Viure anacrònicament

No és cosa rara trobar de tant en tant persones que, cansades o decebudes del temps —com es diu vulgarment— en què “els ha tocat viure”, busquen refugi en èpoques històriques pretèrites. De fet, situar-se en la Història no vol dir, obligadament, situar-se en els esdeveniments que acompanyen la vida d’un home; només vol dir, si es pensa bé, identificar-se amb algun moment de la llarga història dels esdeveniments i de les civilitzacions per què ha passat l’espècie humana, baldament es trobi molt allunyat de nosaltres en el temps i en l’espai. Mentre es viu, en suma, tanta Història existeix al present com al passat.

Aquest era el sentit de la paraula llatina saeculum, que no volia dir “segle” en el sentit que atorguem avui a la paraula, sinó el temps dels mortals, i, més enllà, qualssevol èpoques en què els homes hagin habitat la terra, en contraposició al no-lloc que tant ells com nosaltres ocuparem un dia o altre. Després de la mort, ja no hi ha ni temps ni espai que valguin: els descreguts passen a convertir-se en no-res, i els creients reputen que, un dia que vindrà, viuran en un cos regenerat i una ànima mai morta en un espai sense límits i un temps igualment il·limitat, com escau a l’essència dels déus i de tots els seus beneficiats.

Hi ha un home, com ens consta, que diu que es sent històric vivint just al moment que es va ensulsiar la torre de Babel: és lingüista. Li agrada trobar-se voltat de gent parlant llengües completament diverses, totes desconegudes fins a aquell moment, cosa que va causar, com és sabut, una gran desorientació i un gran desori entre els habitants de tot el món. Diu que es complau a conèixer totes les llengües vives que avui considerem mortes o que s’han transformat en altres llengües, sobretot el sumeri, l’antic egipci, l’hitita, l’elemita o el fenici, però també llengües d’Occident com l’axumawi, el kawalisu, el tawahka o el sikiana, totes vives a Babel. El sànscrit, el grec o el llatí les considera vives, ja les sap, i li interessen menys: són massa del nostre temps.

Un altre, més fanàtic i cristià, s’ha xopat tant del temps de la primera croada que se sent com formant part de les forces militars i civils que la van emprendre. Ha seguit la crida del Concili de Clermont (1095), que li assegura la redempció dels seus pecats (havia estat gran pecador), ha cridat: Deus lo vult, “Déu ho vol”, i ja fa via cap a Jerusalem, en mans dels mahometans, voltat de gent humil. Diu que escolta les prèdiques de Pere l’Ermità i, passant per Hongria, ha matat qui sap els hongaresos que ha trobat, i que, després de moltes hostilitats en aquest territori, gràcies als bons oficis de Godofred de Bouillon, ja es troba camí de Constantinoble, tots escortats per l’exèrcit del rei Coloman. Però tem que el basileu de Bizanci els enviï a l’altre costat del Bòsfor. Diu que perilla la seva vida; però viu històricament i heroica.

Per fi, un tercer que hem conegut, ateu, sempre amb una indiferència total cap a la contemporaneïtat, diu que és veí d’Ornex, un llogarret pròxim a Ferney, el castell que Voltaire va comprar el 1759, en territori francès però no lluny de Ginebra, per si els francesos l’empipen a causa del seu caràcter lliurepensador. A Ginebra hi té el seu editor, Cramer, i aquest amic català li fa l’encàrrec, per a seguretat de Voltaire, de portar-li els manuscrits del mestre que han de ser estampats. Com que a Ferney Voltaire hi ha construït un teatre, s’ho passa d’allò més bé assistint a representacions del teatre clàssic francès, i de vegades obres de l’amo, que l’entusiasmen —avui ja no es representen. La neboda de Voltaire, diu, Madame Denis, és una amfitriona exemplar, i sovint seuen a taula més de cinquanta amics i passavolants; la conversació hi és deliciosa i de molt de profit.

D’aquestes experiències, que no són fruït de cap imaginació desvariada —només reclamen hores d’estudi i de lectures dels temps corresponents— es desprèn que comença a haver-hi molta gent que ni es sent capaç de transformar ni un bri les condicions històriques del nostre moment, ni es sent feliç enmig dels esdeveniments que narren els diaris i que són el resum —sempre parcial, per cert— del quadre històric general dels nostres dies. Són gent sensata que no ha volgut de cap manera alienar-se de la història; al contrari: tenen un desig enorme de formar part de la història i d’involucrar-s’hi. Però han preferit internar-se en un moment de la història passada, tan històrica com la d’ara, en comptes de viure en un temps que no els ofereix cap alegria, i d’esperança, poca.