Cabdellets o cabdellons

En el seu primer llibre de poemes, En temps de pandèmia (Cronos, 2021), el santsenc Antoni Otal hi ha publicat ‘El virus’, un poema en forma d’ovillejo, és a dir: tres versos pregunta, cada un amb la seva pertinent resposta en bioc (verset breu amb un efecte rítmic i de rima), més una quarteta creuada on el darrer vers és la suma dels tres biocs. Es tracta d’una fórmula poètica que neix al capítol 27 de la primera part del Quixot, on Cardenio canta tres ovillejos que admiren el capellà i el barber. L’estrofa va tenir un èxit immediat i a mitjans del XVII ja apareixia en tota mena d’obres. Pedro Calderón de la Barca en fou el gran propagador i va incloure’n en moltes de les seves obres dramàtiques perquè atorgava força a certs diàlegs gràcies al joc de preguntes i respostes i la reiteració d’aquestes respostes en la conclusió. També va ampliar-ne les formes creant seqüències d’ovillejos (amb superrecol·lecció final de respostes), o bé convertint les preguntes en frases merament enunciatives, etc.

L’ovillejo també va entrar ràpidament a la literatura catalana de l’època i en tenim exemples dels grans autors barrocs de casa, com al capítol V de l’Atheneo de grandesa de Josep Romaguera o en un diàleg entre el poeta i la Música de Francesc Fontanella, a la Lloa per la tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia.

Josep Colet va repescar l’estrofa en el seu llibre Experiments i experiències (Comte d’Aure, 2008), tot retocant-la perquè li quadrés dins d’un sonetí, i va traduir ovillejo per cabdellet, donant per fet que el nom original parteix de la idea d’enrotllar els versos damunt de si mateixos (fer-ne un cabdell). El sufix -ejo, que en castellà pot tenir un caràcter diminutiu o despectiu, Colet el tradueix com -et (com lugarejo és llogarret o castillejo, castellet), però podria haver optat per cabdellot (com caminejo és caminot o cavallejo, cavallot) o per cabdelló (com pendejo és pendó o animalejo, animaló).

En realitat, però, sembla que ovillejo deriva de l’expressió decir de ovillejo, que fa referència a les cobles improvisades. En la recent antologia Versos per vèncer (Barcino, 2020), a cura d’Eulàlia Miralles, que aplega poemes escrits al voltant de la Guerra dels Segadors, hi apareix un ovillejo anònim amb el nom de Glossa a la catalana. Encara avui, dels versos improvisats, en diem glosses. La mateixa doctora Miralles m’ha referenciat un altre ovillejo, atribuït al poeta Carles Ros, que du per títol Ecos glosats. Romaguera en diu “Ecos” i, en la preceptiva barroca titulada Parnàs català, recuperada per Albert Rossich el 1979, s’explica aquesta forma estròfica en la secció de poemes amb eco. Com caldria dir-ne, doncs?