Som bojos, aquests catalans

Hi ha peces que qualsevol cultura que es vulgui ambiciosa ha d’incloure en el seu catàleg, i això, en l’àmbit de les lletres, s’expressa per la voluntat de traduir grans obres de la literatura universal, per molt que tinguem coneixement d’una altra llengua on segurament ja hi són. És el missatge que trobem darrere la col·lecció de La Casa dels Clàssics, a la Fundació Bernat Metge, com també en les retraduccions de clàssics moderns, com hem vist els darrers anys amb Esperant Godot de Beckett o Mentre em moria de Faulkner. Doncs bé, tot i que ha passat de manera inadvertida, ja podem dir que a la fi disposem en català d’un gran clàssic del còmic: Watchmen, d’Alan Moore al guió i Dave Gibbons al dibuix, en edició d’ECC Ediciones i traducció de Felip Tobar Pastor. Celebrem-ho, perquè ja podem llegir en català els inquietants monòlegs de Rorschach, les inhumanes reflexions del Dr. Manhattan, la malaltissa egolatria d’Ozymandias.

L’àmbit de la llengua te’n dona de fredes i de calentes, i si la setmana passada tocaven les fredes amb l’adveniment del 25%, ara toca congratular-se pel desembarcament del català en el món del còmic i la novel·la gràfica, un sector explorat darrerament de manera més aviat testimonial. Servidor és de la generació en què només es traduïa el còmic europeu, exclusivament francès i belga, a través de les pàgines de Cavall Fort i d’algunes editorials que, per si et confonies amb títols com L’orella escapçada de Tintín, afegien un adhesiu a la portada que deia “Edició en català”. Bé, també a aquest estratagema ha recorregut ECC Ediciones amb l’esment “en català” a la portada de Watchmen, per bé que en aquest cas poques pistes tenim a través del títol de la llengua d’edició.

Gràcies, doncs, a aquells inicis, teníem notícia d’Aquil·les Taló, els Barrufets, Spirou i el Marsupilami, el grandíssim Sergi Grapes i per descomptat d’Astèrix i Tintín, durant dècades els dos puntals del còmic en català a les llibreries, on també han espurnejat edicions esparses de Torpedo, Corto Maltès, Garfield, algun Milo Manara, algun Ralf König, i Mortadel·lo i Filemó. Als anys setanta Edicions 62 es va atrevir amb Charlie Brown, però en general el còmic nord-americà ha estat el gran absent, especialment la tradició dels superherois, de manera que no hem pogut llegir en català els traumes de Batman ni els problemes de Superman amb la kriptonita. No és fins als anys noranta que trobem un nou actor en el mercat amb la irrupció del manga de la mà de Bola de Drac, primer als quioscs en una edició d’entregues setmanals adaptada a la lectura occidental, i després a les llibreries, amb els clàssics petits volums que has de llegir de dreta a esquerra. El noiet de la cua de goril·la va obrir la porta a d’altres còmics japonesos, com el Detectiu Conan, Doraimon i Musculman.

Els precedents eren sòlids, el còmic en català no era cap desert, però al segle XXI el mercat va escombrar la llengua i l’edició en català va sobreviure a base de bolets, com Persèpolis. Els últims mesos, però, sembla haver-se capgirat la tendència (potser hi ha tingut a veure l’esclat de la fantasia i la ciència-ficció?) i s’han començat a conèixer iniciatives per posar el dia la cultura catalana en l’àmbit de la vinyeta. L’any passat Pagès Editors va presentar la seva col·lecció de novel·la gràfica, Doble Tinta; Finestres va posar en marxa el seu premi de còmic i ja ha començat a engreixar el seu catàleg (Túnels, L’accident de caça); l’editorial Comanegra tirarà endavant una col·lecció de còmics dirigida per Oriol Malet; i per acabar-ho d’adobar, al darrer Saló del Còmic el Grup Enciclopèdia va anunciar Kanji Manga, el nou segell amb què pensen publicar una vuitantena de títols de còmic japonès.

Tot plegat sembla cosa de la rauxa; som bojos aquests catalans, que diria l’Obèlix. Com boja era la Kat, la gran gata (o era un gat?, o ni una cosa ni l’altra?) del triangle amorós que feia amb el gos policia i el ratolí bandarra, en el gran clàssic de George Herriman Krazy Kat, la joia surrealista que faria les delícies de tot traductor ambi­ciós. Si qualsevol cultura que es pensi prestigiosa ha de disposar dels clàssics, haurem de començar per aquí.