Elvira Dyangani Ose: «No tinc por de ser dona i negra. La pregunta és si en tenen els altres»

Elvira Dyangani Ose (Còrdova, 47 anys) és, des del juliol, directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), en substitució de Ferran Barenblit, que va estar al capdavant d’aquest centre des del 2015. Arriba en un moment de canvi radical, ja que està previst que el 2023 se n’inauguri l’ampliació, una enorme galeria que es construirà davant l’edifici creat el 1995 per Richard Meier i que portarà a reordenar-ne els espais i canviar-ne el funcionament.

Aquesta dona enèrgica i loquaç, que desprèn positivisme, s’ha especialitzat en projectes enfocats en l’observació de la narració de la història, la intervenció en l’espai públic i la recuperació de narratives no occidentals. De família originària de Guinea Equatorial, es va formar a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Cornell University de Nova York. Després del seu pas pel Centre Atlàntic d’Art Modern de Las Palmas (CAAM) i el Centre Andalús d’Art Contemporani (CAAC), el 2011 es va incorporar a la Tate Modern de Londres, on va treballar juntament amb el Comitè d’Adquisicions Africanes en la compra d’obres relacionades amb la diàspora africana. El 2014 va ser la comissària de la Biennal d’Art Contemporani de Göteborg i des del 2018 ha dirigit la galeria The Showroom a Londres.

Pregunta. ¿L’ha molestat que es remarqués que és la primera dona a dirigir el Macba?

Resposta. No, però em sembla interessant destacar que el 90% dels treballadors del Macba són dones, que han portat, amb la seva feina visible i invisible, altres persones que eren al poder a aconseguir els seus resultats. Que jo sigui aquí és un mèrit compartit. El fet que una dona arribi a un càrrec d’aquesta envergadura no ha de ser una sorpresa. I que sigui algú d’una comunitat que s’ha considerat racialitzada, tampoc. El món on jo vull viure ja entén que això és normal.

P. ¿I la va sorprendre que ningú fes menció al fet que vostè és negra?

R. Això no és un problema meu. La qüestió és per què es va ometre una cosa que és part de la història d’aquest museu i de les institucions culturals que no han tingut persones d’una comunitat racialitzada al capdavant. Jo no tinc necessitat de dir-ho, és evident. La qüestió és aquesta persistència a perpetuar certs silencis.

P. ¿Té por que això s’utilitzi en contra seu?

R. No. Soc dona i negra de tota la vida. No tinc por, però la pregunta és si en tenen els altres. Potser he de cuidar la manera com afectarà la gent que no s’ha hagut d’enfrontar a això. Però amb aquest gest tots hem de créixer.

P. ¿Algú podria pensar que el seu nomenament té molt sentit al Macba, situat al barri multicultural del Raval?

R. No ha de tenir sentit enlloc, sinó en tots. Hi ha una realitat social i històrica d’Espanya, de Catalunya i Barcelona que es vincula amb altres realitats de la resta del món, i això ha de ser visible en qualsevol institució que relati la història d’aquesta comunitat tan plural i diversa. Espanya ha d’avançar com la resta del món. Hi ha molta més gent que la comunitat blanca establerta.

P. Vostè va haver de sortir per continuar formant-se i treballar.

R. Volia poder explicar les coses de la manera que a mi em venia de gust, amb unes valoracions diferents de la percepció que es tenia de la comunitat negra. Em semblava fonamental desmuntar el mite sobre l’altre, i va arribar un moment en què vaig sentir que aquí no tenia la possibilitat de fer-ho. Això és aquí, vulguin o no vulguin certs estaments. Cal desjerarquitzar la història en favor de la pluralitat d’històries, narradors i protagonistes.

P. En la seva presentació va dir que era el seu moment.

R. S’entendria que el meu pas pel CAAM de les Canàries i el CAAC Sevilla em portaria a aquí. Però llavors sentia que no existia encara l’espai que jo volia per repensar la institució, per formalitzar pràctiques decolonials i de gènere d’una manera diferent. El meu repte serà ara enfrontar-me a aquesta estructura física del museu, a aquesta definició gairebé del segle XIX, per portar-lo a un lloc on domini l’experiència.

P. ¿La seva arribada pot acabar amb la sensació d’elitisme que planeja sobre el Macba?

R. Treballo no pel museu que dirigiré cinc o deu anys, sinó pel museu que quedarà. I aquest museu ha de ser inclusiu des del que n’està al capdavant. Cal fer autocrítica i trencar amb models com els dels anys noranta, en els quals totes les pràctiques giraven al voltant d’una agenda més personal. Això s’ha d’oblidar i hi hem d’aplicar un sentit col·lectiu i corresponsable. Dilluns passat vaig pronunciar la lliçó inaugural de la Universitat Autònoma de Barcelona i vaig dir: «Hem de generar un museu que no desitgi un món possible, sinó que funcioni com que aquest món existeix i que aquest gest reverberi més enllà de les parets del museu».

P. Assegura que vol que en aquest museu passin coses memorables.

R. Anar a un museu ha de ser una experiència especial. Aquesta sensació d’immensitat no ha d’oblidar allò petit. No soc amiga de grans gestos. M’agraden les coses quotidianes que s’escapen dels grans titulars. Les coses memorables tenen a veure amb aquesta subtilitat, amb el fet que el museu sigui més pròxim. Que la plaça on estigui pugui entrar dins del museu, que hi hagi permeabilitat. Hi ha d’haver un museu en el qual es puguin convidar artistes emergents per desenvolupar projectes impossibles de fer d’una altra manera.

P. El consorci de gestió del museu (format per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, el Ministeri de Cultura i la Fundació Macba) assegura que no la deixarà sola. ¿Hi injectaran més recursos?

R. La injecció de recursos és necessària. Crec que contribuïm a una visió d’un museu més democràtic i que això farà que les administracions ens ajudin a programar. I si tenim un museu més gran, amb l’ampliació prevista el 2023, volem tenir la possibilitat que el públic pugui entrar-hi de manera gratuïta. Seria un èxit increïble poder aconseguir-ho en els pròxims cinc anys.

P. Dels deu milions de pressupost per a aquest any, nou són despeses fixes i un per programar.

R. Si vols tenir un museu ambiciós, no són gaires diners. Qualsevol exposició gran costa això. No volem fer blockbusters, però necessitem més recursos i un model econòmic sostenible. Els directors de museus hem d’aprofitar la situació que ens brinden el nou Estatut de l’Artista i el Consell de les Arts Visuals per pensar en noves propostes.

P. Vostè ha demanat que la deixin treballar.

R. La meva presentació va coincidir amb l’acomiadament de la conservadora en cap, Tanya Barson, i del director de programes, Pablo Martínez. Em va sorprendre, i s’hauria pogut fer d’una altra manera. M’hauria agradat ser partícip d’aquests canvis, perquè haurien pogut afectar la proposta guanyadora, que era la meva.

P. ¿Qui mana en el Macba?

R. La directora. Hi ha una direcció que planteja els continguts, la ideologia, la filosofia i els conceptes i marca el relat Macba. Aquesta és la meva missió, i la de la gerència és indicar les coses que són possibles. Tenim rols i responsabilitats diferents. És una bicefàlia que governa la institució. És important la relació d’entesa i cordialitat entre tots dos.

P. Però s’ha dit que el gerent té més poder que vostè.

R. Quan ets una persona negra la gent fa presumpcions sobre qui ets tu en termes abstractes. No es jutja Elvira Dyangani Ose, sinó una dona negra. Els prejudicis sobre l’altre existeixen des de l’origen de la història. Una espècie de desconfiança. Al final passen moltes coses al voltant del que es diu i es comenta, i menys del que veritablement està passant. És important ser una institució transparent que doni explicacions, perquè s’especularà menys.

P. El Macba és segurament un dels museus centrats en l’art contemporani més importants d’Espanya. ¿Se’l reconeix com a tal?

R. En el sector tothom sap què és el Macba. I hi ha molt d’interès a poder exposar i treballar aquí. És veritat que hi ha molt per fer. L’altre dia, un taxista, a qui vaig demanar que em portés al Macba, em va preguntar si hi anava a patinar.

P. ¿La molesta que l’èxit de la seva tasca s’acabi mesurant en el nombre de visitants?

R. Les escales de valors s’han de replantejar, però és així. Tenim la responsabilitat de portar més públic, perquè aquest museu se sosté amb partides públiques. I cal plantejar-se per què només 350.000 persones a l’any venen al Macba [el 2020 en van ser 86.000]. Què fem malament per no activar aquesta curiositat del visitant que sí que va a altres llocs. Cal despertar aquest entusiasme.

P. El 2018, el Macba va presentar la seva primera exposició permanent, Un segle breu. ¿La mantindrà?

R. Fins que s’obri el nou edifici, el 2023, es mantindrà la presentació. Estem pensant en formats al voltant de la col·lecció, però també d’obres que no s’han exposat, de les últimes adquisicions, i treballar al voltant de l’absència de la col·lecció per generar noves visions. Crec que hi ha d’haver una desjerarquització entre les obres de la col·lecció permanent i les que participen en exposicions temporals i s’han de generar històries marcades per totes les obres que s’hi exposen, perquè totes formen part de la història del museu. Hem de ser amos de la capacitat de generar històries al voltant dels objectes artístics sense necessitat de posseir-los.

P. Defineixi’m la tasca del seu antecessor, Barenblit, al capdavant del Macba.

R. Va fer una tasca de continuïtat recuperant aspectes del Macba dels primers anys de Manuel Borja-Villel. És una cosa reconeguda.

P. ¿Què veurem a partir d’ara al Macba?

R. Es començaran a veure coses meves a partir del 2023, perquè fins aquell moment ja hi ha bastanta programació feta. Sí que es veuran abans les noves idees que porto en els programes públics i els projectes que ens ajudaran a repensar els espais del nou museu.

P. ¿L’ampliació segueix el seu curs?

R. Un dels canvis més dràstics que es veuran és com s’articularà arquitectònicament aquest espai de permeabilitat. L’arquitectura respon a un programa del que es necessita. Cal posar les bases d’aquest pla d’usos en el qual busquem una possible programació gratuïta i una sèrie d’espais d’hàbitat que s’han de generar, que es converteixin en sales d’estar i que permetin que la plaça entri al nou edifici i en el de Meier.

P. ¿Però és una oportunitat o un problema?

R. Tot allò nou, per mi, sempre és una oportunitat. Els reptes m’encanten.Soc qui soc i el que es veu, una persona franca i oberta. Aquesta és la que us trobareu cada dia.