‘Les muses’, de Jordi Cussà: El poder de les tenebres creatives

El primer que sobtava de La serp (2001), segona novel·la de Jordi Cussà (Berga, 1961- 2021), amb la qual encetava una trilogia continuada amb El Ciclop (2017) i conclosa ara amb la pòstuma Les muses, era que, malgrat presentar-se com una novel·la històrica, l’autor prescindia de l’ornamentació “d’època”, deixava de banda la recreació postissa a la recerca de la versemblança “històrica”, i s’enfrontava a la geografia humana com si els grecs i els romans de la nissaga d’Empúries que protagonitzaven la novel·la, del segle VI aC al II de la nostra era, fossin contemporanis del lector: la vida quotidiana de les diverses generacions que poblen La serp apareixia sense que es remarqués l’aspecte distant que proporciona la perspectiva històrica, i l’efecte no era buscar tant el triomf del passat com la persistència d’un present universal. El segon que sorprenia era la manera d’organitzar la matèria narrativa, i, en comptes del narrador omniscient que desgrana la informació obtinguda a través dels historiadors, Cussà es precipitava cap a l’espai de la ficció més pura, cap al centre de les il·lusions, les esperances i els drames d’una gent anònima que no sol ocupar ni una sola nota a peu de pàgina en els compendis històrics. Ells eren els que parlaven, els que redactaven cartes privades i cartes de negocis, alguna narració o alguna obra teatral on es conjuraven maldecaps particulars, els que anaven engrandint l’arxiu familiar, conscients de pertànyer a un llinatge, lleials a una determinada forma de lleialtat, i tot plegat es resolia amb un ús magistral de la metaficció: els personatges, al llarg dels segles, recordaven, ampliaven o modificaven a consciència la memòria dels avantpassats, uns episodis que el lector havia tingut el privilegi de seguir en directe.

Com si partís d’una posició gens allunyada del Martí de Riquer de Quinze generacions d’una família catalana, i també s’hagués proposat, des de la ficció i amb l’ajuda de la fantasia, recuperar la idea d’una identitat nacional i els lligams entre l’art d’un país i el paisatge, per a Cussà la Història són fets, anècdotes i individualitats, i les coses passen, i algunes vegades en queda constància als arxius –“Serem aquell mosaic de cent mil peces del qual algú en troba tres o quatre mil”–, com sembla afirmar tant a La serp com a El Ciclop –on es narren els avatars de la dinastia des del segle IV fins a mitjan segle XIII–, i ara a Les muses. “En realitat hauria de parlar d’una serp familiar que es descabdella al llarg de divuit segles”, diu Ponç Fernandó, cosí germà de Guillem Ponç, àlies el Ciclop, l’any 1265 a Mallorca, hereu d’“un fotimer de documents escrits en diversos idiomes i en distintes èpoques” i, sobretot, custodi de la poció màgica o demoníaca que ocupa el lloc estel·lar de la novel·la, un beuratge que permet l’accés a “l’ànima irracional”, a la recerca de l’absolut, i que estimula l’infinit de la creació pura, “aquell deliri ultrasensorial, aquell viatge astral”, l’aleph de Borges: a Les muses Jordi Cussà introdueix un lleu canvi de sentit en les peripècies familiars, com si en comptes de ser un conjunt de vivències de gent normal i corrent es preferís traçar les peripècies d’una saga de creadors il·luminats –escriptors com Ramon Llull, Dante o Shakespeare, pintors com Leonardo o El Bosco, científics com Galileu, músics com Robert Fripp o Patti Smith o Mike Oldfield–, les baules d’una cadena que es tanca amb Virgili Pardal, alter ego de Jordi Cussà i entusiasta partidari del consum del beuratge màgic que convoca la inspiració i la companyia de les muses: “Els escriptors de debò”, diu, “som mèdiums. Mèdiums que tot el sant dia gaudim del privilegi d’intuir veus, del passat o del futur, que ens estimulen a narrar experiències... o visions. De qualsevol temps i espai”. Les muses, una novel·la densa i plena de giragonses arravatades, reclama una lectura lenta, saber aturar-se de cop i volta en un episodi –el que protagonitza la filla de Shakespeare, o el que es dedica a l’ajudant de Leonardo da Vinci, per exemple–, i assaborir-ne la reconstrucció vívida, la fluïdesa dels segles per sobre de les precarietats de la vida ordinària.

Les muses potser no és tan rodona com La serp o El Ciclop, i no seria estrany que el lector hi trobés a faltar la descripció d’aquell procés constant d’absorció d’altres llinatges i patrimonis que enriquia els llibres anteriors, però també es pot dir que és una ambiciosa cloenda de la trilogia, com si a cada pàgina hi dugués estampada l’arrogància i la ferocitat del poder creatiu de Cussà –no costa veure entre les lletres la seva cara, gairebé coberta per la cabellera i il·luminada amb un somriure de goig immens–, un mèdium capaç d’aconseguir que el lector s’exalti talment com si tingués la sort d’accedir a un torrent de bellesa només entrevist o imaginat fins aleshores en un somni.