Ja estirem la cadena

Per fi n’hem tret ­l’aigua clara. Per mi era un d’a­quells dubtes més tenaços, no sabia mai com se n’havia de dir, i la seva aparició en textos diversos per corregir atia­va amb furor la incògnita. No he sabut mai si se’n diu tirar la cadena, tirar de la cadena, estirar la cadena o estirar de la cadena, fins que ara, finalment, l’Institut d’Estudis Catalans ha certificat l’opció estirar la cadena com a normativa i ja ens podem quedar ben descansats. La definició (“Accionar el mecanisme de descàrrega d’aigua del vàter”) és una petita joia d’aquelles que demostren que hi ha referents que fixen significats que perduren més enllà del referent mateix, perquè avui majoritàriament fem córrer l’aigua avall pitjant un botó i no pas estirant una cadena que penja d’una cisterna. Ens passa també amb les monedes: diem que algú té molts duros o que una cosa val quatre rals, tot i que siguin monedes que ja no circulen.

Les renovacions del diccionari del DIEC van a bon ritme, ben bé en tenim dues cada any, no com abans, que amb prou feines era una cada dos anys. Val a dir que, en general, els membres de la Secció Filològica fan una mica el ronsa a l’hora d’introduir paraules noves (en l’última fornada hi ha variants formals de termes existents i algun dialectalisme, però de novetats més o menys recents només hi tenim negacionisme o resilient), i en canvi s’estiren una mica més en la modificació de les entrades existents, sigui incorporant subentrades, sigui modificant definicions d’acord amb els nous temps, sigui afegint exemples. I també hi tenim supressions, cosa que crida prou l’atenció, perquè al diccionari hi ha un munt de paraules en desús i ningú es planteja de suprimir-les. Els ha tocat el rebre a mamarratxo i mamarratxada, que no han pogut carregar la creu de ser castellanismes malgrat que el mateix Fabra ja els havia validat.

No es pot negar, però, que l’IEC està atent als canvis dels temps. No és estrany, tenint en compte els dos anys de pandèmia, que l’entrada més ampliada sigui justament contagiar, tot admetent un canvi en el règim preposicional: tant podem contagiar una malaltia a algú, com contagiar algú d’una malaltia, amb un exemple que és ben modern: “Com que no va voler confinar-se, va contagiar de la covid tota la seva família”. També demostrem estar al dia amb la incorporació d’una nova accepció per a pregó, entès com el discurs inaugural d’unes festes; per a sèrie (hi te­níem telesèrie, però amb una definició més pròpia dels anys noranta que altra cosa), i per a aplicació, amb referència als programes informàtics que executen funcions concretes en els mòbils. Llàstima que mòbil, però, no hagi tingut la mateixa sort; ens podem baixar l’aplicació del DIEC a un aparell que encara no apareix al diccionari.

Dins les subentrades destaquen coses que s’han dit sempre, i que si no eren al diccionari no era pas per desídia dels acadèmics, sinó perquè no deixen de ser termes compostos; ara ja tenen entitat pròpia botes d’aigua, cadena perpètua, guitarra elèctrica, llet condensada, nom de guerra, parc d’atraccions, pare de l’Església o recta final. També cafè llarg i cafè curt. I crida l’atenció la incorporació de l’expressió desgràcia personal com a “eufemisme per a referir-se a la víctima humana” en un accident, perquè al capdavall es tracta d’un formulisme propi de la premsa, que sovint s’ha d’empescar circumloquis per no repetir-se. També com a subentrades han aparegut tot de dites i frase fetes, que a poc a poc van engreixant el diccio­nari en un terreny, el dels modismes, que sempre ha estat un petit forat negre lexicogràfic. Ja podem trobar-hi coses com ésser d’allò que no hi ha, tenir caca o pipi, en cadena, de pet, a contrallum, en negre, a cara descoberta, a la curta i a la llarga.

Com sempre, algú dirà que no té nom que s’hagin descuidat no sé què. Hem de mirar de no tenir en poc les novetats del DIEC; si hi trobem a faltar alguna cosa, farem bé de no tirar la tovallola.