Macià, un malson diplomàtic

Els mites els fabriquen tant les lloances més heroiques i ensucrades com l’animadversió més radical dels contraris. Francesc Macià, que va morir el Nadal de 1933 sent president de la Generalitat, no n’és una excepció. Era ben conegut fins ara que un dels episodis que va encimbellar Macià en l’imaginari catalanista va ser la preparació de l’intent d’invasió de Catalunya des de la localitat francesa de Prats de Molló, fracassat el novembre de 1926 en ser descoberts per la gendarmeria. Macià va ser detingut i jutjat a París, i va fer d’aquell judici un al·legat en defensa de la nació catalana i en contra de la dictadura de Primo de Rivera. Moments de glòria propagandístics i peça molt important en la construcció del mite d’aquell avi quixotesc que proclamaria la República catalana el 1931.

Però més enllà de les possibilitats reals d’èxit de l’operació, amb confidents italians inclosos, i digne de pel·lícula, el recent llibre de l’historiador Giovanni Cattini, L’aixecament de Prats de Molló (Rosa dels Vents), mostra la importància que les autoritats espanyoles de la dictadura concedien a l’activisme de Macià i els seus joves seguidors ja abans d’aquell intent frustrat. Amb una oposició força desactivada, els moviments dels joves nacionalistes per terres franceses es van convertir en una obsessió de les autoritats espanyoles a França, seguint-los les passes i tractant d’impedir el seu activisme.

Cattini retrata les activitats en territori francès de Macià i del petit grup Estat Català (que havia fundat el 1922), des de l’inici de la dictadura (setembre de 1923) fins a la seva detenció a Prats de Molló el novembre de 1926. Ho fa amb material inèdit o poc explorat: les cartes i telegrames dels diplomàtics espanyols, i aporta dues mirades noves, que complementen el que es coneixia sobre els preparatius de Macià per instruir militarment uns escamots. Entre les novetats, la descripció de les accions d’aquests diplomàtics, amb referències als seguiments que es feien des de l’ambaixada de París i els consolats de Toulouse i Perpinyà, a la implicació de confidents i delators, com el cas de Josep Novoa, enrolat a l’exèrcit macianista i que subministrava informació al cònsol espanyol. I també la preocupació de les autoritats espanyoles per la solidaritat que Macià i els seus podien rebre de càrrecs públics francesos o d’associacions i intel·lectuals occitanistes.

De fet, la persecució als seguidors de Macià podia suposar fins i tot algun incident diplomàtic, com quan la policia espanyola va penetrar en territori francès buscant armes.

Ras i curt: qualsevol activisme catalanista a França era considerat molt lesiu per a la imatge internacional de la dictadura, i n’hi havia força. En aquest context, l’ambaixador espanyol a París, José María Quiñones de León, es considerava sobrepassat, i escrivia al vicepresident del directori militar el novembre de 1924 dient que feia tot el que podia, però que “no se llega a cuanto uno querría, que si bien en todo lo que es manifestación exterior puedo lograr frecuentemente hacer fracasar sus propósitos, dentro de la organización secreta y de la propaganda vergonzante no es fácil hacer mucho”, una sensació que compartiran els seus cònsols.

L’altra nova consideració que planteja el llibre és amb relació als escamots d’Estat Català en aquells anys, dels quals l’autor considera que “han estat objecte amb freqüència d’una lectura anacrònica”, influïda pel paper que van tenir durant la Segona República, que es trasllada retroactivament cap al seu activisme dels anys vint. Dos aspectes prou importants que es documenten a bastament i que generen episodis significatius.

Jocs Florals sense ‘Els segadors’

Antonio Gullón, cònsol espanyol a Toulouse, escrivia reiteradament a l’ambaixador Quiñones de León queixant-se de la manca de diners per controlar tota l’activitat subversiva a la zona, on vivien unes 25.000 persones amb nacionalitat espanyola, la major part catalans. Gullón anava literalment de bòlit, perquè qualsevol acte dels exiliats era considerat un atac a Espanya. Davant la celebració dels Jocs Florals a Toulouse el maig de 1924, que s’havia preparat sigil·losament, explicava als seus superiors que “este Consulado, siempre alerta y en espera de cualquier sorpresa por parte de los elementos separatistas aquí refugiados, y con los medios de investigación de que en la actualidad dispone, se apercibió a tiempo de lo tramado”, de manera que va poder pressionar el prefecte i l’alcalde perquè no es cantés Els segadors. Se’n va sortir: “No ha habido pues incidentes, escándalo ni manifestacions públicas, hostiles a España, como se quería e intentaba”.

Els esforços de la diplomàcia espanyola incloïen seguiments i la intervenció de delators

No obstant això, advertia: “Se ha patentizado una vez más que los elementos catalanistas de Toulouse en continua comunicación con los separatistas de Barcelona no desperdician momento ni ocasión para dar fe de vida y hacer en el Extranjero una labor política de desprestigio y ofensa para España”. La guerra de la propaganda era, doncs, ben oberta.

Arrencant segells pels carrers

Un mes després dels Jocs Florals, el juny de 1924, el cònsol Gullón tornava a l’acció. Segons relatava, havien aparegut pels carrers de Toulouse tot de segells independentistes amb la bandera estelada i la inscripció Catalunya Lliure i Societat de les Nacions, que de fet ja estaven en circulació des de 1919. Naturalment, va considerar que aquell acte propagandístic era del tot lesiu per a la imatge governamental i va donar ordre perquè el personal al seu servei els anés a arrencar tots.

En el seu informe als superiors ho relatava d’aquesta manera: “Han comenzado estos sellos a circular profusamente por Toulouse en la correspondencia, apareciendo también pegados en los sitios céntricos de la población, en los kioskos de las paradas del Tranvía, y en sitio tan visible como la fachada de la sala de correos, sobre todo en los buzones de la misma. He hecho que desaparezcan y se arranquen inmediatamente”. Missió acomplerta.

Un aplec conflictiu

Per a finals de juny d’aquell 1924 Toulouse es preparava per organitzar una Exposició dels països Llatins, dins el qual se celebraria l’Aplec Occitània. L’esdeveniment va generar la lògica inquietud del cònsol Gullón, que temia que els nacionalistes catalans el poguessin aprofitar per fer propaganda, ja que s’havia anunciat la participació d’un cor dirigit per Josep Fontbernat, membre d’Estat Català i un dels principals activistes catalanistes de la ciutat. Per això Gullón es va reunir amb el prefecte: “Le he confirmado que, amparados por esta Municipalidad y con el pretexto de figurar en el programa de dichas fiestas entre los otros grupos regionales, los elementos catalanistas se proponían hacer un acto político y de escándalo; y que ya era llegada la hora de hablar claro y de saber si estas autoridades eran realmente amigas de España o, si pareciéndolo, amparaban y toleraban las maniobras catalanistas, que ya iban siendo demasiado frecuentes, sospechosas e intolerables. (...) Creo contar en absoluto con él; y sé positivamente que ha tomado determinaciones enérgicas con altos y bajos, teniendo movilizada a la policía a tal fin”.

Gullón també feia una referència positiva de la seva reunió amb el tinent d’alcalde de la localitat, que semblava disposat a col·laborar amb les autoritats espanyoles per evitar la propaganda separatista: “He celebrado también una larga conferencia con M. Amilhau, Teniente alcalde encargado de dicha fiesta del Domingo; y le he expuesto mi queja enérgica y mi protesta formal por haber dado entrada en el programa de la misma a Francisco Macià y a Fombernat, con las huestes de su orfeón, que como ya es público y notorio, es el centro conspirador de los catalanistas de Toulouse. Le he hecho saber que no podía tolerar por más tiempo este juego a dos caras de la Municipalidad de Toulouse; y que el dar prerrogativas y beligerancia a los elementos catalanistas era sencilla y simplemente hacer política anti-española”.

Amilhou també es va comprometre a prendre mesures perquè no passés res. Ben diferent va ser, però, el desenvolupament de l’Aplec Occitània, que finalment es va acabar celebrant, incloent un parlament de Macià i amb Els segadors figurant en el programa oficial, tot i que la seva interpretació va ser interrompuda per la policia. Gullón ho va considerar un gran fracàs, per la manca de col·laboració de les autoritats locals: “Estando apercibidas, como lo estaban a tiempo y con gran antelación, por este Consulado, debieron evitar los representantes del Municipio de Toulouse, que un recinto de la Ciudad y en un acto público, que la misma patrocinaba, se dieran las notas antiespañolas que anoche se dieron en Toulouse. España, siempre cavallerosa e hidalga, no se habría visto nunca sorprendida en ninguna de sus ciudades por desafueros parecidos”.

Escamots en terres franceses

Al marge de la persecució sistemàtica de les autoritats espanyoles a les activitats públiques catalanistes, els seus serveis d’intel·ligència també van provar de conèixer l’activitat clandestina, i naturalment van col·laborar a desarticular l’intent d’invasió armada projectada a Prats de Molló. Però, qui eren els voluntaris que acompanyaven Macià en aquella aventura? Era versemblant l’èxit d’una operació d’aquella naturalesa? Molt sovint s’ha considerat que els voluntaris enquadrats en els escamots dirigits per Macià eren joves desvagats sense gaire criteri polític que actuaven a la babalà. En el millor dels casos, ingenus idealistes que només havien de llegir el Manual del legionari que els proporcionava el mateix Macià.

Cattini, en aquest sentit, proposa una triple reflexió. En primer lloc, pel que fa al paper de la violència en la política de l’època, generalitzada arreu d’Europa, exercida tant en nom de l’statu quo com de tota mena d’alternatives. I en aquest sentit, aconseguir la direcció d’un militar era l’aspiració per part dels militants que volien subvertir qualsevol mena d’ordre. En el cas català, la graduació de Macià com a coronel hi tenia un paper clau, que anava més enllà dels seus seguidors polítics.

Segonament, en les visions dels coetanis es poden trobar tot tipus de percepcions. Així, tant es pot citar un Joan Francesc Vidal, aleshores d’Acció Catalana, que considerava que “el cert és que l’exèrcit català existí en el cor d’alguns, però en la intel·ligència de ningú”, com l’aleshores militant cenetista Rafael Vidiella, que deia que “son todos jóvenes entusiastas, numerosísimos, pertenecientes a todas las clases sociales, prófugos y huidos a Francia, por no servir el Poder que sojuzga a Cataluña”, i valorava molt positivament que “los nacionalistes acaudillados por Macià no tan temido nunca la entente con las fuerzas obreras revolucionarias”. Ingenus o herois, actuaven en un context en què molts desconfiaven d’una certa oposició de saló encarnada pels intel·lectuals catalanistes.

En tercer lloc, el llibre fa un exercici de contextualització per mostrar la diferència entre aquells voluntaris dels anys vint i els escamots de l’etapa republicana, implicats en ocasions en “una guerra bruta contra els militants sindicalistes de la CNT, amb actuacions molt dubtoses”. Cattini crida l’atenció sobre les diverses evolucions dels seguidors del Macià dels anys vint, des d’un escriptor com Jaume Balius, cap dels grups radicals de l’anarquisme, a un Jaume Compte, que junt amb d’altres van confluir en organitzacions marxistes i revolucionàries. En aquest sentit, proposa separar clarament les valoracions amb relació a les dues etapes. Una reflexió que, sigui com sigui, ben segur que serà rellevant pel debat historiogràfic entorn dels sempre controvertits escamots.

Estat Català, una vida més difícil des de 1939

És evident que els anys de més protagonisme polític d’Estat Català són els que van des de la seva fundació el 1922 fins a la Guerra Civil; era una organització minoritària, però amb certa presència en el debat polític. No obstant això, formalment la seva història arriba fins a l’actualitat. Dos llibres recents en donen noves pistes, especialment sobre els anys del franquisme.

A Estat Català sota el franquisme (1939-1968), l'historiador Fermí Rubiralta, autor d'una àmplia bibliografia sobre grups independentistes, explica la continuïtat i el declivi del partit en aquells anys, en la immediata postguerra, a causa de les divisions internes entre els sectors encapçalats per Vicenç Borrell i Joan Cornudella, més motivades per la lluita pel control del partit que per diferències d'orientació general. I alhora, sense una estratègia clara en aparèixer el 1940 el Front Nacional de Catalunya, al qual va contribuir un sector d'Estat Català.

Les relacions entre les dues organitzacions van ser confuses, especialment fins que el Front es va convertir en partit el 1947. Des d’aleshores, Estat Català ja no era l’únic partit independentista. En aquesta disputa és evident que el Front va resultar clarament guanyador, capaç de connectar amb militants joves, mentre que Estat Català vivia ancorat en la història i cada cop amb menys efectius a l’interior.

Rubiralta ressegueix aquest procés, molt ben documentat, no només a través d’informes i publicacions partidàries, sinó de la correspondència entre els principals dirigents, on es constata la precarietat i el cansament, que porten a la pràctica desaparició a l’inici dels seixanta. El llibre acaba el 1968, quan l’organització experimenta una petita revifalla, guiada cap a la lluita armada a través del Front d’Alliberament de Catalunya (FAC). Cal recordar que just aquell 1968 el Front Nacional vivia l’escissió que va donar origen al PSAN, organització fonamental en l’evolució ideològica i generacional de l’independentisme. Hauria estat interessant que l’autor analitzés la conjuntura en què precisament clou el relat, encara que fos amb forma d’epíleg, perquè aquell era un temps de canvi fonamental en la trajectòria dels grups independentistes.

Rubiralta també és el coordinador, junt amb Tomàs Callau, del Diccionari biogràfic d'Estat Català, que recull cent biografies de militants de l'organització, des dels fundadors fins als que van intentar refer-la a partir de 1975. Es tracta de breus biografies en què apareixen alguns noms que s'identifiquen clarament amb el partit, com Josep Dencàs o els germans Badia als anys trenta, Joan Masot a l'exili francès o Josep Planchart als anys setanta i vuitanta, juntament amb una majoria de personatges que certament van pertànyer en algun moment al partit, però que van ser més coneguts per altres activitats, o que van tenir trajectòries més importants en altres partits. Són els casos, per exemple, de Jaume Miravitlles, que va passar per diverses organitzacions; de Joan Cornudella, que de fet va ser màxim dirigent del Front durant gairebé quaranta anys i va acabar sent diputat del PSC, o de Fèlix Cucurull, d'intensa activitat política al Front o al PSAN.

La lectura de les biografies suggereix dues idees. La primera, que molts van passar en algun moment per la militància a Estat Català, però entre els noms més rellevants la seva militància va ser fugissera, de pas cap a altres organitzacions, ja fos en uns moments ERC o més tard el Front. D’altra banda, gairebé el 80% de les biografies corresponen als anys que van de la fundació fins a la postguerra, mostra evident del període en què el partit va tenir rellevància en la política catalana. En qualsevol cas, un material útil per a la consulta, i alhora una radiografia ràpida sobre una organització de la qual no existeix cap monografia que abasti tota la seva cronologia.