Buenafuente, final d’etapa

Andreu Buenafuente va explicar en un dels seus Late Motiv (Movistar+) que quan va començar el programa, el gener farà sis anys, va penjar a la redacció una frase de Johnny Carson, el comediant que durant 30 anys va estar fent The Tonight Show a l’NBC. I la frase deia: “Tot ha de semblar fàcil”, l’espectador no pot estar patint pensant en les suades que pot haver costat un gag. I el seu equip ha procurat seguir aquest consell. A finals de desembre s’emetrà el darrer programa. Quan Buenafuente ho va explicar als seus espectadors durant l’habitual xerrada inicial, no hi va posar cap dramatisme. Simplement va deixar anar que tenia ganes de fer coses. Això vol dir que reapareixerà, televisivament.

Late Motiv s’acaba, però encara tenia corda. Això és el millor que es pot dir. No era un programa rovellat ni el feia un equip endormiscat. Poques setmanes abans de plegar encara es van inventar una secció, El camerino. Es tracta d’una trobada informal, però visiblement preparada, d’uns músics amics per recordar peripècies i interpretar bocins de cançons. Hi han passat Luz Casal, Coque Malla, DePedro, Nina (la de Morgan), Miguel Ríos, Quique González... Els amfitrions han estat Litus i Pablo Novo, dos membres de la banda que des del primer dia ha acompanyat Buenafuente. Una gran banda i una evidència més de la cura que es té per la música en directe en aquesta casa.

No és cap descobriment dir ara que Buenafuente domina molt més el monòleg que l’entrevista. La xerrada inicial estableix una fàcil complicitat amb el públic a qui no estalvia l’afalac, però també un còmic dubte sobre la seva intel·ligència quan no té clar si ha pescat un acudit, dels finets, que acaba de fer.

Les entrevistes són la part més fluixeta del programa. Buenafuente té molts amics i és generós convidant-los quan tenen una necessitat promocional. Els diàlegs no acostumen a tenir la higiènica picardia i malícia del monòleg. Per aquest motiu, ha estat un excel·lent recurs donar molt d’espai dins del programa a col·laboradors que porten feta la seva escena humorística i la despleguen amb la complicitat de Buenafuente, que els dona el peu. N’hi ha de molt bons i, òbviament, alguns no tant. Exemples excel·lents: les intervencions de Laura Márquez, Berto Romero i Raúl Cimas. Romero i Buenafuente són un duo, es coneixen molt, i on (sembla) que no arriba un... arriba l’altre.

Márquez és guionista del programa, i més d’una vegada s’ha queixat en els seus minuts de xou que es queda sense acudits, obligada a subministrar-ne a Buenafuente. D’ella mateixa diu a Twitter que està boníssima, però que és asimptomàtica. Una exposició explosiva de conceptes molt difícils de desxifrar en aquesta combinatòria. Tant ella com Raúl Cimas parlen de coses i persones quotidianes (al cunyat de Cimas li deuen xiular les orelles), però amb una lògica molt especial, heterodoxa, pròpia. Cimas ja és conegut, entre d’altres raons, com a ideòleg de La hora Chanante. Al marge d’alguna patinada inevitable, són dos dels col·laboradors que proposen un humor intel·ligent.

Hi ha hagut més noms en la nòmina de col·laboradors durant aquests anys, com el de David Broncano, que el 2017 va ser uns dels substituts que va triar Movistar quan Buenafuente va estar uns dies de baixa. Late Motiv fent planter. El febrer passat, Buenafuente va arribar a abandonar el plató perquè un superb imitador, Raúl Pérez, disfressat de Juan Salazar de Los Chunguitos, entrevistés el mateix Salazar. “Jo sé quan sobro, la gent us vol veure a vosaltres”, va dir.

Buenafuente és, alhora, astut i generós cedint espais a aquests humoristes, tot reservant-se el paper de director d’orquestra. Ell no monopolitza el seu programa. Ha promès que el tancarà deixant-lo ben alt. M’ho crec.