Del mestre de Taüll a l’Eivissa (del fotògraf)

La col·lecció del MNAC està formada per 280.000 obres, però el 80% romanen a la reserva en espera de la tan necessària ampliació. La resta, unes 56.000 peces, s’exposen als 50.000 metres quadrats del principal museu català, obert el 1934 al Palau Nacional. Totes aquestes pintures, escultures, dibuixos, gravats, monedes i fotografies, produïdes entre els segles XI i XXI per artistes no solament catalans, són fruit d’un moment concret del passat de la nostra societat; per això saber quan, qui, com, on i per què es van fer ajuda a conèixer-nos molt millor. Qualsevol selecció de l’univers artístic del MNAC està condemnada a ser incompleta. Aquesta és només una proposta de la mà d’algunes de les seves estrelles:

Crist en Majestat, Sant Climent de Taüll (cap al 1123). Si el MNAC pot presumir de no tenir rival és per la col·lecció de pintura mural romànica. Un conjunt format per obres arrencades de les esglésies del Pirineu per evitar-ne la venda. De totes sobresurt aquesta icona de l’art, on destaca la mirada serena de Crist durant el Judici Final envoltat d’evangelistes i àngels; una obra excepcional que va inspirar Picasso i Picabia. Com passa amb la Capella Sixtina, està precedida d’altres absis excepcionals, com el de Santa Maria d’Àneu i Santa Maria de Taüll, o de talles com la Majestat Batlló.

Pintures de la sala capitular, monestir de Santa Maria de Sixena (1196-1220). Són una de les grans obres de la pintura medieval, amb influències de les miniatures angleses i de l’art sicilià. Un incendi el 1936 les va exposar a temperatures de mil graus i se’n va perdre el 50%. Van ser arrencades i portades a Barcelona, on als anys seixanta es van passar a llenç i es van col·locar en uns arcs que reproduïen els originals. Però s’han fet famoses pel litigi que enfronta Catalunya i Aragó.

Mare de Déu dels consellers, de Lluís Dalmau, (1443-1445). És innovadora pel format, lluny del retaule tradicional; per la tècnica, pintada a l’oli sobre fusta de roure i no al tremp, i per la composició, ja que els consellers de Barcelona tenen la mateixa mida que la Verge. El pintor, en aquesta obra per a la capella del Consell de Cent, va copiar Jan van Eyck, a qui va conèixer en un viatge a Flandes el 1431 com a pintor d’Alfons el Magnànim. Signada (una cosa rara) a la base del tron, presideix la sala amb algunes de les millors obres del gòtic català de Jaume Huguet, Bernat Martorell, Lluís Borrassà i Jaume Cascalls.

Davallament de Crist als Llimbs, de Bartolomé Bermejo (1474-1478). És un dels pintors més fascinants del segle XV. D’aquest cordovès que va pintar en tota la Corona d’Aragó (potser perquè era jueu convers) es coneixen només unes 20 obres. I quatre són al museu. Totes quatre formaven part del Retaule de Santo Domingo de Silos, de Daroca, la taula central del qual és al Prado.

La vicaria, de Marià Fortuny (1870). El museu té dues de les obres més icòniques d’aquest pintor, considerat el millor de la seva època després de Goya: la Batalla de Tetuan enorme i bèl·lica, i la petita i delicada La vicaria, exemple de virtuosisme i preciosisme. L’obra en què representa el seu propi casament amb Cecília de Madrazo, el 1867, es va incorporar al museu el 1922 per subscripció popular després de reunir 300.000 pessetes per comprar-la.

Ramon Casas i Pere Romeu en un automòbil, de Ramon Casas (1901). Si hi va haver un lloc que va reflectir la modernitat a la Barcelona d’inicis del XX van ser Els Quatre Gats. El pintor va fer dues obres que van presidir aquest cafè en moments diferents. Primer va ser El tàndem, de 1897, en què Casas pedala al costat del propietari del local, Pere Romeu, i posteriorment, el 1901, aquest quadre, en què els amics van en cotxe al costat de Ziem, el fox terrier del pintor.

Confident de la Casa Batlló, d’Antoni Gaudí (1904-1906). Per a la modernitat, el disseny i la innovació d’aquest arquitecte, que va portar els seus treballs a límits d’expressivitat màxims. Creador total, va posar el mateix afany en els seus edificis (set dels quals són Patrimoni de la Humanitat) com en els objectes i el mobiliari que els decoraven, com ara aquesta butaca ergonòmica en què despulla la fusta d’entapissats i ornaments.

Desconsol, de Josep Llimona (1907). Considerada el paradigma de l’escultura modernista, aquesta delicada figura emergeix del bloc de marbre amb les marques de treball. L’escultura, que va obrir el camí a les avantguardes artístiques, amaga el contingut dolor sota la cabellera. Es va crear per formar part d’un panteó, però va acabar a l’estany (avui una còpia) davant del Parlament.

Granadina, d’Hermen Anglada-Camarasa (cap el 1914). Adscrit a la segona generació de modernistes, va exposar a tot el món entre 1900 i 1936, amb gran èxit. De fet, avui és l’artista català més cotitzat, amb Miró i Dalí. El protagonisme d’aquesta obra és el cromatisme del mantó, proper a l’expressionisme, que molts han comparat en transcendència amb La dama daurada de Klimt, del 1907.

La dona impúdica, d’Àngel Planells (1933). El MNAC no té obres representatives de Dalí, però sí d’aquest surrealista, que es va introduir en el moviment de la mà de Magritte i Dalí, com es veu en aquesta obra, on la iconografia (paisatge, al·lusions sexuals, formes toves i metamorfosi) ens fa pensar en tots dos. No és estrany que algunes de les seves obres hagin passat per autèntics dalís.

Monique, primer biquini d’Eivissa, d’Oriol Maspons (1953). A partir del 1996 la fotografia és present al museu amb obres des del 1839 fins a l’actualitat, reflectint, sempre, la modernitat. Com en aquesta foto d’un dels renovadors del llenguatge fotogràfic a Espanya, reflex de l’aperturisme durant el franquisme arran de l’arribada de turistes, en diàleg amb el passat, representat pels dos militars.

Ens social, macramé de sisal i jute, d’Aurèlia Muñoz (1976). Des del 2019 el MoMA de Nova York compta amb tres obres d’aquesta creadora d’un univers que cavalca entre l’escultura, l’arquitectura i l’origami japonès; una de les millors representants del renaixement que va viure l’art de la fibra a partir del 1969. El MNAC posseeix 25 obres seves, ara a la reserva a l’espera (juntament amb milers de peces) que el museu s’ampliï i pugui explicar noves històries a través del seu univers artístic.