça, la religió o l’orientació sexual, justificarien fàcilment l’adscripció de l’autor a ideologies totalitàries. I ja no cal ni tan sols una argumentació ideològica, o filosòfica, basta el recordatori dels costos econòmics que comporta la diversitat lingüística per bandejar tot de llengües del món i quedar-nos només amb una dotzena.

És curiós, també, veure com els crítics de la diversitat s’agafen a consideracions sobre què són les llengües que ja estan caducades dins la mateixa reflexió lingüística. Veiem, així, com sovint s’atribueix als defensors de les llengües minoritàries tesis romàntiques sobre la identificació de la llengua amb el Volk, i per tant amb la construcció de la nació (això ho defensava Prat de la Riba, però avui ja no ho sosté ningú); o bé tesis com la de Sapir-Wolf, aquella que diu que la llengua reflecteix una manera de veure el món, amb el tòpic que els esquimals tenen tot de paraules per referir-se a la neu. Una llengua reflecteix el món, però no construeix la mirada amb què ens representem aquest món.

De vegades sembla que la llengua s’ha convertit en l’últim reducte dels que s’apunten al privilegi de poder exercir la discriminació barroera. A ningú se li acut que un metge pugui negar l’assistència sanitària a algú per raó del color de pell, o de creença religiosa, i en canvi sí que passa amb la llengua sota el pretext de la comprensió i de la falta de recursos per assegurar aquesta comprensió. Altra vegada els costos associats a la diversitat lingüística són la coartada liberal per convergir en la llengua gran, la llengua comuna, sobre la qual no pesa cap judici ètic dels mitjans pels quals ha aconseguit la posició de privilegi. Rere les llengües amb centeners de milions de parlants hi ha grans històries de vio­lència.

I així com no hi ha crítica sobre els avatars que han fet créixer les llengües grans, no es dubta a menystenir els esforços de les llengües petites a l’hora d’emprendre processos de normalització, sempre sospitosos d’estar alimentats pel nacionalisme més abjecte tot i tractar-se de projectes endegats en democràcia. I a Catalunya concretament, per majories molt àmplies. Si ets parlant d’una llengua gran, pots anar pel món, et fas entendre, ets dinàmic i cosmopolita; si ets parlant d’una llengua petita i vols exercir com a tal, ets excloent, provincià, l’únic que vols és constituir el teu nínxol i fer-ne fora els que no són com tu.

Hi ha un element que obvien els defensors de les llengües grans: de llengües se’n poden parlar més d’una. Potser és que no ho saben, perquè els més monolingües són justament els parlants de llengües grans. Si des de les llengües del privilegi es considerés la possibilitat de no anorrear la resta de llengües (la qual cosa és tristament contrària a la seva naturalesa), es veuria en la poliglòssia la via per construir un pacte entre llengües que garantís la prevalença de les unes i la supervivència de les altres, en un equilibri profitós que garantís tant el cosmopolitisme d’una banda i la necessitat d’ancoratge de l’altra. Jo ja sé que, per anar pel món, m’he d’equipar d’altres llengües per fer-me entendre, però tu fes possible que la meva llengua pugui des­enrotllar-se amb normalitat en l’espai que li és natural.

Així estem a Espanya. L’única via perquè les altres llengües puguem perviure passa perquè la llengua gran cedeixi i empari un espai de supervivència suficient pel qual es garanteixin drets d’ús de la llengua equiparables a drets fonamentals, aquells que associem a raça, sexe o orientació sexual. No es tracta de vincular la llengua a un poble, una nació o una visió del món, sinó simplement a l’exercici d’uns drets com a éssers que parlem.

I ningú hauria de poder dir sense passar vergonya que amb menys llengües estaríem millor; sembla que no n’hi ha prou que tots ja parlem castellà que a més hem de deixar de parlar altres coses.