ART
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

La corba

Coincideixen dues exposicions en què qualsevol noció que intentem trobar (significat de l’obra, matèria, identitat de l’artista) ens abocarà a aquest pou de sense sentit que ens agrada reflectir en hipèrboles i corbes

Cèrcols, cercles i corbes en una peça de Jorge Oteiza, a la Fundació Miró.
Cèrcols, cercles i corbes en una peça de Jorge Oteiza, a la Fundació Miró.

La corba, aquesta metàfora perfecta, amb la seva afabilitat perillosament artera a la qual no se li escapa res! En estadística, la curvatura d’una línia representa la funció exponencial, el creixement accelerat cap a la fi de la realitat (la fi del món!) i la seva llei és l’entropia, segon principi de la termodinàmica, que afecta des del sol i els planetes fins als nostres actes quotidians: el desplaçament del valor d’ús pel valor de canvi amb el capitalisme, el llenguatge o, en periodisme, la teoria per la qual la importància d’un fet es troba en proporció inversa amb les possibilitats que passi (home mossega gos). El model gràfic amb què es visualitza l’escalfament del planeta, el creixement de la població o la propagació d’una pandèmia és aquesta línia sinuosa, incontrolable, que uneix punts avançant sobre un eix temporal.

SINFINES

Asier Mendizábal

Galeria ProjecteSD

Ptge. Mercader, 8. Barcelona

Fins al 29 de gener


EL SENTIT DE L’ESCULTURA

Fundació Miró

Parc de Montjuïc. Barcelona

Fins al 6 de març

En l’art, tots els estils tenen la seva condemna fatal en aquesta paràbola que els porta a la ruïna entròpica: l’expressionisme abstracte i la seva patètica decadència cap a tota manifestació creativa feta amb les mans (o els peus) o, més actualment, la lluita improductiva contra els avenços del mitjà digital (els articles únics NFT). L’entropia és la llei menys comprensible per a la naturalesa humana (ens resistim a morir), però també la menys arbitrària, i fa que ens preguntem per què estem envoltats de decadència, per què unes ruïnes poden estar dotades d’una aura (les fotografies industrials de Bernd i Hilla Becher) i el món ser un espai d’explotació infinita per a qualsevol que es faci dir artista.

Com a exemple, dues exposicions en què qualsevol noció que intentem trobar (significat de l’obra, matèria, identitat de l’artista) ens abocarà a aquest pou de sense sentit que ens agrada reflectir en hipèrboles i corbes. La primera reuneix obres del basc Asier Mendizábal (1973) a ProjecteSD (Sinfines), i són un reflex especular de la coneguda (i molt entròpica) frase atribuïda a Barnett Newman: “Una escultura és allò amb què ensopegues quan fas un pas enrere per veure una pintura”. La segona és una exposició col·lectiva a la Fundació Miró i atén el propòsit experimental d’un altre autor guipuscoà, Jorge Oteiza (1908-2003), quan va afirmar: “Per mi, les escultures són com una llauna de conserves, m’alimento d’elles i després les llenço”.

Mendizábal proposa un mural de diversos rotllos de paper de color superposats en capes que poden alterar-ne la composició sense ordre ni fi. L’acompanyen les sèries de collages Parabel i Diagrames de dispersió, papers i fotografies (de multituds, núvols) ampliades, tallades i superposades, combinades amb vidres i miralls els uns sobre els altres; finalment, la sèrie escultòrica Condensar representa masses de cadenes industrials compactades amb brides de plàstic sobre una peanya, sense més significat que l’acció que designa el títol. Podem ensopegar-hi d’esquena i no haurem confirmat més que el seu caràcter entròpic en un món cada cop més desposseït de diferències i significats.

A la Miró, El sentit de l’escultura té el mateix impuls tautològic que portaria qualsevol director d’un museu de dinosaures i fòssils a presentar una successió acumulativa de desastres de la història de l’art, més enllà del seu suport, encara que allà tot estigui qualificat duchampianament com a “escultura”. L’aspecte impassible d’aquestes peces proporciona un inventari del fracàs del medi, accentuant-ne el caràcter desolat fins a arribar a les sales de la col·lecció permanent, on el comissari de la mostra, David Bestué, ha infiltrat peces de l’anglesa Sarah Lucas (1962) (taules i cadires revestides amb roba interior femenina sobre les quals es col·loquen objectes amb forma de pits i vulves), en diàleg inenarrable amb les escultures de Miró.

I fins aquí hem arribat en la nostra transitorietat impassible pel món de l’art. Aquesta corba.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS