LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Eliot, sencer en el moment oportú

El poeta que sembla un assagista però que escriu versos d’una bellesa incontestable

 T.S. Eliot (1888 - 1965) a les Bahames el 1957.
T.S. Eliot (1888 - 1965) a les Bahames el 1957.Slim Aarons Getty Images

T S. Eliot (1888-1965) no ha deixat d’exercir un poder de fascinació notable. La seva figura no s’assembla a la d’un influent bard nacional, com W. B. Yeats, ni a la d’un exaltat poeta rodamon, com el seu amic i mentor Ezra Pound; és més la d’un professional discret —va treballar un temps en un banc i després va dirigir una editorial—, relativament distant dels fastos culturals i poc inclinat a percaçar guardons —i en va obtenir uns quants, fins el premi Nobel el 1948.

La seva definició com a “classicista en literatura, monàrquic en política i anglocatòlic en religió”, formulada el 1928, no sembla convenir a la revolució poètica que va protagonitzar. “Els poetes georgians —ha escrit el crític Cyril Connolly— van desaparèixer d’un dia per l’altre”. “Les trivialitats del Sr. Eliot són més valuoses que les epopeies d’altres persones”, segons Edmund Wilson, “i a vegades sentim que està parlant no sols per una angoixa personal, sinó per la fam de tota una civilització”.

Tothom acaba tenint el seu Eliot particular: certs passatges que persisteixen en la memòria, abans o prescindint d’exhaurir-ne tot el sentit. Qui prefereix La terra erma (1922), composició rupturista, “unas cuantas piezas de rompecabezas, dejando huecos irrellenables”, en paraules de José María Valverde, convertida en “símbolo de una época de desintegración”; qui la treballada perfecció de Quatre quartets (1936-1942), on, com va dir Jaime Gil de Biedma, “nada hay ocioso, nada hay caprichoso, hasta la más humilde y menos apercibida preposición está allí trabajando”; qui algun poema espars d’autèntica emoció religiosa, sense res de beateria, com ‘Viatge dels Mags’ (1927) o ‘El cultiu d’arbres de Nadal’ (1954).

Eliot ha tingut una relativa bona fortuna a Catalunya. Peces essencials de la seva obra poètica han estan traduïdes per diversos autors, però faltava tenir-la tota sencera, i obra d’un sol traductor. Això ens arriba ara gràcies a Josep Maria Jaumà. L’ordenació cronològica que n’ha fet proporciona una visió global del treball d’Eliot al llarg de mig segle. Així, una bona tercera part d’aquest volum l’ocupen poemes de joventut, marginals o de circumstàncies, que no desmereixen al costat dels grans títols. Des d’un brindis festiu per un banquet d’estudiants fins a tres poemes dedicats a la segona dona, d’una inesperada sensualitat, ajuden a entendre’n l’evolució i les preocupacions. Llàstima que no s’hi hagin incorporat també els fragments de La terra erma suprimits per consell d’Ezra Pound, ni tampoc “un grup de versos considerats impublicables per la seva obscenitat”. L’humor descordat d’algunes peces és un bon contrapunt a la transcendència dels grans poemes.

El propòsit de reflectir la confusió i la buidor espiritual de l’època contemporània mitjançant una acumulació caòtica de veus disperses i citacions remotes és prou discutible. Hom pot entendre també, alternativament, la missió del poeta com la de dir veritats essencials en un llenguatge depurat i accessible. L’obra poètica d’Eliot, i aquest és el seu principal hàndicap, reclama el suport addicional d’exegetes dotats d’una erudició que manca al comú dels lectors a fi d’explicitar les referències i d’aclarir el sentit global del text. Llavors corre el perill de semblar la creació d’un assagista que vehicula la seva tesi de la manera més enrevessada possible, si no fos per la incontestable bellesa de molts versos, si no fos perquè Eliot és realment un gran poeta.

En la indispensable Lectura de ‘La terra gastada’ de T.S. Eliot (1977), Joan Ferraté reconeix que “el mateix mètode que m’ha permès d’entendre-la (…) altrament m’hauria servit per demostrar-ne la falta de solidesa”. Tanmateix, aquest i altres poemes resisteixen bé el pas del temps, la disparitat d’interpretacions que s’hi acumulen, i tants imitadors que han vingut després i estan lluny d’assolir la seva altura, ni en habilitat compositiva ni en ambició intel·lectual.

Una traducció de poesia sempre és una invitació a conèixer l’original, que en aquest cas el trobem acarat a la traducció; ja que, si bé els textos en català són autèntics poemes, és impossible traslladar-hi totes les rimes i tots els elements formals.

Rellegir Eliot no necessita justificació, però a les portes del centenari de La terra erma, i en aquest temps d’esterilitat creativa i desorientació intel·lectual i moral, sembla més oportú que mai.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS