Cavalls cap a la llum

L’arqueòleg rasca amb infinita paciència el terra al voltant de la pota de cavall, col·locada en una posició com si l’animal sacrificat hagués quedat congelat en el temps mentre galopava. Congelat és un dir, perquè aquí a baix, a l’antic pati del santuari tartessi de Casas del Turuñuelo (a Guareña, Badajoz), avui subterrani, fa una calor de mil dimonis, d’estiu extremeny. Portar casc d’obra, amb malla per evitar contagis, no ajuda a refrescar-se. Som en un dels llocs més excepcionals i espectaculars de l’antiguitat del nostre país. I excepcional i espectacular ha estat també la manera d’arribar fins aquí des de Barcelona: en el jet privat de l’empresari català Antonio Gallardo (1936), president de la Fundació Palarq de paleontologia i arqueologia i en companyia de patrons de l’entitat i membres del jurat que en concedeix el premi, que en la seva primera edició va recaure precisament en la investigació del jaciment de Badajoz.

La sortida per visitar el lloc, amb aquesta excitació contagiosa dels viatges en grup que converteix fins i tot els individus més saberuts i insignes en col·legials d’excursió (un ambient que va ajudar al repartiment, a l’hora de sortir, de barrets de palla per protegir-se del sol de Badajoz), va servir per conversar amb gent tan interessant com Lluís Monreal, director de l’Agakan Trust for Culture (AKTC); la catedràtica d’Arqueologia Margarita Orfila; la paleontòloga i primatòloga francesa Brigitte Senut; el president d’RBA Ricardo Rodrigo (de rigorós negre per afrontar com un tuareg el calor del jaciment), o Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), entre d’altres.

Amb una gorra de beisbol que li proporcionava un aire de capità de portaavions i convertit en el fotògraf oficiós del grup, Monreal, que precisament ha publicat el llibre de fotografies de gran format Tasbih, instants d’un monde en transit (Infolio), amb imatges extraordinàries i retrats commovedors dels seus viatges a llocs com Lahore, Kabul o la Gran mesquita de Djenné, a Mali, explicava que l’entitat que dirigeix s’encarregarà de la reconstrucció d’Alep. Amb barret els altres semblàvem Zahi Hawass; excepte Màrius Carol, també amb gorra i aspecte d’anar a jugar a golf o pescar un peix espasa als Illots de Florida. La més ben equipada era Senut, vestida com per recórrer el Kalahari, un desert que, precisament, coneix com casa seva.

Per la seva part, Gallardo comentava que el segon premi Palarq se sabrà el 7 d’octubre, i que aquesta vegada li tocarà guanyar a alguna investigació paleontològica, “tot i que això ho ha de decidir el jurat”. Llavors, encara no és el moment del Proyecto Djehuty d’excavació a Dra Abu el Naga (Luxor)? “Ja arribarà l’ocasió dels teus amics egipcis”, reia Gallardo. És conegut l’interès, fins i tot la passió, del president de la fundació per la paleontologia humana. “Em va començar a interessar als 18 anys en llegir Teilhard de Chardin; treballava a l’empresa familiar i després anava amb moto a cursos al Museu Arqueològic”. Gallardo, al qual fascinen les modernes aplicacions de la genètica en la paleontologia, destaca com ha canviat la idea de l’evolució humana des dels temps dels Leakey al nostre cosí més recent, l’home drac. Dels arqueòlegs i paleontòlegs subratlla que han d’aprendre a demanar diners, i si és possible no sempre a ell. El reactor ens va portar a Badajoz en menys temps del que voldries per gaudir-ne de les comoditats, tot i que, per criticar-ne alguna cosa, em va semblar que hi havia molt de daurat en l’interiorisme: un sempre preferirà un sobri Spitfire a un Bombardier Global 6000.

El jaciment protohistòric del Turuñuelo, al qual arribem després d’una horeta de minibús des de l’aeroport de Badajoz animats per les cançons —del tipus “que bons són els pares Escolapis”—, de Lluís Reverter, exmà dreta de Narcís Serra en Defensa, després de franquejar la Guadiana i observar moltes cigonyes i abellerols, es troba en un ampli paratge de camps i devesa. Consisteix en un gran túmul, un monticle artificial, ple de sorpreses i misteris al qual s’accedeix aventurerament per un forat a la part superior, com si entressis a l’Hades. “Aquí mateix hi havia l’esquelet que vam trobar, potser un sentinella, perquè hi havia puntes de llança al seu costat”, explica al vestíbul, amb una alegria sorprenent, vist el context, Esther Rodríguez, la jove codirectora de les excavacions amb Sebastián Celestino. Al guàrdia fidel, l’única resta humana trobada fins ara i la dentadura del qual està tan ben conservada que fins i tot se li veu el carrall, l’han batejat com a Desiderio.

Passem per la famosa Estança 100 o dels déus, amb la seva banyera, altar o sarcòfag, una de les habitacions del gran edifici de tova, maó i pedra que va ser incendiat, segellat omplint-lo amb terra i abandonat pels seus habitants, sense que se’n sàpiga la causa, fa 2.500 anys. Se’n van anar després d’oferir un últim sacrifici de cavalls i un banquet ritual, en el qual sembla que va córrer el vi. A l’habitació següent hi ha les restes d’un animal petit a terra. Me’l quedo mirant amb expressió saberuda d’entès en ofrenes de l’edat del ferro, fins que l’arqueòloga m’aclareix amb to jovial: “És un gat que es va colar a l’excavació fa dos anys i va morir aquí”. L’han deixat, en una ostentació de pragmatisme científic, per si serveix per aprendre alguna cosa de com es descomponen els cossos en el jaciment.

La perla de la visita és el gran pati a sota de tot del túmul i al qual s’accedeix per una impressionant escalinata d’11 esglaons que descendeix uns quatre metres. És un espai de 125 metres quadrats en el qual van aparèixer, en una escena digna del death-pit d’Ur, la fossa de la mort que va excavar Woolley a la necròpolis real mesopotàmica, els esquelets de més de trenta cavalls sacrificats que són l’element més excel·lent del Turuñuelo, el seu “gran drama”, com va anotar Monreal. Aquests cavalls, al llom dels quals cavalca la fama del jaciment i que galopen de la nit dels temps cap al dia i la llum de la ciència com els de la família dels Vadell de Baltasar Porcel, ho feien en direcció contrària, cap a la fosca, els està estudiant una bateria d’arqueozoòlegs, veterinaris i especialistes en èquids. El que estan extraient avui és l’últim dels que hi havia ajaguts a terra. Parafrasejant Michael Sarrazin a Danzad, danzad malditos, també mataven els cavalls a l’edat del ferro? “És un sacrifici, indubtablement, una hecatombe”, explica Celestino. Com els van matar? “Ho ignorem, degollats, colpejats amb una maça?, no trobem indicis encara de ferides o traumatismes, així que potser els van enverinar”, apunta l’especialista Pilar Iborra.

S’està estudiant la procedència dels desgraciats cavalls, alguns amb brida de ferro i disposats per parelles. Ja sabem que un, el més gran, batejat com a Fermín, provenia de lluny, del nord de l’Àfrica, de Cartago. també s’hi han trobat ases, mules i 7 vaques, 5 porcs i un gos, també sacrificats. I moltíssims objectes, entre els més destacats el pedestal amb els peus d’una estàtua de marbre grec, un ivori d’hipopòtam inscrit i una vaixella que segurament va servir per a l’animat últim banquet ritual abans de xapar el santuari.

Després de la visita, un dinar al restaurant Quinto Cecilio de Medellín, amb vista al castell, permet conversar més relaxadament amb els arqueòlegs (millor davant d’un entrecot, i quin entrecot!, que davant d’un esquelet de cavall). Rodríguez prova de sintetitzar tot el que vostè volia saber de Tartesos però no s’atrevia a preguntar. “Avui, després de moltes mistificacions, parlem de cultura tartèssia —del segle ix al v abans de Crist—, com la que es forma en el contacte dels fenicis amb les poblacions locals del sud-oest de la península ibèrica”, estableix. “Tartesos és un terme que ens van deixar els grecs, no sabem de quina manera es denominaven a ells mateixos”. Una cosa porta a una altra, corre un formidable Ribera del Duero, en record del banquet cerimonial tartessi, per descomptat, i Reverter ens explica com es va encarregar de disposar a l’Escorial el cos de Joan de Borbó, inclosos alguns detalls escabrosos. Algú proposa d’enterrar l’emèrit a Turuñuelo. Carlos Losada, que està obsessionat amb la idea que passés a l’estil d’Agatha Christie, opina que el sentinella del jaciment podia haver estat assassinat, se sorprèn que jo hagués conegut als anys setanta a la ximpanzé Flora, una de les mones a la qual la seva mare refugiava al pis de la família a la plaça de Gal·la Placídia; i més encara que hagués estat pretendent de Lucía Montoliu, germana del seu cunyat. “Ja que s’ha fet independentista”, em remarca. El temps passa, no només per als tartessis, constato embolicat en una rara melancolia que ho inclou tot, la Fundació Palarq, Turuñuelo, l’edat del ferro, els cavalls sacrificats, Lucía i, fins i tot, el vell gat intrús que es va colar al jaciment com jo, perseverant nouvingut, m’he colat en aquest viatge i en tantes històries i vides, passades i presents.