Entrevista | Àngel Casas

“No tinc por de la mort, tinc por del dolor”

El periodista assegura que “la televisió és el que m’ha donat més reconeixement; l’únic que tinc pendent és acabar de consolidar-me com a escriptor”

Vídeo: FOTO I Massimiliano Minocri

Àngel Casas (Sants, Barcelona, 75 anys) va defensar la música d’artistes que no anaven pels camins més caminats, va ser padrí de la Nova Cançó i va integrar la tropa del Nou Periodisme a Espanya. Ara, sortint d’un malson de malalties i dolor amb una amputació de cames que, com diu, l’han deixat més baixet... treballa una altra de les seves facetes: la d’escriptor. Al febrer sortirà L’agonia de Bakunin.

Pregunta. TV-3 ha recordat el Casas periodista i showman; a l’Ateneu Barcelonès es va fer una lectura de la seva obra literària; l’Acadèmia de la Música l’ha premiat... Hi ha un Àngel Casas sense prou reconeixement?

Resposta. La televisió és el que m’ha donat més popularitat i reconeixement. L’únic que tinc pendent és acabar de consolidar-me com a escriptor. Ara al febrer trec nou llibre, L’agonia de Bakunin. Crec que he escrit llibres que tenen gràcia. La darrera novel·la, per exemple, va anar molt malament, però esclar, em va enganxar la pandèmia.

P. Per què deixà d’escriure de música?

R. Els setanta són els meus anys musicals, però no volia fer 50 anys i seguir escrivint de música. No em venia de gust. Vaig deixar la revista Vibraciones, que vaig crear. A la televisió feia el Popgrama a Madrid i el Musical Express a Barcelona. Ja aleshores havia proposat als directius de TVE-Catalunya fer un talk-show, però no van voler i va ser el que després es va veure a TV-3. I escrivia a Fotogramas, revista que va crear el nou periodisme a Espanya. Després en van venir més, però a Fotogramas s’escrivia diferent. Elisenda Nadal és la millor directora que he tingut. Ara amb prou feines escolto música. Let it be, Satisfaction... ja no es poden fer, estan fetes. N’han d’inventar d’altres. Tant de temps donant-li voltes per acabar en el hip-hop i el reggaeton! Tot va començar amb el tumba-tumba de la música disco i ha anat evolucionant a pitjor. I els textos... lamentables. Quan estava sol a l’hospital i les nits es feien llargues, tenia posada la discografia del Serrat. Plorava pensant com ho ha explicat aquest home! Hi ha una cançó, Los recuerdos, que té una enorme mala hòstia explicant com els records te’ls fas a mida, els estires, els arronses... El Joan és l’autor de cançó més important que hi ha hagut a Espanya la segona meitat del XX.

M’han arribat a oferir 35 euros per escriure un article! No vaig acceptar per dignitat professional dels companys

P. Quan escriu, de vegades s’emprenya. Per exemple, amb els poderosos: “Heu dinamitat el nostre futur (...) Rieu, rieu, maleïts” (epíleg de Carta d’una desassossegada)...

R. Aquí hi ha ideologia. Ve del que explico en el darrer conte. Em va emprenyar molt un acte de menyspreu d’un home molt poderós i conegut. En vaig ser testimoni.

P. Pels seus contes, l’han aparellat amb Monzó i Pàmies.

R. M’agraden molt, però som diferents. És perquè vaig publicar a Quaderns Crema i en Jaume Vallcorba era molt bo com a editor. Em corregia i aprenia molt amb ell.

P. L’Església: el “negoci de la por”, escriu.

R. Respecto que la gent tingui fe, però no entenc que després de dos mil anys ens seguim empassant determinades històries. Esade deu tenir l’Església com a business case. Agafin el creacionisme: ja comença la misogínia allí. Per culpa d’Eva, expulsen la parella del Paradís. Perquè això funcioni, després de l’expulsió, els creients, que tenen un tema molt gros amb la sexualitat, han d’empassar-se i creure que hi va haver sexe entre germans, amb fills, incestos, etcètera, perquè si no... és impossible que d’una parella es multipliqui la Humanitat d’aquesta manera. Em sorprèn que gent molt intel·ligent hi cregui. És clar que hi ha el fet de la mort. Quan ets a prop de la mort t’adones que no et vols morir i hi ha qui es consola creient que pot comprar un trosset d’alguna cosa allà, a l’eternitat, on algú et dona la mà... Aquesta por fa créixer les religions, la cristiana, la musulmana, la jueva...

P. Té por de la mort?

R. No. Tinc por del dolor. El conec. Tenir dolor és molt bèstia. Una amiga m’explicava la mort del seu pare. Li estava agafant la mà i l’última cosa que va dir va ser: “Merda”. A un proper conte explico una història semblant. Als contes copio molt i menteixo molt.

Tant de temps donant-li voltes per acabar en el hip-hop i el reggaeton!

P. Sobre periodisme (a Glòria & The in excelsis Deo), un personatge diu: “Aquesta beneïda professió de merda. Aquesta professió fal·laç i corrupta, enverinada”. Entén el desprestigi que pateix el periodisme?

R. El veig. M’han arribat a oferir 35 euros per escriure un article! Si m’ho han ofert és perquè estan pagant això! No vaig acceptar per la dignitat professional dels meus companys, dels nanos que surten de la facultat i els estan aixafant.

P. Com hem arribat fins aquí?

R. Mala gestió dels diaris; un redactor ha de fer una notícia per al paper, la ràdio i el web; hi ha més periodistes dels que calen...

P. Està decebut amb la situació política?

R. M’emprenya molt. Abans de tenir tot el que he tingut vam parlar a casa d’anar a viure a Portugal: no tindria els problemes de consciència que tinc aquí perquè no és el meu país i no hauria d’estar pendent dels tripijocs que constantment surten i que són una vergonya. Sents vergonya dels teus contemporanis. Sempre parlo de l’Espanya antipàtica i de la Catalunya virtual. Tinc un amic que diu que entre totes dues no sap què fer. No m’interessa aquesta política. Tots són poc seriosos, però m’agradaria que els meus, els d’aquí, ho fossin més. Com a mínim, com els bascos. No puc més amb tanta estupidesa política. Això que tenim no ens serveix. Ara els polítics estudien i entren al partit. Això és el pitjor que li pot passar a una persona. Un president que només ha fet vida de partit... no pot saber què és la vida.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS