POSTALS | MALLORCA
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Incertesa i temor de ca teva

La Mallorca del segle XXI, paisatge de miniatura entestat a somatitzar puntualment cada acceleració gegant de l’ansietat contemporània

El català de Mallorca més subtil el parla Fruela Fernández, poeta i traductor.
El català de Mallorca més subtil el parla Fruela Fernández, poeta i traductor.

El català de Mallorca més subtil que he sentit en molts d’anys el parla Fruela Fernández, poeta i traductor nascut el 1982 a Langreo, Astúries, illenc des de fa a penes quatre o cinc cursos per imperatiu conjugal i professional: imaginau un glossador de perfectes inflexions nostrades que fos, en secret, l’impossible bessó socialista de Morrissey, i us fareu idea del miracle lingüístic exprés. Ell i na Francina viuen a Sant Joan, un poble petit al cor del territori; allà, entre canvis de bolquers, llegeixen el pare Ginard o espipellen antologies trilingües de poetes grecs contemporanis. Fernández ha esdevingut home arrelat, coneixedor de dites antiquíssimes, anomenador precís de cada arbre i ocell que l’envolten. Sobretot, jo el tinc per un savi dels ritmes lluminosos del temps que, a vegades, guaiten fugaçment al mig de les famílies, el paisatge, les paraules.

El seu darrer llibre, una casta de dietari empeltat en el naixement del fill que es titula Incertidumbre de aldea, s’instal·la molt a prop d’aquesta llum... Però no del tot. Des del títol irònic mateix, certeses i plenituds es revelen fugisseres en una illa que ja no sap quina és la seva pròpia velocitat ni com tornar a ser vertadera perifèria en un món que n’ha deixat d’acceptar, de perifèries. Accelerant els motors a dos mil·límetres del silenci, hub intermodal que perllonga la circulació de velles il·lusions ocioses, el destí turístic esdevé per a qui l’habita una llar xalesta, espanyada i incògnita, un mirador amb vistes esplèndides al malestar d’arreu. Un lloc on observar l’època, resguardats només a mitges dels perills que encomana.

No gaire enfora de Sant Joan, el manacorí Miquel Serra canta el català de Mallorca més desconcertant que he sentit en molts d’anys. Ràpid i breu: cap músic d’enlloc m’emociona tant com ell. Les seves textures i lletres característiques parlen del ritme del temps quallant en forma de memòria, eco, desig suau somniat. La seva poètica té les traces d’aquell cop d’enginy que digué Papini: “La felicitat de l’infeliç”. I trob curiós que el nou disc (esplèndid, pop, il·luminat per la presència de Soleá Morente) l’hagi batiat Una casa és pànic. Igual que Fernández, Serra inscriu a la capçalera una paradoxa incòmoda: si retirar-te lluny del Poder no garanteix pau, tenir un ca teva tampoc espanta la por.

A la cruïlla d’aquestes negacions s’hi troba, pens, allò de valuós i universal que un creador pugui dir des la Mallorca del segle XXI, paisatge de miniatura entestat a somatitzar puntualment cada acceleració gegant de l’ansietat contemporània.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS