El sentit de la memòria a ‘Quan s’esborren les paraules’, de Rafel Nadal

Rafel Nadal tanca el seu projecte memorialístic amb ‘Quan s’esborren les paraules’, un volum que parteix de l’angoixa per la pèrdua de la memòria de la seva mare

Les millors pàgines del llibre de Rafel Nadal no són les més intel·lectualitzades.
Les millors pàgines del llibre de Rafel Nadal no són les més intel·lectualitzades. carles ribas

Per què escriure unes memòries a finals del segle XX? I, sobretot, per què llegir un llibre de memòries a la tercera dècada del segle XXI? Vivim en uns moments de plena explosió memorialística, però el gènere de la memòria es manté en una estranya zona d’ombra, també en la literatura catalana. Condemnades a unes formes narratives més o menys tipificades, les memòries encara arrosseguen alguns judicis negatius que les qüestionen doblement. Els historiadors les veuen com a testimonis excessivament subjectius, justificatius o, fins i tot, exculpatoris. I alguns crítics literaris arriben a considerar-les com a textos sense consistència estilística, supeditats a la narració d’uns fets que el protagonista necessita mostrar o demostrar. Però el cert és que les memòries se centren en una identitat entesa més aviat en la seva dimensió pública i col·lectiva, convençut com ha d’estar el protagonista que la seva història pot arribar a donar significat a un passat col·lectiu. Si el segle XX serà recordat com el segle de la memòria col·lectiva, potser el XXI acabarà essent el segle de la memòria personal. No ho sabem.

Per això, unes memòries com les que ha publicat Rafel Nadal en tres volums, Quan érem feliços (2012), Quan en dèiem xampany (2013) i ara Quan s’esborren les paraules (2021), no són una experiència lectora gaire habi­tual. Amb el seu entusiasme vital, trobant un punt mitjà entre la narrativització (fins i tot dialogada) del record personal i familiar i una certa expiació moral, amb una escriptura de vegades compulsiva, Nadal acaba el seu projecte memorialístic amb un volum impactant que parteix de l’angoixa provocada per la pèrdua de la memòria de la seva mare, deguda a l’Alzheimer, “el vel destructor que enterboleix l’esperit i furta la memòria”.

Una família de dotze germans i uns pares de fortes conviccions religioses, uns orígens lligats al món industrial del suro amb un peu a França i l’altre a Catalunya, oferien d’entrada un guió ideal per a una saga familiar adaptable a qualsevol plataforma àudiovisual. Nadal hauria pogut publicar unes memòries periodístiques o polítiques, o un llibre sobre la seva classe social (o contra la seva classe social), o exhibir amb tota la vanitat les persones importants que deu haver conegut, els viatges innombrables que ha fet, els secrets dels replecs de la vida política que ha pogut observar. Però l’anomenada “trilogia de la memòria” no va per aquí. De la memòria, Nadal n’ha sabut triar la part més afectiva i sensitiva. Des de les primeres línies del primer volum, en què de nen queda tancat en una pastisseria i repassa embadalit les safates de rebosteria i les neveres plenes de pastissos i lioneses, passant per les pàgines sobre aprendre a pescar a la Fosca o a treballar l’hort de la mà del seu pare, les millors pàgines no són les més intel·lectualitzades. Les escenes més memorables es troben en els moments d’epifania sensorial, compartint l’àpat familiar dels dissabtes, sabent veure que la cuina és un acte social ancestral propi de la vora del Mediterrani, o en la visió dels germans a la finestra veient caure la neu al teulat de Sant Pere de Galligants.

Podem dir que la memòria funda la imaginació i construeix la personalitat. Per això, hi ha qui defensa que la memòria fa l’home. Així ho argumentava Jean-Yves Tadié, biògraf de Marcel Proust (el gran novel·lista de la memòria), en un assaig titulat El sentit de la memòria (1999) i escrit amb el seu germà Marc, neuròleg i neurocirurgià. Un des de les lletres i l’altre des de les ciències, els dos germans Tadié demostraven que la memòria és el sisè sentit dels homes i les dones, el sentit que els permet ser el que són. Explicaven que les descripcions sobre el funcionament de la memòria fetes per autors com Bergson, Châteaubriand o Proust havien pressentit bona part de les descobertes de les neurociències. I observaven que la lesió de la memòria es produeix conjuntament amb la lesió de la raó, just quan la malaltia de l’Alzheimer començava a ser massivament diagnosticada. La memòria és el sentit físic en el qual es fonen els altres cinc sentits, per fer-nos feliços o infeliços, alegres o tristos, atrevits o apàtics.

La seva literatura de la memòria no és proustiana, perquè l’esforç de recordar no va cap endins sinó cap enfora

La literatura de la memòria de Nadal no és proustiana, perquè l’esforç de recordar no es dirigeix cap endins sinó que va cap enfora, s’eixampla cap als germans, els pares i, finalment, els nets, dels quals es fa portaveu. Compartir emocions, intercanviar expe­riències i descobriments, viatjar junts, aquests són els moments en què Nadal subratlla la lliçó segons la qual el millor de la vida és ensenyar i aprendre, aprendre i ensenyar. La memòria permet, doncs, recordar el jo d’abans, però també donar-li una dimensió atemporal, una continuïtat, cosa que al cap i a la fi sembla ser el que preocupa més Nadal.

En l’últim volum, el memorialista pren consciència d’ell mateix. S’adona que la boira que comença a enfosquir la seva mare no tan sols esborra els records d’ella: “Des que la mare no parlava, m’havia començat a morir”. La malaltia fa desaparèixer els primers records del fill, els que ella alimentava amb anècdotes i fotografies. En la segona part, l’avi desdoblat en escriptor s’arrisca a la “fabricació de records”, una facultat (aquesta, sí) exclusivament humana, capgirant de cop el projecte d’anamnesi. No hi ha nostàlgia, cosa que deu ser el pitjor aliment d’unes memòries, però sí plena consciència moral que el temps avança i no té retorn. Durant les vacances, sol amb els nets, decideix assaborir cada estona amb ells com si els dies fossin sempre lluminosos. L’esmorzar sota la pèrgola, els partits de futbol, tot es fa amb una mena d’alegria interior de qui és del tot conscient que aquelles imatges quedaran (o potser no...!) en la imaginació i la memòria sensorial dels nens, que llancen a la piscina els préssecs blancs, grocs, vermells, que suren tot el matí a l’aigua com si fos un immens bol de fruita.

Si la personalitat queda modelada per la memòria, Nadal demostra que la capacitat d’oblidar és fonamental perquè cadascú seleccioni allò que conserva de la vida per fer el seu retrat. D’aquesta manera, una vegada més la literatura ordena el món i construeix un espai de llibertat i de felicitat. Potser no és cap casualitat, doncs, que la trilogia hagi interessat a un públic amplíssim. Després de deu anys d’inestabilitat política a Catalunya, dos anys d’una pandèmia desconcertant, i ara a les portes d’una nova i dolorosa guerra a Europa, la literatura catalana es troba en una cruïlla. Podríem dir que, allà on la realitat descoratja, allà on la política no arriba, o és ineficaç o bé falla estrepitosament, encara emergeix la força reparadora de la literatura. Això no té res a veure amb una literatura concebuda com a autoajuda o merament evasiva. Més aviat és, seguint el crític francès Alexandre Gefen, que estem assistint a l’aparició d’un tipus de literatura que procura prendre soin del lector, és a dir, “cuidar-lo”. La crítica nord-americana ja parla de care literature, d’unes obres que cohesionen els lectors entorn d’aquest propòsit catàrtic i consolador del faire du bien del crític francès.

El projecte memorialista de Nadal parteix de l’angoixa de l’absència i de la desesperació davant la força imparable de l’oblit, però és una aposta narrativa per al futur. És com si Nadal busqués un nosaltres, com si s’adonés que amb els seus llibres podria resoldre els estralls de la malaltia, o cosir els esquinços de la societat, o omplir els buits que deixa la comunitat. Davant del desencís amb una realitat decebedora, hi ha una literatura amb voluntat consoladora que ens fa més feliços. Aquesta és la que practica Rafael Nadal amb la seva memorialística sensorial basada en l’afecte.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS