Fraus i falsificacions

L’any 1978, a La muchacha de las bragas de oro, Juan Marsé narra com Luys Forest, un escriptor falangista que ja no és elogiat per ningú, dedica la poca energia que encara conserva a escriptura d’unes memòries amb l’objectiu de manipular fraudulentament el passat viscut i obtenir un retrat que l’embelleixi davant de tothom i, sobretot, davant de si mateix. Més ambiciós, a la Sicília del segle XVIII, l’abat Vella, el protagonista d’El Consell d’Egipte, de Leonardo Sciascia, fingeix traduir un còdex datat a l’època de la dominació àrab a l’illa per revelar al món que els privilegis de l’aristocràcia no tenen cap legitimitat històrica: des de França ja se sentia el soroll revolucionari i calia que els àvids de riquesa es posicionessin en un bon lloc de sortida. Al segle XVIII també, a Blanes, el frare Joan Gaspar Roig i Jalpí es va consagrar a escriure amb l’estil usat dos segles i mig abans el Llibre dels feyts d’armes de Catalunya, i ho va atribuir al sacerdot Bernat Boades: aquí la causa de la falsificació es devia al patriotisme historiogràfic.

És en aquesta línia vastíssima i universal de fraus i falsificacions de la història personal i de la història col·lectiva on se situa l’última novel·la de Ferran Sáez (la Granja d’Escarp, 1964), Els morts riallers, una sàtira sobre la Transició descrita com una impostura, com un estadi històric i polític gens sòlid ni efectiu i on el que es va anomenar concòrdia o consens hauria de dir-se només fal·làcia, promesa incomplerta i oblit conscient de Catalunya i els catalans.

“Quan un cínic parla de cinisme, s’allunya una mica de la seva condició inicial. Més que contradir-se, es mostra, i en aquest mostrar-se hi ha alguna espurna d’honestedat”: és la manera que té el narrador d’Els morts riallers —la novel·la, de fet, és la seva biografia, la història d’un home que passa per tots els graus de l’escala de l’aprenentatge de la decepció—, Sebastià Rovira, de conjurar el sentiment de culpa que el corrou per haver participat en el maquillatge retrospectiu de les elits del franquisme.

Així, l’any 1977 era un editor que s’aprofitava de l’ànsia de la gent semblant a Luys Forest, a l’abat Vella o al frare Roig i Jalpí, i que es dedicava a sobreviure explotant la veta de les biografies per encàrrec, a edulcorar vides, a la redacció d’unes falses memòries, una mena de “llibre imaginatiu que magnificava uns fets i n’ometia uns altres”, que es va instal·lant paulatinament en la memòria col·lectiva, i que fa un anys després encara permet que un opuscle pugui començar així: “Ernest Obach de Planelles (1898-1981) va ser un dels personatges clau a l’hora de començar a desmantellar el franquisme des de dins. Aquesta tasca ingrata i arriscada, però absolutament necessària, no s’ha valorat mai prou”. La realitat, segons Sebastià Rovira, és ben diferent, i caldria parlar d’una gent que fins a l’últim moment va estar al costat del règim franquista i, de sobte, va adquirir la pàtina de demòcrates de tota la vida.

Els morts riallers persegueix la brillantor aforística, està farcida de recursos lúdics i de picades d’ullet costumistes; hauria pogut ser una novel·la sobre la deformació de la realitat, sobre la tràgica densitat d’“un món que llavors es trobava en seriós perill d’extinció: el dels catalans que feia quaranta anys havien guanyat la postguerra”, sobre els hàbits ideològics dels seus fills, que, enduts per l’eufòria del Maig del 68, van esdevenir els protagonistes ridículs d’una escenificació més aviat ridícula, però Sáez s’estima més que la sàtira literària derivi cap a la novel·la de tesi per demostrar que l’elit franquista castellanoparlant de Catalunya va ser la fàbrica d’una elit antifranquista per atacar igualment el nacionalisme català però des d’una altra perspectiva. Luys Forest, l’abat Vella i Roig i Jalpí haurien pogut actuar de manera semblant.