‘Encarnacions’, de Biel Mesquida: Fet a mà i a consciència

És com una marca que identifica des dels seus primers textos, des de L’adolescent de sal, la manera d’entendre la pràctica de l’escriptura que posseeix Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947): cada un dels cent contes reunits a Encarnacions —una mena de decameró, o tal vegada una selecció antològica de les mil i una contarelles possibles sobre les formes de viure a la Mallorca actual— s’obre amb una breu reflexió metaliterària dirigida a un enigmàtic Dàior, uns preàmbuls que poden ser llegits com un seguit de màximes, o com un conjunt de consells il·luminadors destinats potser a escriptors futurs, sobre els mecanismes interns de l’escriptura, com si al cap i a la fi es desvelés la història secreta de l’escriptura i la composició d’un llibre anomenat Encarnacions. “El cinema de poesia no és fet segons les regles i les convencions ordinàries del guió tradicional i no obeeix als ritmes narratius habituals. La desproporció és la regla: els detalls estan enormement dilatats i els punts considerats clàssicament importants són explicats molt ràpidament”, diu Biel Mesquida a Dàior, i també al lector, com si li oferís una de les claus d’accés als climes de misteri tràgic, a les atmosferes melodramàtiques i a les formes el·líptiques i laberíntiques de concebre el conte que es descabdellen al llarg d’Encarnacions. No són els únics moments en què el protagonisme recau en les explicacions poètiques i estètiques perquè a l’interior de tots els contes també hi apareix un Narrador que no cessa d’interrogar-se sobre les cerimònies verbals i l’art compositiu que està duent a cap, com si expliqués al lector les zones d’ombra de les filigranes que està llegint: “El narrador voldria començar pel final. És una bona forma d’intentar convèncer el lector que si alguna cosa trobarà en la contarella no és tan sols la descripció d’uns fets, una història, una aventura, sinó allò que potser li pot deixar més records dins la memòria: una manera de dir, un fragment memorable, el ressò de les paraules confegides amb minuciosa exactesa per l’escriptor que li fan ressuscitar zones mortes de la vida. Sí, la narrativa feta a mà i a consciència sempre és energia de vida”.

Per damunt de les lliçons —fascinants— de l’aparell teòric que es desgrana arreu, i que estimula els arxipèlags de la imaginació del lector, com si se li plantegessin unes fórmules matemàtiques necessitades d’una solució instantània, als contes d’Encarnacions, gràcies a les impostures, les màscares, les malversacions, els paranys, les usurpacions i “les tribulacions de tota casta” que experimenten els personatges, pertanyents a qualsevol classe social i de via moral inesgotable —astuts, tristos o solitaris, habitants de la catàstrofe del mal o de la malaltia, presoners de les absències i de les pèrdues, artistes misantrops, gent abandonada i sense sort, o, també, eufòrica perquè sent alguna cosa semblant als batecs de l’amor—, el lector ha de fer cas al Narrador i, en efecte, s’ha de preparar per “vibrar intensament”, perquè Biel Mesquida usa una galeria immensa de caracteritzacions, servides amb una extraordinària gamma de sentiments, i, tal com ho assenyala Sebastià Perelló en un postfaci exemplar (“El cos de les lletres”), esdevé un “mestre de les discontinuïtats, dels canvis radicals, de la catàstrofe, de la col·lapsologia” i presenta uns “personatges just en el moment en què ja han deixat de ser el que eren i ja no ho tornaran a ésser mai més”. Encarnacions és un catàleg de la representació de la violència física i mental, de la pertorbació de l’esperit, dels embats invisibles que suporta la condició humana, però és també, com si es proporcionés una apoteosi dels seus herois i no un lament per les seves derrotes, un catàleg feliçment interminable de tot el contrari, de les epifanies quotidianes, “de les trajectòries infinites del desig”, tal com diu Sebastià Perelló, del fulgor que crema com un llamp i que ajuda a conjurar tots els mals, tal com diu ­Biel Mesquida, “un sismògraf d’alguns dels tremolors més significatius del segle: cervelltremols, ullstremols, animatremols, manstremols i amortremols, per exemple”.

Mesquida usa una immensa galeria de caracteritzacions, servides amb una extraordinària gamma de sentiments

Elogi de la lectura i de la ficció, Encarnacions també és el que és —i no podria ser d’altra manera en un llibre de Biel Mesquida— gràcies a una prosa en què la música i el ritme de la imaginació verbal, enfervorida i refulgent, esdevé una apassionada defensa de la imaginació barroca, com si segregués “nacre al voltant d’un gra d’arena”. Elogi de la literatura feta a mà com una artesania de la miniatura, elogi de la consciència de l’escriptura, elogi de l’energia vital, Encarnacions és sobretot un dels llibres més memorables de Biel Mesquida.