L’amenaça i el privilegi

Quan un és beneficiat pel privilegi, no pot sinó sentir-se amenaçat per tot el que l’envolta. No hauria de ser així, al capdavall el privilegi proveeix d’unes condicions de vida materials i simbòliques que haurien de blindar el relat propi de qualsevol il·lusió d’impugnació i proporcionar la serenitat suficient per sentir-se immune a les objeccions, les crítiques o les meres alternatives de forma de vida. Però no és així, i les darreres dècades hem vist com, des de col·lectius diversos, s’ha posat en evidència la feblesa del prototip de privilegiat estàndard (tòpicament representat per l’home blanc, heterosexual i de mitjana edat), que percep l’emergència de les noves identitats com un atac a la seva hegemonia.

La literatura crítica amb el privilegi ha menystingut sovint el pes de la llengua per centrar-se per factors més distintius, com ara el nivell adquisitiu o bé l’orientació sexual, més si tenim en compte que de llengües se’n pot aprendre i que la identificació d’una persona amb una llengua defineix un terreny d’adscripció movedís. Ho veiem fàcilment en la idea que no tothom que parla espanyol és espanyol. Però és clar que al món hi ha una sèrie de llengües que, en funció de la geografia per on et moguis, et serviran per obrir portes (d’aquí que el seu aprenentatge com a segona llengua sigui tan important), i en el cas que en siguis parlant nadiu, senzillament et convertiran en un privilegiat. Només cal posar-se en la pell d’un parlant d’anglès, que sap que trobarà tots els rètols dels aeroports del planeta en la seva llengua i que possiblement l’entendran a tot el món occidental.

Per això és tan diferent el concepte d’amenaça aplicat a les llengües, perquè a banda dels criteris que puguem donar per definir el que entenem per amenaça, cal tenir present des d’on s’articula el lament. Fins a quin punt es pot sentir amenaçat un parlant nadiu d’anglès en un món com l’actual? Ja havíem vist, seguint l’investigador neurodivergent Nic Subtirelu, com els ciutadans d’Atlanta s’havien queixat que la retolació al transport públic comencés a estar també en espanyol. El privilegi és allò que permet donar per descomptada la teva llengua en entorns dominats per altres llengües i a la vegada excloure les intromissions basades en l’empatia, la voluntat de servei o l’excés de sensibilitat.

Avui al Quebec trobem una bona mostra de la diferència del que s’entén per amenaça sobre una llengua. Els darrers anys, diversos indicis alertaven de la reculada del francès en l’únic territori d’Amèrica on es parla aquesta llengua, en benefici de l’anglès, malgrat que el francès és cooficial a tot el territori canadenc i que, en conseqüència, se li pressuposa un estat propici. Pel que sembla, cada vegada és més freqüent que als comerços del centre de Mont-real els dependents no entenguin els clients i els comminin al canvi de llengua, mentre que a l’educació superior l’anglès comença a ser hegemònic a causa de l’arribada d’estudiants internacionals. Possiblement són situacions que podríem trobar en altres indrets on també hi hagués un peix més gros.

Davant la situació preocupant, l’Assemblea Nacional del Quebec ha aprovat una nova llei de protecció del francès que ha activat els mecanismes de l’amenaça del cantó dels anglòfons, que veuen les noves mesures com a imposicions i retallada de drets. Al capdavall, les condicions que han portat a la preeminència de l’anglès són d’ordre socioeconòmic, i per tant impossibles d’atribuir a ningú en concret, mentre que les polítiques actives de foment de la llengua sempre són susceptibles de convertir-se en amenaces a l’estat de dret i la convivència. Com ja ha dit la líder dels liberals quebequesos Dominique Anglade, contrària a la nova norma: “La llei està viciada per nombroses mesures que van massa lluny i que, en el millor dels casos, no donen una protecció real al francès, i en el pitjor, soscaven l’estat de dret que tots els governs, durant dècades, han tingut cura de protegir”.

No deixa de ser rellevant que les comunitats lingüístiques més inclinades a practicar el monolingüisme siguin aquelles que parlen llengües hegemòniques, perquè possiblement no hi ha res que enforteixi més el privilegi que poder anar pel món sabent que són els altres els que canviaran de llengua. I sentir-te amenaçat quan se t’adrecen en una cosa que tu no parles, o quan sents que dues persones la parlen entre si. Què deuen voler que jo no entengui, aquests quebequesos, quan parlen francès entre ells?