Cinema ucraïnès i l’auguri d’un turment

Aquest mes, el cineasta ucraïnès Serguei Loznitsa ha abandonat l’Acadèmia del Cinema Europeu acusant-la de donar una resposta tova a la invasió russa. Aquest gener va ser a Madrid perquè la Filmoteca Espanyola va dedicar-li una retrospectiva. En una entrevista amb Pilar Bonet en aquest diari, advertia d’una Rússia que vol recuperar la influència de l’URSS i que tracta de revifar la por que altres països li van tenir. És ucraïnès, però tampoc estalviava les crítiques al nacionalisme domèstic que vol fabricar un passat mil·lenari, i reivindicava la seva llengua materna, el rus, com una llengua del país. A Prime Video, Mubi i, particularment, a Filmin, es poden repescar alguns títols d’aquest cineasta i d’altres col·legues ucraïnesos, auguris d’un turment.

Loznitsa, igual que el seu compatriota Valentyn Vasyanovych, no té un cinema fàcil. Fuig d’una narrativa mastegada i practica una rigorosa estètica de pla seqüència, càmera habitualment fixa i sense por a les el·lipsis. Els seus documentals aborden diferents temàtiques. A Austerlitz (2016) filma turistes que es passegen per les instal·lacions de camps d’extermini. Per què hi van? Què miren o pensen? No hi ha narrador, com tampoc no hi és a Victory Day (2018), on acut a la commemoració que cada 9 de maig es fa a Berlín de la victòria de l’Exèrcit Roig sobre els nazis. Retrata ciutadans russos, també veterans de Donetsk, enyorats d’antigues grandeses, cantant himnes en una festa d’ànima militar. Un retrat d’una determinada mentalitat russa.

Maidan (2014) recull escenes de la revolta a la plaça de Maidan de Kíiv entre novembre del 2013 i febrer del 2014. Va ser una lluita victoriosa contra la política antieuropea del govern de Ianúkovitx. Ho fa amb fredor a la mirada, també sense narrador. Els manifestants canten himnes de la nació cosaca, llegeixen poemes patriòtics, sacerdots ortodoxos beneeixen el poble des de l’escenari, hi ha enfrontaments amb la policia... Que el documental estigui rodat des de dins de la plaça, amb els assetjats, és l’indici més clar que Loznitsa fa costat a la gent de Maidan. Donbass (2018) és un títol de ficció amb diferents episodis de la vida i la guerra en aquesta zona del país que, des del 2014, enfronta el govern d’Ucraïna i l’autoproclamada, amb el suport de Rússia, República Popular de Donetsk. Una vida on els ciutadans d’ànima russa se senten els amos del territori. Una vida empastifada de violència, corrupció i falses notícies. Des d’un casament on la música és l’himne a la Nova Rússia fins al linxament d’un franctirador. Crònica d’una societat corcada, monstruosa.

Ben diferent és Cosecha amarga (2017) de George Mendeluk, cineasta canadenc d’origen ucraïnès. Una crònica acadèmica i desmanyotada de la fam que va provocar a Ucraïna la política de Stalin els anys trenta. Com va sentenciar The New York Times, els milions de ciutadans que van morir durant aquesta tragèdia es mereixen un record millor.

Valentyn Vasyanovych, que ha demanat aturar tota col·laboració cultural amb Rússia, és un altre cineasta que milita en l’austeritat. A Filmin es troba Atlantis (2019), un autèntic cop de puny d’una trentena, no arriba, de plans. Ens situa a l’est d’Ucraïna el 2025, “un any després de la guerra”. És una distopia sobre l’herència de la guerra: paisatges erms, aigües contaminades, cases destrossades, ruïnes industrials, mines que jauran amagades durant 15, 20 anys... Serguei és un exsoldat amb la vida destrossada. El seu amic s’ha suïcidat tirant-se a una cisterna d’acer roent. La fàbrica on treballa tanca... Al final trobarà una mena de consol i l’amor en una ONG dedicada a l’exhumació de cadàvers que ha deixat la guerra amb Rússia. D’això alguns en diuen un final optimista.