Guia essencial de l’‘underground’ català

Essent un país petit (algú dirà estret) no ens falta espai a Catalunya perquè a una cultura oficial s’hi oposi una contracultura abundant. Aquí hi cap tothom. Assenyats i arrauxats. No ens podem queixar: enfrontats a la pau franquista, el dilatat pujolisme i el socialisme olímpic, els corrents contestataris els ha animat una bona colla de músics saltamarges, poetes emboscats i artistes de claveguera. El problema (ara sí que ens podem queixar) és que la vida subterrània ha estat poc referenciada. No ha generat prou bibliografia per estudiar-ne els detalls. Passats els anys, guanyada la perspectiva històrica, la marginalitat cultural hauria de ser un tema d’interès general, si més no d’orgull patriòtic, i tocaria publicar monografies, tractats i nostàlgies. Tenim els reculls del poeta i activista contracultural Genís Cano i La ciutat interrompuda, tot just revisitada pel crític literari Julià Guillamon. Tenim la versió dels fets revelada a Que pagui Pujol! i, fins i tot, podem interrogar els testimonis escrits de Pepe Ribas o Nazario... N’hi ha més, sí, però al capdavall la lleixa és mig buida.

La d’ara d’Aleix Salvans (Granollers, 1988) és una contribució desitjadíssima. Ens posa a les mans una guia essencial del que ha donat de si l’underground català. Gestió del caos s’acompanya d’un subtítol de tesi doctoral: Escenes de la contracultura a Catalunya 1973-1992. Vet aquí l’abast de la crònica. S’ataca el tema amb el famós tall en què Àngel Casas entrevista Pau Riba, al Canet Rock, i es parla de destruir la cultura catalana... A partir d’aquí, el cronista es llança a explorar un llegat, semiocult, que deu haver exigit molta hemeroteca i moltíssima entrevista.

La llista de notables que hi apareix és llarga (i l’índex onomàstic?): així ens arriben notícies de l’art d’Ocaña i els còmics de Max, del pas per la Model d’Enric Casasses, de la ciutat satèl·lit i la Banda Trapera, dels Macromassa i el Gato Pérez, que podrien haver coincidit a la plaça del Raspall, de la divisió Star/Ajoblanco que és tan ètica com estètica, del rol de les ràdios lliures i les cases okupes en la difusió del saber, de l’heroïna, dels laietans que desfilen per Platería... Hi ha locals, com el Zeleste, el London Bar o el Fantástico, que hi figuren en qualitat d’institucions. Entre la parròquia: el Loco, Marcel·lí Antúnez, Jordi Pope o el dinamiter Marc Viaplana. Queden fitxats tots els qui hi pul·lulaven abans dels Jocs Olímpics. Així, a l’hora de tancar l’estudi, Salvans tria l’any en què moren el poeta i artista Pau Malvido i el compositor i pintor Pepe Sales (per cert, es poden veure les teles de Sales al Konvent, un espai autogestionat, fora de la capital) i aquesta és una manera molt elegant de suggerir que, rere l’Olimpíada, el país s’ha posat guapo i no és el mateix.

Han passat més de vint anys. Fidel i respectuós amb el material, Salvans peca de modèstia, fent un pas enrere perquè el protagonisme recaigui en els herois de la contracultura. Això vol dir que al text li falta electricitat i distorsió. S’hi enyora l’èxtasi fanàtic d’un Greil Marcus, Nik Cohn o Kiko Amat, gent que parlant dels ídols no dubten a fer una demostració d’estil. Però el llibre, sigui com sigui, mereix l’aplaudiment. Per a alguns serà una llista de malvats, dropos i maleantes. Per a d’altres, una mitologia de butxaca. Aquests darrers sí que aplaudiran que s’hi recuperi la remor dels rius perduts i de les rambles enterrades sota les llambordes que, deia el poeta, hi ha “sota l’asfalt opressor”.