Música i missatge

Ara que una piulada de Llucia Ramis ha posat el dit a la llaga —“Algú sap per què als sèniors de la literatura catalana no se’ls tracta amb el mateix respecte que tenen els de la literatura en llengua espanyola, anglesa o francesa?”—, convé recordar que Sam Abrams, al pròleg a la reedició d’una novel·la de Vicenç Villatoro, La claror de juliol (Proa, 2019), diagnosticava un dels aspectes més nefastos de la postmodernitat: “L’obsessió per l’actualitat tumultuosa i omnipresent que atempta directament contra el temps seqüencial tradicional de passat, present i futur”. La conseqüència era que “tant el sector editorial com la mateixa literatura es preocupen obsessivament per les produccions del moment i deixen caure les creacions del passat”, que els llibres tenien una vida curtíssima a les llibreries, i que “molts autors veuen com les seves obres anteriors van extingint-se, desplaçades per les novetats successives que van publicant”, com si una part substanciosa de la seva obra s’hagués fos. La claror de juliol va retornar a les llibreries amb una vida nova; el mateix li va passar, gràcies a Perifèric Edicions, a Assaig d’aproximació a Falles folles fetes foc, primera i única novel·la d’Amadeu Fabregat.

N’hi ha moltes més a l’espera d’un destí similar: La regina de la Pobla de les fembres pecadrius (Edicions 62, 1980), per exemple, de Ferran Cremades, un prodigi de sensualitat verbal, mixtilingüisme i humor situat al barri prostibulari de la València del segle XV. O Finale (Tres i Quatre, 1990), d’Ignasi Mora, dura, profunda i inquieta com un malson de Bernhard en el món rural de la Safor. O Els plaers ficticis (Columna, 1991), de Lluís Maria Todó, un exercici on se segueix al peu de la lletra el desig d’exactitud verbal que aconsellaven Flaubert i Pound. O el tour de force de Pere Pons a Pick-up (La Magrana, 1997), un dia de platja al Santanyí dels anys seixanta narrat segons els clixés del neorealisme italià. O la quotidianitat insignificant, còmica i patètica que narra Joan Rendé a El barber violador (Edicions 62, 1997). O el melodrama extrem i desraonat de Martí Rosselló a Anna K (Quaderns Crema, 2000). O les fèrtils desventures del Rector de Vallfogona, vist com si fos un freak d’avui, que protagonitza Cavaller de fortuna (La Magrana, 2006), de Jordi Arbonès.

Contra el presentisme, cal convocar altres títols d’anys enrere, absents naturalment de les llibreries, amb la convicció que la seva presència seria inqüestionable en l’elaboració d’un cànon de dimensió real on es demostraria que, des de mètodes narratius plurals, el tràfic literari és incessant, ple de novel·les de tota mena i de qualsevol gènere, amb voluntat d’estil o sense, que mereixen un respecte absolut, a l’espera de tornar a ser llegides com si fossin unes veritables novetats.