La vida és droga

El Nadal de 1963, les filles del nord-americà Philip K. Dick (1928-1982) van ser degudament sorpreses amb una Barbie, un Ken i una cuineta rosa. A En busca de Philip K. Dick (Gigamesh, 2020), Anne R. Dick explica que, mentre les nenes hi jugaven, l’escriptor s’admirava de la devoció amb què es projectaven en aquell món en miniatura. Per a Dick, prou donat a llegir els senyals de l’univers, l’escena era un prenunci del seu proper llibre.

A Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch (1964) no hi trobem infants fantasiejant perquè una nina cobri vida, però sí adults accedint a un món imaginari per mitjà de l’ús combinat d’escenografies en miniatura (com les de Barbie) i un al·lucinogen anomenat Can-D. La droga circula per les colònies de Mart i permet que els grangers, mortificats per la vida lluny de la Terra, s’escapin a una realitat ideal de platges pacífiques, vespres llampants i descapotables cromats. (Lletra petita: si el consumidor vol que el seu viatge inclogui —posem per cas— el descapotable, cal que n’adquireixi una miniatura de l’empresa Escenaris Pat Presumida). Com que la droga es pren en colla, tot plegat té aires d’eucaristia cristiana. Can-D és l’hòstia consagrada. El seu negoci perilla, però: un tal Eldritch ha tornat de Pròxima Centauri amb un al·lucinogen potentíssim, el Chew-Z, que ho capgirarà tot.

És típicament dickiana (la gaudim en aquesta i en part de la quarantena de novel·les que va completar) la conyeta que l’autor fa de relats que han donat peu a adaptacions audiovisuals, com Blade Runner, Minority Report o Desafiament total, de personatges que són herois tràgics i ridículs alhora, enfrontats a dilemes existencials en un món de trastos robòtics i parafernàlia pulp (“Acabi’s les croquetes de gripau de Ganimedes”, escriu).

En aquesta línia, a Els tres estigmes... hi ha en Leo Bulero, que, com a capitost de la distribució de Can-D, no en vol perdre el monopoli i investiga els rumors d’Eldritch i la droga alienígena. En Barney Mayerson és capaç de veure flaixos del futur. El seu do té una aplicació profana: vaticinar si un producte tindrà èxit i marcarà tendència. En Richard i l’Emily Hnatt venen artesanies que seran miniaturitzades per incloure-les als diorames de Pat Presumida i, per tant, figuraran als viatges al·lucinants dels habitants de Mart. Sembla que la novel·la hagi de progressar com un previsible thriller d’espionatge industrial i negocis tèrbols, però Dick la desvia cap a un terreny més insòlit, alterat pels colors d’una substància visionària com el Chew-Z.

També és marca de la casa el sincretisme amb què Dick recombina el context de mitjan segle XX (el capitalisme corporatiu, la ràdio, els discjòqueis, les icones pop) amb clixés de la literatura de gènere (poders psíquics, colònies marcianes, un científic boig... potser boig no, però sí un nazi reciclat). Encara més: fa la síntesi de tot mesclant-ho amb conceptes rescatats del cristianisme primitiu i el gnosticisme.

De vegades se’ns oblida que, píndoles i androides a banda, Dick és un escriptor religiós: ironitza sobre els fidels de les esglésies o sobre l’existència d’una divinitat a qui exigir explicacions pel desfici humà, però sempre utilitza la ficció per encriptar-hi neguits existencials. En ell, la possibilitat metafísica d’altres mons no és un recurs sinó un desassossec que atribola la seva obra.

Hi ha un altre neguit que sol passar-nos per alt, quan atenem exclusivament les formalitats del gènere fantàstic, i és que la novel·la de Dick també remet a l’avorriment de la —diguem-ne— vida hetero-suburbial-californiana: en la subtrama de les parelles marcianes s’intueix una narració de la infelicitat conjugal i el desastre amorós; un tema molt més obvi amb el fons costumista de Confessions d’un artista de merda (una de le seves poques novel·les realistes), però que també és present a Els tres estigmes... i l’enriqueix, fent-la tocar de peus a terra.

Obviant l’embull momentani de la trama i les assercions d’estètica femenina (“una morena atractiva”, “les pèl-roges eren el seu tipus”, etc.), aquí tenim una de les millors novel·les de l’autor: plena d’idees inesperades i una construcció delirant justificada per la presència de la droga. Des de la primera i gregorsamsiana frase (“En Barney Mayerson es va despertar”), Dick imposa la desconfiança dels somnis; llegim amb la sensació que la realitat farà aigües... És una d’aquelles ficcions on fa de mal dir quan s’acaba la sobrietat i es desperten els efectes de la droga. Que estem somiant, potser? Que estem drogats?