La factura de la llum

El preu de la llum segueix en ascens. Bat un nou rècord. Aconsegueix un nou pic. Aquest estiu em vaig convèncer que els titulars sobre la factura de la llum eren la versió fúnebre d’un clickbait de gatets, o l’equivalent a una newslettera la qual estàs subscrit, però no hi entres o no te’n dones de baixa per desídia. T’embrutien un segon. Després, remuntaves. Feia calor. Els titulars se m’amuntegaven al matí, sense que gaires vegades em generessin un efecte concret. Semblava com si els mitjans volguessin fer-nos venir son, i tenia sentit pensar això. Al supermercat sentia parlar les veïnes sobre el pic, les peripècies individuals per estalviar, l’“hora vall”, i resultaven molt més clarividents.

Em desprenia dels titulars, continuava amb les meves coses. Els enunciats eren inflexibles: notícies-burofaxos, mig encriptats, una mitjana de tres paràgrafs fent un càlcul generós. Semblava l’any de la prima de risc. Un matí vaig imaginar l’ésser viu —diria que ho era, però no ho puc assegurar— que li hauria tocat fer “allò del rècord de la llum”. I em sentia immensament connectada a ell: l’escriptura per a algun digital, el tedi, l’onada de calor, l’improbable marge imaginatiu davant de les dades, queien com una llosa per inevitables i pesades: “El preu del megawatt hora d’aquest dimecres serà un 253,3% més alt que el del mateix dia de l’any passat, quan va registrar un preu de 48,9 euros/MWh, i un 27,4% més car que el del dimecres de la setmana passada, 8 de setembre, quan va assolir els 135,65 euros/MWh”. Un altre dia em vaig entretenir en les estructures, tan rígides, autoconclusives: potser Mark Fisher parlaria del subgènere informatiu del “realisme capitalista”. També vaig creure que “pujar i ascendir a rècords històrics” senzillament significava que ens estàvem precipitant al buit. I si quan parlaven d’ascens volien dir, en realitat, descens? Estava deprimida. A conseqüència d’això, vaig pensar en tots els caps que parlaven en uns termes idèntics just abans del col·lapse, i llavors vaig prendre la determinació que calia desconfiar de l’ampul·losa expressió “rècord històric”, perquè ningú l’estava usant correctament.

Va arribar el setembre, tots vam tornar a pensar en la factura de la llum, en realitat mai no ho vam deixar de fer, i ho vam fer de la manera més prosaica: entrant al web del banc. I potser els telegrames havien complert, involuntàriament, alguna missió. La de portar-nos fins aquí, a la sorra. Ara que les elèctriques, aquest retir per a oligarques sense feina —quina redundància—, despleguen els seus xantatges de màfia, toca tornar a la cosa material del titular, fer-ho carn: l’autoorganització, la rèplica, el reclam urgent de la nacionalització, tornar a entrar al web del banc. Potser els titulars dissimulen, però parlen d’un bé essencial, d’interès general. Ja no fa calor ni estem de vacances i arribarà l’hivern, com sempre passa.