Visibilitat per als invisibles dels museus

A The Square, la pel·lícula ambientada en un museu suec que va guanyar la Palma d’Or de Cannes i va ser escollida millor pel·lícula europea el 2017, el seu director Ruben Östlund fa una crítica hilarant sobre l’art contemporani. Al film —a part de la terrorífica performance protagonitzada per l’actor Terry Notary fent de goril·la—, una de les protagonistes és una vigilant de sala que controla des de la seva cadira que els visitants no fotografiïn ni facin malbé les obres. Un zel que no impedeix que una de les obres, formada per munts de sorra, acabi destruïda per un netejador nocturn.

La vigilant silenciosa és l’exemple d’una de les feines més importants i invisibles de qualsevol museu. Amb prou feines se’ls percep, però acaben sabent més coses de les obres que s’exposen a força de passar hores al seu costat. Si el temps d’observació d’una obra d’art és de 28,63 segons de mitjana, ells s’hi passen jornades de vuit hores. A uns quants d’aquests treballadors, Sophie Köhler els dedica 8 hores amb Tàpies, l’exposició que es pot veure a Can Framis, de la Fundació Vila Casas, fins al 19 de setembre.

Köhler (Essen, Alemanya, 1977) ha dedicat més de dos anys a aquest projecte que ha realitzat amb treballadors de la Fundació Tàpies, el MNAC, el Macba i la Fundació Mapfre, després de guanyar el premi de fotografia 2020 de la Fundació Vila Casas amb un dels tríptics en què es veu l’Abel, del MNAC, al mig de dues obres de Fortuny. Com l’Abel, la desena de treballadors retratats són anònims, ja que no hi ha etiquetes que digui qui són i on són; però sí que els podem escoltar a les entrevistes que se senten de fons.

Són Pablo Jesús Ladero i Bárbara Méndez, del Macba; Pablo Sánchez-Beato, Eugenia Montaner i Lluís de la Torre, de la Fundació Mapfre; Maria Carmen Sánchez, Abel Marco i Mònica Caravaca, del MNAC, i Pau Mondelo i Manolo Ferrús, de la Fundació Tàpies. En altres fotografies apareixen les seves cadires, buides, però claus per a cadascun d’ells. “Tot va partir del joc que el personal del MNAC practica cada vegada que durant les vacances visita un museu i envia fotos de les cadires que veu als seus companys”, relata Köhler. Sorprèn l’absència del Museu Picasso, el museu amb més visitants de Barcelona, que “no va voler allotjar el projecte a les seves sales”, explica Köhler traient importància a l’única negativa que va rebre durant el seu treball.

El vigilant de sala és el contacte directe del museu amb el visitant. A ells se’ls pot preguntar on són els lavabos o la sortida, però també el significat de les obres o qui n’és l’autor. Hi va haver un temps en què centres com la Fundació Joan Miró buscava els seus vigilants entre els estudiants d’Història de l’Art o de Restauració per oferir un plus als milers de persones que, abans de la pandèmia, els visitaven cada any. Amb el pas dels anys aquests estudiants van acabar sent caps de col·lecció i responsables de les activitats i de públics del centre. Alguns d’ells, fins i tot, són directius de fundacions com la Vila Casas, que ara els dedica aquesta exposició. L’augment de l’externalització d’aquests serveis ha fet que ara els directors d’aquests centres no en coneguin el nom, niqui són aquestes persones que canvien d’un dia per l’altre. A més a més, la pandèmia ha fet estralls en  aquest col·lectiu. Fins i tot Köhler explica que no està segura que algunes de les persones retratades a les seves fotos continuïn als seus llocs de feina.

Dels tallers de la facultat a la intimitat de casa

Paral·lelament, el museu inaugura una segona exposició: Estètiques de la proximitat, en el marc del projecte Patrim’20, amb una selecció d’obres artístiques creades per l’alumnat de l’últim any de carrera de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (UB). Oberta fins al 25 de juliol, reuneix obres d’Emili Codina, Inés Pedraza, Paula Pozo, Xènia Real, Laia Rodríguez i Rita Sala, i tracta temes com el canvi climàtic, el gènere i la relació entre l’ésser humà i la naturalesa. El Patrim es duu a terme des de fa més de 30 anys, però aquesta edició té la particularitat que les obres que s’hi exposen no s’han gestat als tallers de la Universitat, sinó en la “intimitat i solitud” per la pandèmia.