L’amor de Pau Casals per la seva ‘majordoma’

Va dir que no tornaria a trepitjar Espanya mentre Franco estigués al poder, però el 1955 Pau Casals va trencar la seva promesa i es va presentar al seu Vendrell natal per enterrar, al panteó familiar, la seva “majordoma”, com la premsa franquista va relatar. Es tractava del sepeli de Francesca Vidal, per als més pròxims al músic a l’exili, la seva dona, encara que no estiguessin casats, el gran amor del geni almenys fins aleshores, en una relació que es va mantenir sempre en secret i que pocs coneixien. Una dona històricament silenciosa i parcialment silenciada fins avui, que surt de la penombra i recupera la veu que l’escriptora Maria Jaén li ha restituït a partir de la fidedigna novel·la Estimat Pablo (Rosa dels Vents).

“El que no va poder parlar en vida he intentat que ho faci en aquesta novel·la; per això l’opció en primera persona a partir d’una llarga carta escrita a Pau Casals; pretenc que ella s’expliqui i reivindiqui el seu paper”, fixa l’autora. Jaén va conèixer Vidal per detallista: visitant la casa-museu del violoncel·lista a Sant Salvador com a guionista de la biografia cinematogràfica Pau, la força d’un silenci (2017), es va adonar que en una paret hi havia una fotografia d’una Paquita Capdevila en davantal a la residència del músic en el seu exili de Prades (França). La imatge era al costat d’un quadre d’una jove, La violoncel·lista descansant, de la famosa artista modernista Lluïsa Vidal. Després d’investigar, va lligar caps i va saber que aquesta Frasquita Capdevila, com també se la coneixia, era Francesca Vidal Puig, germana de la cèlebre pintora. No va necessitar gaire més l’autora de la popularíssima Amorrada al piló (1986) i La pinça birmana (2009) i guionista de la televisiva El cor de la ciutat i la cinematogràfica La vampira de Barcelona (2020) per intuir que hi havia una gran història. Entre llibres i correspondències

privades, Jaén va anar reconstruint la sacrificada vida de Tití, com l’acabaria anomenant el músic. Hi havia confiança per a això: Francesca Vidal, amb tot just 16 anys, era alumna d’un també joveníssim –amb 19 anys però ja virtuós– Casals. Va quedar corpresa al moment. “Avui hem vist el teu Casalet...; el teu Casalet ha fet això altre’, li deien les seves germanes”, assegura Jaén, que ha extret bona part dels diàlegs i les situacions de la correspondència i els diaris familiars dels Vidal: “Tot el que hi ha a la novel·la va passar, els passos dramàtics són tots reals, l’únic és que estan ficcionats per fer-ho tot plegat més literari”, aclareix.

La realitat li va facilitar la ficció. La Frasquita o Tití, molt més tímida i convencional que la seva feminista germana pintora, “va reconèixer des del primer moment la genialitat del músic i el seu humanisme i generositat”, creu Jaén, i va esperar anys per a què se li declarés. Va ser en va, perquè a la creixent i atrafegada vida de concerts del jove Casals s’hi va unir certa intensitat amorosa, com va demostrar l’explosiva relació que va mantenir amb la violoncel·lista portuguesaGuilhermina Suggia. El músic, aparentment, només veia en la Frasquita una alumna molt avantatjada, fins a l’extrem que li va proposar que el substituís en una gira internacional amb Albéniz i Granados, que ella finalment va declinar. “Va demostrar ser una altra professora de violoncel excel·lent fins a la Guerra Civil i hauria estat una gran concertista, una cosa que no va acceptar per la seva mentalitat i la de l’època.”

Francesca acabaria casant-se amb un amic del mateix músic, Felip Capdevila, que ell mateix li va presentar. El matrimoni va durar fins a 1921, quan el seu home va morir. No van tenir descendència. Per Jaén, “Casals no es va adonar que l’estimava fins que ella va quedar vídua”, sentiment que segurament va reforçar el fracàs del seu matrimoni amb la soprano nord-americana Susan Metcalfe, que mai no li va concedir el divorci.

El fet que ell seguís oficialment casat, les convencions del moment i el fet que fossin fervents catòlics els va portar a fingir i a ocultar la seva relació. Va ser el mateix Casals qui va demanar a Tití que l’acompanyés en el seu exili a Prades. “Ella va fer grans renúncies per ser al seu costat, fins i tot va acabar

regalant el seu violoncel a una alumna perquè va entendre que en l’exili el poc espai que quedava per a la música seria per al mestre”, recorda Jaén, que postil·la: “Quan els nazis van registrar la casa de Casals o aquest visitava els camps de refugiats, ella també era allà, compartint angoixa i pors i el fet de no poder veure les seves famílies, però en les biografies del músic se sol obviar aquesta presència”.

El fet de ser al seu costat tota la seva vida i l’impacte d’aquest sacrifici en Francesca, és la raó de ser d’Estimat Pablo, que l’autora emmarca amb un retrat de la societat modernista catalana i de la família Vidal, “fascinant, amb un pare obsessionat amb l’educació artística dels seus 12 fills, dels quals van sobreviure 11, 9 noies, i que va acabar boig; entre tots em van posseir”, admet l’escriptora.

La novel·la acaba el 1955, amb l’excepcional tornada de Casals, gest que Jaén entén perquè creu que es va sentir “obligat per compensar així que Francesca li dediqués la seva vida; per això també estan enterrats junts”. El geni va pagar un peatge per aquesta visita que el va obligar a demanar permís a les autoritats franquistes i que es va convertir en l’última vegada que va estar amb vida a Catalunya: “Hi va haver amics i gent de l’entorn polític que va considerar aquesta promesa trencada de Casals com una traïció: ell representava un símbol contra el feixisme i aquest símbol es desmuntava... Tot allò va ser un moment emocionalment molt dolorós per a Casals”. Per partida doble. Però, com bé sabia el músic, poques coses hi ha més denses que els sentiments.