La fràgil tranquil·litat de la casa Gomis a la Ricarda

Ricardo Gomis i la seva dona Inés Bertrand van tenir sis fills. Però Jose Antonio, Susana, Beatriz, Marita, Elena i Inés sempre van pensar que, en realitat, en van ser set perquè els seus pares van estimar tant com a tots ells la casa que van construir els seus pares a la Ricarda en uns terrenys que a la seva mare els va cedir la seva família a la finca de 350 hectàrees que el seu besavi Manuel Bertrand va comprar el 1901 al costat del mar, al Prat de Llobregat. “Als meus pares els van donar l’última parcel·la de cinc, perquè la família tenia por que la casa que volien construir espatllés el conjunt”, explica Inés Gomis, al costat de l’escullera que han hagut d’aixecar els germans perquè l'acció del mar no continuï menjant-se la costa. “Ladesviació del curs del riu Llobregat i la construcció dels nous dics del port han trastocat l’acció natural del mar. Aquí hi havia uns 150 metres més de platja que han desaparegut”.

Però l’acció de les ones no és el que més preocupa als germans Gomis, sinó la prolongació de la tercera pista de l’aeroport del Prat que ara tenen tot just a 400 metres de casa seva. Quan van començar a habitar la “Casa Nova”, com l’anomenaven familiarment, el gener de 1962, un any abans que Antonio Bonet Castellana donés per acabats tots els treballs que van començar el 1957, els avions del contigu camp d’aviació del Prat eren d’hèlix. “No se sentia res. Anàvem amb les bicicletes a veure com s’enlairaven els avions i podíem passejar per la pista”, prossegueix Inés.

Aquest món idíl·lic ha canviat. Divendres al matí el soroll dels avions era eixordador, sobretot quan escalfaven motors per alçar el vol, apagant per complet el so del mar o del vent en els enormes pins que el besavi Bertrand va plantar per impedir que les dunes es moguessin en aquest lloc paradisíac. El soroll se sent, el querosè que llancen les turbines, potser, s’olora. La immensa tranquil·litat que es respira en aquesta casa sembla fràgil cada vegada que s’enlaira o aterra un avió.

“Portem uns dies molt intensos”, explica Marita Gomis, que pren la veu quan s’incorpora al grup en el qual ja estan Inés, Susana i Beatriz. La finca familiar de la Ricarda ha omplert titulars pels plans d’Aena d’ampliar la tercera pista del Prat uns 500 metres. “A què caldria sumar l’espai de la senyalització i la zona de seguretat. L’ampliació partiria la finca per la meitat”, prossegueix Marita. Dimecres es va saber que el Govern de Pedro Sánchez paralitzava la inversió de 1.700 milions d’euros per les diferències amb el Govern deixant, de moment, ajornada l’ampliació fins al 2026. “Vivim en compàs d’espera. Ja veurem què passarà”, contínua Marita encongint les espatlles.

També són dies de tràfec. Dijous van rebre la vice-primera ministra, Yolanda Díaz, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que van recórrer la Ricarda. “Només els vam deixem el nostre jardí perquè fessin la roda de premsa. Estem acostumats que vingui sempre gent. Venien fins i tot quan estava la casa en obres. I la nostra mare, abans de morir el 1993, l’obria a tot el món”, assegura Marita traient-hi importància.

La casa Gomis, un dels millors exemples de l’arquitectura racionalista d’Espanya, és la història d’una amistat: la dels propietaris amb el seu arquitecte. Per construir-la Bonet va aixecar primer una plataforma per estabilitzar el terreny. Sobre aquesta plataforma va aixecar l’edifici llargament somiat per la parella a base de mòduls iguals que es connecten entre si o per mitjà de passadissos. Una estructura lleugera que s’aguanta per quatre pilars on descansa el sostre format per diferents voltes (quadrades de 8,8 metres de costat) construïdes amb la tècnica de la volta catalana, que juntes semblen replicar el moviment de les ones. L’edifici recorda els Le Corbusier, un dels mestres de Bonet juntament amb Josep Lluís Sert, amb qui va col·laborar en la construcció del pavelló de la República de 1937. Les parets són totes de vidre i de gelosies de ceràmica. Els terres de pedra calcària blanca, fang i tessel·la ceràmica i les parets i els sostres blancs. Si hi ha fusta, amaguen al darrere armaris. I poca cosa més.

Bonet també va crear i va disposar la ubicació dels mobles: cadires, butaques, sofàs, taules i el color de les cortines i les catifes, creant una obra total. I el millor: la va fer per correspondència, perquè després de la guerra Bonet es va exiliar a l’Uruguai i l’Argentina. “Les cartes creuades entre ells permeten conèixer com va ser la construcció i històries com que la meva mare va rebutjar el primer projecte de Bonet d’una casa amb dos pisos, que no tenia res a veure amb aquesta casa, segons ella molt pomposa”.

En morir els seus pares, els germans Gomis van decidir cuidar la seva sisena germana i mantenir-la com els seus progenitors havien fet. “Però aquesta casa necessita moltes cures, l’acció del mar l’afecta molt. Sempre cal fer arranjaments i no rebem cap ajuda”. Per això la lloguen per a publicitat i l’obren a tothom amb cita prèvia; sobretot estudiants d’arquitectura i disseny de tot el món. Dijous va caldre suspendre la visita d’alumnes de Suècia per la roda de premsa de Colau i Díaz.

La casa Gomis va ser declarada al març Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), la màxima categoria que permet la llei catalana. “Estem intentant no haver de pagar l’IBI”, apunta Marita mentre vigila de reüll que ningú no trepitgi les catifes del saló o entri amb les sabates brutes per la pluja que acaba de fer acte de presència. Arran de la declaració i de la situació que es vivia fins dimecres,Icomos, organització vinculada amb la Unesco, va enviar una carta a la Generalitat perquè evités l’“impacte irreversible” que l’ampliació de l’aeroport produiria a la casa. Aquest divendres des de la conselleria de Natàlia Garriga van assegurar que no s’havia respost “tenint en compte els canvis que hi ha hagut al voltant de l’aeroport”.

Mentrestant, els germans Gomis, els seus fills i els seus nets continuen fent el que han fet des que els seus pares van pensar a construir la Casa Nova: gaudir-ne en totes les celebracions familiars, sabent com d’afortunats que són de tenir una cosa única. Des de finals dels anys noranta no es queden a dormir perquè és impossible fer-ho pel soroll dels avions.