‘Los nuevos bárbaros’, al Teatre Gaudí: Dues Espanyes llunyanes només en el temps

Després que s'estrenés el 2019 (coincidint amb els 80 anys de la fi de la Guerra Civil i els 200 del Museu del Prado), que hagi capejat la pandèmia per sales gairebé buides i recórrer Espanya amb èxit, torna al Teatre Gaudí La invasión de los bárbaros, un homenatge a la dona, a la memòria històrica i a l'art. Escrita i dirigida per Chema Cardeña i interpretada per Iria Márquez, Rosa López, Vincent Pastor i Manuel Valls, aquesta producció valenciana es pot revisitar aquest cap de setmana, de divendres a diumenge.

Más información

David Selvas: “Romeu i Julieta eren un parell de paios de collons”

La fúria feminista canta les quaranta a Shakespeare a la Villarroel

“Cal revisar Shakespeare i imaginar per exemple un Hamlet gras”

L'acció transcorre, simultàniament, en dues èpoques i espais diferents: l'abril del 1939, tot just acabada la guerra, als subterranis de les Torres de Serrano, a València, on un tinent franquista interroga una conservadora del Museu del Prado sobre un dels molts quadres que es van evacuar de la pinacoteca durant el conflicte. I al 2009, a l'Espanya progressista que va aprovar la llei de l'avortament i que va viure el final d'ETA, quan una investigadora i activista sobre la memòria històrica es reuneix amb l'alcalde conservador d'un poble de València per intentar obrir una fossa comuna. "El que veiem és que l'espai i el temps passen a ser el mateix", explica l'autor. "Les tretes, els arguments, els mètodes fins i tot, del torturador franquista no són gaire diferents dels del polític conservador. El 2009, es repeteix el mateix del 1939. Sentir les mateixes paraules del 39 en els nostres dies és molt significatiu", remarca, i recorda l'ascens de l'ultradreta en aquests darrers anys.

Cardeña subratlla que el text, molt documentat i amanit amb versions actualitzades de cançons de la guerra (Si me quieres escribir, Ay Carmela o, també, Bella ciao), reprodueix declaracions reals de militars franquistes, començant per Queipo de Llano. "El públic pot riure de les barbaritats que sent, però perquè potser hi ha qui no s'imagina que són paraules reals", comenta el director, que justifica aquesta tria: "L'obra és un viatge cap a la normalització del passat en el sentit que no n'hi ha prou amb desenterrar els morts sinó que cal també fer justícia amb els que van ser jutjats sumaríssimament i assassinats per haver complert amb el seu deure. Cal restituir-los la dignitat".

La invasión de los bárbaros és un quadre del 1887 d'Ulpiano Checa. Un dels molts que durant la Guerra Civil es va extraviar. Representa l'entrada dels huns a Roma i no és casual que Chema Cardeña l'hagi triat per construir aquesta història: "Anuncia el que ve, que és horrorós", diu, categòric. Al llarg de la representació, va apareixent, a poc a poc, en una projecció, fins que el veiem sencer.

De fet, res no és casual a La invasión de los bárbaros."Els personatges són ficticis, la història és una ficció, però tot és versemblant", diu Cardeña. "Els personatges no van existir però segur que hi va haver qui va actuar com ho fan ells. Podrien haver exisitit perfectament". I posa com a exemple l'alcalde del poble de València: "Per crear el personatge vaig furgar en la meva memòria i de seguida vaig trobar aquest tipus de polític, amb aquesta actitud envers la cultura i la memòria històrica, tan comú..."

Tampoc és casual el fet que les dues dones siguin "les bones" i els dos homes, "els dolents": "Les dones van ser les que van haver de preservar la memòria i mantenir viu el futur", justifica Cardeña. "Ara, la societat no deixa de ser masclista, patriarcal i intolerant. Per això aquesta obra és un homenatge, també, a les dones". Tot i així, hi ha un missatge d'optimisme: no és casual, tampoc, que les dues protagonistes es diguin Esperança (la conservadora del Prado) i Aurora (la investigadora actual).

L'obra és la segona part d'una trilogia en curs que va començar amb Shakespeare en Berlín (ambientada en els primers anys del nazisme), que ja va passar per Barcelona, i que es tancarà amb El perfume del tiempo, que s'estrenarà al novembre i se centra en la desaparició de nens durant la dictadura argentina.