Casa amb piscina

Als estius de principis dels 2000, els nens d’urbanitzacions i piscines resultaven, d’alguna manera, els guanyadors. A la família, o al barri, qui havia progressat prou, o suficient, sovint marxava de la ciutat, s’hipotecava en una unifamiliar amb piscina i el seu relat passava a formar part de les biografies d’èxit familiar. Hi havia urbanitzacions de luxe, de classe mitjana o de classe treballadora aspiracional, però a la pràctica el fet de viure allà, inscrits en aquests espais aïllats, operava quasi de manera indistinta en uns i altres: qui no era classe mitjana definitivament s’ho creia. La il·lusió de la classe mitjana —que ara ja assumim que va ser poc més que un miratge— es formulava amb tota la seva gràcia i encants en aquests models d’habitatges. Un tipus d’habitatges construïts, sobretot, entre finals dels noranta i la primera dècada dels 2000 com a alternativa a les vulgars i poc higièniques ciutats, una resposta també als edificis brutalistes del desarrollismodels seixanta i setanta.

La fugida del rusc s’havia de fer de forma ordenada: parella estable, cotxe particular i criatures petites, o de camí. La família, com a ens, aspirava a una estètica de tranquil·litat i de bon gust. Al llibre La España de las piscinas (Arpa), de Jorge Dioni, es desenvolupa una anàlisi en profunditat i encert sobre els PAUers, és a dir, les persones que van anar-se’n a viure a aquestes noves àrees urbanes, i les repercussions antropològiques d’aquests enclavaments. L’assaig no apunta cap a baix, als qui van comprar aquesta mena de somni americà, sinó a dalt. Les estratègies urbanístiques implementades a tot el territori, i que han servit per mercadejar amb el dret a l’habitatge, no són una casualitat, sinó un model perfectament planificat i estretament arrelat en els fonaments del franquisme. La famosa cita de José Luis Arrese, un dels principals tècnics de Franco: “Volem un país de propietaris, no de proletaris”.

Arribats aquí, la segona pregunta és què hi ha de dolent en una piscina. Dioni apunta causes interessants, com ara que la utopia era fallida perquè no tenia en compte la quotidianitat, tal com diria l’antropòloga Jane Jacobs. La quotidianitat que fa possibles les interaccions, i el soroll, la col·lectivitat. Els PAUers resulten ideologitzants perquè promouen un esperit individualista i competitiu. El teixit veïnal és inexistent perquè ni tan sols hi ha espais per fer-lo possible; la manca de serveis públics (o la seva implementació tardana) va acabar per fomentar un model basat en el transport i l’assegurança privats i l’escola concertada. La diferenciació i la segregació per la via de l’habitatge i el nou estatus adquirit sovint van acompanyades del triomf de discursos més conservadors que apel·len a la seguretat i l’estabilitat per mantenir “tot allò que s’ha aconseguit”. I tot això no és una tara del sistema, recorda Dioni; de fet, és el sistema funcionant a ple rendiment.