Molta televisió per als Gaudí

TV3 va tornar a ser generosa amb els premis Gaudí. Diumenge a la nit va dedicar-hi tres hores i cinquanta minuts. Molta televisió. Primer va ser l’aperitiu abans del TN, amb una crònica d’una hora, ja en directe, de la catifa vermella. Els responsables televisius de la cosa no es van deixar sorprendre ni van fiar-se de perseguir les aparicions al mur del photo-call (que es veia darrere seu amb una regidora, amunt i avall, intentant fer els grups que tocava). TV3 tenia la seva pròpia programació d’entrevistes. Es notava perquè els conductors administraven la successió de convidats sense dilacions ni ensopegades i amb un desplegament de finestres visuals complementàries on, per exemple, es veien escenes de la pel·lícula que havia fet l’entrevistat o entrevistada. Això no s’improvisa. Ara bé, les converses, previsibles i banals com sempre.

A les 10 de la nit va començar pròpiament la gala. Un escenari circular, rodejat de taules. Com van fer els Goya i faran els organitzadors dels Òscar, una gala sense presentador/a. I, com als Goya, amb unes actuacions musicals, al marge de la seva categoria, residuals. Però amb això no n’hi ha prou per escurçar una cerimònia on s’han de donar una vintena llarga de premis i llegir una llista de nominats que, en el cas del cinema català, amb una indústria esquifida, dona tota la nit voltes als mateixos films. Poques peces, però valentes, singulars. Setè art del de veritat en molts dels casos. Fins i tot, els exclosos del palmarès com El ventre del mar. Els encarregats de la festa dels Gaudí, això sí, per fer més païdora l’absència d’un mestre de cerimònies, encarregaren dir quatre bromes a uns pocs escollits. Gracietes sortides d’un guió molt pobrissó.

Com que les càmeres podien rondar 360 graus la tarima, la d’aquest diumenge ha estat la gala dels Gaudí on més esquenes s’han vist dels qui pujaven a l’escenari. El recinte, la sala oval del MNAC, va estar molt ben triat. Falta que la televisió aprengui a passejar-se entre les taules. En tot cas, els plans dedicats als polítics assistents es van fer en un nombre molt prudent i per al·lusions més o menys directes. Pere Aragonés, com emboscat a la taula amb Ada Colau, Laura Borràs i Miquel Iceta, era el menys visible de la colla. I Colau, la més afavorida en aparicions.

Una discjokey era l’encarregada d’enviar avisos musicals quan el premiat s’allargava en l’inevitable capítol d’agraïments i mostres d’amor familiar. Ho feia molt riallera. No ha estat, però, l’any on s’han fet més advertències per desmesura dels discursos.

Una imatge esplèndida: Tomàs Pladevall, artista de la llum, amb una bombeta incandescent a la mà, que es va encendre al final del seu discurs. En fi, una cerimònia amb un format quilomètric que és molt difícil de seguir sense avorriment. Tan ensopit com escriure’n cada any, més o menys, el mateix. Que tal si es suprimís el capítol d’agraïments i una figura notable fes un únic discurs en nom de tots els guardonats? No ho sé... En tot cas, és probable que els responsables de la cerimònia no tinguin cap urgència per repensar-la a fons. Aquest diumenge va fer un 17,6 de share (305.000 espectadors), cinquè programa més vist. No és la millor xifra, però tampoc no és la pitjor de la història dels Gaudí.