“Eventos” i aventura

Aquest article es proposa aclarir la diferència que hi ha entre allò que la gent sol anomenar “eventos” —perquè ningú no diu que se’n va a un “esdeveniment”, que és la traducció catalana que escau— i el concepte d’“aventura”.

L’aventura, en especial d’ençà que el terme va quedar consolidat en la novel·lística dels segles XII i ulteriors, és un esdeveniment en el qual el protagonista inicia un camí, una queste (segons la “matèria de Bretanya”) o un viatge sense saber exactament què li succeirà, què trobarà al llarg del camí, o com acabarà la cosa. Les novel·les de Chrétien de Troyes, per exemple, que són el model primigeni de les aventures cavalleresques, presenten sempre un protagonista, de vegades un heroi, que surt a l’aventura amb una ingenuïtat molt gran i un desconeixement absolut d’allò que es pot esdevenir al llarg del seu recorregut, habitualment per terra o per mar, més endavant, en la ciència-ficció, per l’espai.

A la seva novel·la Lancelot o el cavaller de la carreta, la reina Ginebra és raptada per Méléagant, i Lancelot, un dels millors cavallers de la cort del rei Artús, enfila un camí per alliberar-la; passa diverses proves abans d’arribar al castell d’aquest senyor, es deshonora acceptant de viatjar en una carreta (com Don Quijote després de la segona sortida), i gràcies a això troba la reina Ginebra i mata Méléagant. Lancelot ha iniciat la queste, doncs, sense saber ni ell ni els lectors quina fi assoliria el seu propòsit.

A Perceval, la més emblemàtica de les novel·les medievals per entendre l’eficàcia ontològica dels llibres de cavalleria, el protagonista surt a la recerca del grial, és a dir, la copa on Crist va beure el vi a l’última cena, sense saber per on començar. No sap ni com se diu ell mateix, és pràcticament una criatura ignorant i carregada d’innocència, i només les aventures que viurà li faran saber qui és i de quina manera pot salvar “el rei pescador” i arribar fins al grial redemptor.

Podríem posar exemples de novel·les més tardanes, les que ja escauen als temps moderns, des de Tirant lo Blanc fins a Robinson Crusoe, i d’aquesta a moltes novel·les del segle XX en què hi ha un individu que es troba immers en una aventura, al final de la qual adquireix saviesa, identitat i maduresa intel·lectual: el cas del Quijote és certament paradigmàtic.

L’aventura, doncs, com ja deia el Diccionario de Autoridades de 1726, es “acaecimiento y suceso no esperado, sino casual”. I en aquest punt el diccionari hi afegeix la relació etimològica o de sentit amb “evento”, “fortuna” y “casus fortuitus”.

Però un “evento”, tal com considerem avui la paraula, ja no té res a veure amb l’“aventura”. Un “evento” posseeix una seqüència de causes i efectes molt diferent. En el cas dels botellots o botellades és aquesta: convocatòria de la colla, provisió de beguda, aplec dels convocats, inici de la ingesta de beguda i de la gresca, i, amb caràcter opcional, “bretolada fina” a base de destruir tot el que es troba pel camí: un final, com es veu, del tot oposat a la fi sempre digna de les peregrinacions de qui anava “a l’aventura”.

Més encara: un “evento” o “esdeveniment” es diu Ereignis en llengua alemanya, és a dir, un “fer-se propi (eignen) alguna cosa o alguna situació viscuda”. Com passa amb tots els herois d’aventures, en aquest cas els protagonistes de l’esdeveniment es defineixen, es completen i en certa manera es donen ésser a si mateixos gràcies al recorregut fortuït de la seva aventura.

Observi el lector, sempre pacient, que la persona que avui és incitat per Facebook o per Twitter, o qualsevol altra plataforma, a sortir per participar en un “evento”, no fa res que pugui assemblar-se a una aventura tal com era tradicionalment considerada. Sap com es desenvoluparà l’esdeveniment, sap quin final tindrà —inclosa la possibilitat d’acabar a la caserna dels Mossos—, i sap que, personalment, ni millorarà la seva essència —hi ha gent que ja no en té—, ni viurà cap experiència que sigui diferent de les que ha viscut en semblants ocasions o viurà en les pròximes que es presentin. Un home o una dona es fan pel camí d’una aventura; en un “evento”, s’obliden de si mateixos, si no és que desfan allò que havien fet prèviament, si és que havien fet alguna cosa per tornar-se essència, a més d’existència.

Són prou raons per no assistir mai a un “evento”, i quedar-se a casa llegint, o escoltant la Simfonia núm. 4 de Bruckner, per exemple. O per sortir a l’aventura de debò, com van fer Ibn Battuta, Marco Polo o Cristòfor Colom.