Reparar, un bon ofici

Si s'espatlla el microones o la impressora domèstica, gairebé ningú truca al tècnic per a la seva reparació. Surt més a compte comprar una màquina nova, encara que tinguis una lleu sensació de dilapidació i d'alimentar l'escombraria mundial (50 milions de tones de deixalles electròniques a l'any, segons Global E-Waste). Aquest any ha entrat en vigor la directiva europea que intenta reforçar el dret a la reparació. Ha augmentat la garantia a tres anys i obliga el fabricant, per exemple, a emmagatzemar recanvis durant 10 anys. Una millora clara, però únicament aplicable als productes comprats a partir de l'1 de gener de 2022. Encara hi ha molta desemparança.

Amb els telèfons mòbils, hi ha botigues petites i grans empreses que es dediquen a la seva reparació. Phone Service Center és una multinacional francesa, amb 300 tendes, pròpies o franquiciades, a diferents països europeus. A Espanya, on van arribar l’any 2015, realitzen unes 750.000 reparacions l'any. M'ho explica Eric Acevedo, gerent d'un d'aquests centres a Barcelona. Abans d'entrar en aquesta empresa, va obrir una botiga a Barcelona, Mixmóvil, que continua a mans de la seva família. Té 33 anys i una passió, gairebé redemptora, per la cultura de la reparació. Molts dels clients són majors de 45 anys. “La societat actual obliga els ciutadans a usar les noves tecnologies per llegir la carta d'un restaurant, obrir la porta de l'hotel….Sense el mòbil, i les seves aplicacions, hi ha un percentatge de vida que no es pot viure”. Acevedo està convençut que existeix l'obsolescència prematura. “Si vols gaudir de determinades aplicacions no pots fer-ho amb un mòbil antiquat”.

Segons l’European Environmental Bureau, la vida mitjana d'un telèfon mòbil és de tres anys quan hauria de ser, com a mínim, de 25 per respectar el medi ambient. Hi ha moltes maneres d'allargar la seva vida. Traspassar els arxius audiovisuals a l'ordinador per no saturar la memòria; no omplir-lo d'aplicacions molt exigents amb l'aparell o emprar un protector per a les caigudes.

Hi ha clients que hi acudeixen amb avaries que són simples bloquejos de l'andròmina que es desfan en segons amb una combinació de tecles. Som els clients culpables d'aquesta ignorància? “En absolut. La tecnologia avança molt ràpidament i els aparells ja no porten manuals. Hi ha tutorials a internet, però usen un llenguatge esotèric. Cal poder-ho explicar amb paraules normals”. Per això, Acevedo creu vital ensenyar, de manera comprensible, els usos bàsics i fins i tot una mica de configuració per tenir un tracte menys acomplexat amb la màquina. En particular ens cal als qui no som nadius digitals. I acaba: “La reparació té l’objectiu d’allargar la vida útil de l’aparell i ser més amigables amb el medi ambient”.

En aquest orbe de la cultura de l'arranjament enfront de la deixalla hi ha un altre planeta cada vegada més poblat de petits tallers, el de la reparació o reforma de vestits, cortines, etc. Fabiola Ruiz en té un, Faby, a Provença/Calàbria des del 2012. Treballava en cadenes de botigues des que va arribar de Colòmbia l’any 2001 i, quan li va ser possible, es va independitzar. Parla amb ànima perfeccionista de l'ofici de cosir. I troba a faltar que no s'ensenyi a manejar una màquina industrial. “Les acadèmies ensenyen disseny, patronatge, prendre mides, confecció, però no se sap manejar bé la màquina industrial per a menesters com cosir cremalleres, fer una butxaca o arreglar un abric. Això no ho pot fer la màquina domèstica”. Més d'una vegada li ha donat voltes a promoure una escola d'aquesta artesania.

Per la seva botiga passa tot tipus de clientela. Des de la jove que demana un sargit a una brusa low cost –“això també s'arregla i posar un botó costa d'un a dos euros”- a qui necessita maniobres de major envergadura com modernitzar el vestit de núvia de la mare per a un segon ús. “M'he trobat amb clientes que han vingut amb el vestit de núvia recentment comprat en una boutique perquè li ajustés ja que el preu que li cobraven a la botiga els semblava desorbitat”. També s'hi apropen moltes persones grans que, havent sabut cosir, tenen dificultats amb la vista o les mans.

Abans, saber cosir era un atribut de la mestressa de casa, entrava en el currículum forçós de les noies maridables. Ara, s'ha abandonat aquesta falsa obligació que tampoc semblen voler compartir les parelles. “S'ha perdut cosir a casa perquè tens la sensació que tot et ve ja fet, sempre hi ha algú que ho fabrica”. Va haver-hi un temps en què ser costurera era un ofici menor i el sastre que posava pedaços arrossegava un adjectiu, “remendón”, despectiu, com a poc. Avui és un treball que torna a valorar-se. “No tots, però sí és cert que hi ha clients que t'ho agraeixen”. Això l’omple de satisfacció. També hi ha encàrrecs tristos. Com el del vidu que porta els llençols per adaptar-los a un llit més petit.

Si hagués de fer una estadística dels encàrrecs, Faby diria que un 60% són arranjaments inevitables (reparacions) i un 40% es fan per seguir la moda, per coqueteria. “Es nota molt la moda. Si venen les faldilles curtes… es tallen un munt de faldilles. També a les persones grans els agrada estar al dia. Volen, i em sembla molt bé, que els vestits llueixin”. I després hi ha les peticions menys freqüents. Des de coixins d'embarcació a convertir un abric de visó –“que ara no es porta”- en bosses de mà. Faby, al seu taller, està dedicada, amb passió i alegria, a apedaçar descosits i a retornar a la vida, i a la moda, tot tipus de vestimenta.