La recepta de moda

És convenient que, com a teló de fons, hi hagi una anècdota històrica poc coneguda i que sembli impregnada d’una laboriosa investigació erudita; també cal que l’autor sigui prou destre per amanir l’argument amb una sèrie de giravolts a la manera d’un estudi detectivesc al voltant de la memòria col·lectiva; no hi pot faltar, tampoc, la presència del que es pot anomenar els secrets d’una altra escenificació de la memòria, la familiar, una font inesgotable d’emocions...

Si pot ser, encara que sigui amb fòrceps, s’ha de contrapuntejar l’anècdota històrica amb un fil argumental paral·lel centrat en el present, amb referències a la situació actual del món, sobretot per alleugerir la possible càrrega historicista, per aconseguir que el lector es cregui tan erudit com l’autor —potser no sap res de la guerra d’Alger, però sí de la de l’Iraq—, i per permetre que tothom pugui establir una xarxa de relacions entre el passat i el present i no li representi cap obstacle concloure, per exemple, que qualsevol conflicte bèl·lic sempre ha sigut perniciós per a la població.

Sobre aquesta darrera plataforma és imprescindible col·locar-hi un seguit de personatges que semblin moure’s pels impulsos que mouen els humans —amor i amistat, por i dubtes, neguits diversos, ideals i conviccions— i uns quants personatges reals que conviuen amb els ficticis, i fer-los actuar d’acord amb els components històrics, romàntics i d’intriga que reclama una novel·la històrica, romàntica i d’intriga.

En contra del que es podria preveure, en l’elaboració d’aquesta recepta no és necessari que l’autor construeixi un món propi, l’administració curosa i artística dels recursos narratius es pot considerar supèrflua, i el ritme i l’eficàcia de la prosa —l’estil— són tan sols un mal menor al qual no se li ha de concedir cap importància: el primordial és anar directe al nucli de la història, de pressa i amb un rumb fix, sense entrebancs digressius, i atrapar l’atenció del lector amb unes peripècies tenyides de versemblança i molt de sentiment positiu.

Maite Salord (Ciutadella, 1965), a El país de l’altra riba, tercer premi Proa de novel·la, segueix al peu de la lletra les indicacions d’aquesta recepta de moda per guanyar els premis prestigiosos que anys enrere obtenien uns escriptors que no es deixaven temptar per la facilitat, la rapidesa o el superficial.

Com si estigués influïda per Maria Carme Roca i El far (premi Prudenci Bertrana 2018) —la història d’un secret familiar que té els orígens el 1864, quan es construeix el far més alt del món al delta de l’Ebre—, o per Gemma Lienas i El fil invisible (premi Sant Joan 2018) —la història d’un secret familiar que té els orígens a la Segona Guerra Mundial—, a El país de l’altra riba el lector topa amb un avió alemany que el febrer del 1943 ve de bombardejar la costa nord d’Àfrica i, en comptes de tornar a la base de Sicília, es troba volant sense combustible per l’illa de Menorca, topa amb un parell de sastres jueus francesos que han anat a raure a l’Alger fugint del nazisme, topa amb personatges d’una alta honestedat moral —un excombatent de les tropes franceses—, topa amb personatges d’una fonda maldat —un colon francès que no suporta els musulmans d’Alger—, i topa amb una noia nascuda en un poble de la costa d’Alger fundat pels menorquins —com en els acudits, els personatges de l’anècdota aquí també són tres.

Els lectors entusiastes de Roca i Lienas observaran que Salord tampoc els decep perquè, 50 anys després de les diàspores que conflueixen a l’Alger, dues noies s’enamoren —la neta d’un dels sastres jueus i la neta de l’aviador que es va quedar sense combustible sobre Menorca— i, com si fossin receptes de cuina de moda, tenen molts secrets de família per explicar-se.