Historial
L’'scroll' i els links alimenten l’obsessió d’una cerca infinita. Les obsessions ho són perquè no es pot explicar del tot com sorgeixen, són en bona part irracionals i, per tant, exagerades
Hi ha des de fa un temps un gest que em captiva, és petitíssim, minúscul, encara no té nom. Jo diria que encara no té nom. Podria ser com apartar-se, que és, en el fons, una forma de dissimular. Passa quan algú, més o menys desconegut, més o menys proper, et demana que busquis alguna cosa al mòbil. I procedeixes a fer-ho, diligent. En aquests segons es dona la maniobra finíssima: l’altre no vol veure i tu no vols mostrar. Mateixa mirada perduda que quan algú marca el pin al datàfon i l’altre ha de fer temps mirant al buit: el cel, una porta, una calaixera, etc. Ara fem això davant la possibilitat de treure el cap un moment en la privacitat accidental de l’altre.
En buscar una nova cosa és probable que te n’apareguin de velles i l’historial de cerques recents diu molt més de qui ets (o com estàs) que qui tu dius ser a internet. Tothom ho sap, això, i per això la gent s’esforça a mantenir certa discreció, o anar netejant de tant en tant. Si pogués perpetrar una massacre, potser seria aquesta: anar pel carrer i demanar l’historial a la gent, als grups, a les parelles, i preguntar què és aquesta obsessió, la cerca recurrent. Qui és aquesta senyora que viu a Ginebra? Com has arribat a aquest bloc desactualitzat des de l’any 2007? Què hi buscaves, aquí? Quant temps fas que ets aquí dintre? Estàs bé?
L’scroll i els links alimenten l’obsessió d’una cerca infinita. Les obsessions ho són perquè no es pot explicar del tot com sorgeixen, són en bona part irracionals i, per tant, exagerades. Parlen molt més de qui les té que no del que pròpiament són o representen. En el món de les interaccions virtuals, alguns estudis parlen de com les “parasocial relationships” —un concepte encunyat als anys cinquanta per referir-se al seguiment platònic de figures públiques— s’han democratitzat a les xarxes socials. Tothom pot sentir una parasocial relationship cap a algú, no necessàriament famós o conegut. Les xarxes concreten encara més aquesta idea de necessitar saber més coses d’algú altre, que et fascina, que admires o que odies. Bona part de les nostres cerques recents estan impregnades d’aquests subjectes, que existeixen, sobretot, al nostre telèfon. Em resulta molt aclaparadora la idea de pensar que de vegades existim moltíssim en el cap d’altra gent mentre nosaltres anem fent les coses de la vida: tràmits, ingesta d’aliments.
Penso en els historials de navegació com a historials mèdics. Cada insistent pestanya és un diagnòstic. Diu Maggie Nelson al seu darrer llibre, Bluets (L’Altra Editorial, 2021), que “un diagnòstic no és més que una reformulació del problema”. I a mi em funciona la definició: alguns cops busco al meu historial per saber millor qui soc o què estic fent. I de vegades l’historial et ratifica, parla en nom teu, com Nelson: “És la disfunció, qui parla. És la malaltia, qui parla. És com t’enyoro, qui parla”.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.