Un Gibbon gens conegut

Edward Gibbon (1737-1794) és conegut arreu per la seva monumental The History of the Decline and Fall of the Roman Empire (publicada entre 1776 i 1788; edició completa en castellà, Historia de la decadencia y caída del Imperio Romano, Atalanta, 2012; edició abreujada, Alba, 2020), però hi ha dos altres llibres seus, almenys, que són molt valuosos: unes Memòries (Alba, 2003) i un Essai sur l’Étude de la Littérature (original en llengua francesa imitada de Montesquieu, 1761), aquest darrer publicat ara per una editorial molt arriscada, que també ha ofert, recentment, un assaig sobre Dostoievski i un altre sobre Paul Valéry: diguem que editen, per tant, llibres seriosos moderns i contemporanis.

Gibbon va dir en més d’una ocasió que volia ser recordat com un home de món, un amic dels clubs anglesos i de la bona conversació —avui tan escassa, a causa dels whatsapps-, i un honnête homme, un cavaller, un gentleman. A fe que va ser-ho, però també un historiador d’una rara categoria al seu temps, quan la història es feia sense gaire mètode i encara menys referències a les fonts primeres, que és el que caracteritza l’obra històrica d’aquest autor.

Gràcies al seu coneixement de les llengües grega i llatina, Gibbon va poder bastir la seva enorme Història... a partir dels autors majors i menors de la literatura escrita en aquestes llengües. Quina literatura? Aquí és on adquireix valor la publicació que comentem avui: Ensayo sobre el estudio de la literatura, edició i traducció d’Antonio Lastra (Barcelona, Ediciones del Subsuelo, 2022). És un llibre estrany, lleugerament desordenat, que Gibbon va escriure de jove, i que s’insereix en dues discussions molt del seu temps: la querelle dels Antics i dels Moderns, i l’inici d’una nova historiografia, que culminaria en els historiadors posteriors a la Revolució Francesa; i que, de fet, arribaria fins als postulats historiogràfics de l’École des Annales francesa, inspiradora de l’obra de Jaume Vicens Vives. Vet aquí, doncs, tot un recorregut que ens porta d’un autor del segle XVIII fins a un historiador català del segle XX.

Quant a la posició de Gibbon en el si de la ja antiga, llavors, Querelle des Anciens et des Modernes —en la qual, per exemple, també va participar Jonathan Swift—, queda clar que l’historiador anglès es decantava fervorosament pels Antics: no solament perquè no fallen quasi mai, sinó perquè ell mateix, que ja pensava escriure una història de les Roma i Bizanci imperials fins a la caiguda de Constantinoble, sabia que només podria recuperar la “veritat” històrica d’aquells segles si anava a parar als textos que ens n’han pervingut. Quins textos? Aquesta és la lliçó del llibre: tots. L’èpica, la lírica, el teatre, la història, la filosofia i la teologia paleocristiana van ser els puntals de la seva obra gran, gràcies a aquesta idea global del concepte “literatura”. Avui és una paraula que destinem a la “creació de ficció, en vers o en prosa”, més o menys; però al seu temps, com a l’antigor llatina, era “literatura” tot el que estava forjat amb les lletres de l’alfabet: de la lírica a les ciències. Així es troba encara documentat en els diccionaris d’història de la llengua alemanya, que Gibbon coneixia: Literatur, “Conjunt d’obres publicades sobre qualsevol cosa”, del gènere que sigui.

Quant a la qualitat estètica de la llengua anglesa de Gibbon —tan admirada per Churchill, que el va voler imitar a les seves Memòries—, no cal ni parlar-ne, perquè és de les millors que s’han escrit; quant a la seva provisió de discursos que fins al seu temps es consideraven aliens a la història, com la “literatura de creació” o la filosofia, també Gibbon dona totes les pistes que cal en aquest llibre. Per exemple: “Només Tàcit ha satisfet la meva idea de l’historiador-filòsof”. Aquest li agradava més que Tit Livi pel sol fet que Livi, va dir, “ha escrit història com a retòric”, mentre que Tàcit la va escriure com a pensador.

Si cap lector quedés desconcertat perquè Gibbon no parla gaire, en aquest assaig, de poesia o de narració, que no en faci cabal: el seu propòsit va ser definir un mètode nou per al gènere de la història, en què la filologia també ocupa un lloc destacat: “No es pot atribuir el caràcter d’un segle a l’acció d’un home, ni buscar en un esforç únic la mesura de les forces i riqueses d’un Estat; i cal recordar que només es pot jutjar sobre el passat històric recopilant informació, pensant que un fet sorprenent pot enlluernar com un llampec, però que un fet instruirà molt poc si no es compara amb d’altres del mateix caire. [...]Sovint cal preferir els trets menuts als fets brillants”. El llibre, doncs, interessarà tant als amics de la literatura comparada com als historiadors d’avui, ja del tot avesats a les més petites circumstàncies de la història, passat el temps d’una historiografia de llei positivista i sumari d’homes i gestes eminents.