Català: per arribar més lluny

El català recula. N’alerten els lingüistes; es detecta al carrer, als patis de les escoles i als de veïns, a les converses telefòniques, fins i tot. I ho demostren les estadístiques: “Calen mesures per intensificar processos i sistemes per a l’aprenentatge de la llengua pròpia del país i per reforçar entorns que n’afavoreixin l’ús, la fluïdesa i la seguretat de les persones que l’usen esporàdicament”, es llegeix a l’últim informe de Política Lingüística elaborat per la Generalitat, de 2019.

Per això, un grup de set experts en llengua catalana (Magí Camps, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas, Pau Vidal i Enric Gomà) acaben de publicar el llibre Molt a favor (Eumo Editorial), on, “lluny de la sociolingüística llagrimosa”, fan 57 propostes concretes, algunes de concretíssimes, per a la difusió del català, a la vegada que llancen la idea d’un gran pacte per la llengua. Aquests set favorables es mostren decidits a anar per feina, posar fil a l’agulla i treballar activament pel català. Aquest dijous van fer ple en la presentació que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès.

“Han sortit 57 propostes, però en podrien ser més”, explica un dels autors, Ortega, que subratlla que estan oberts a més iniciatives. “Volem canviar una mica l’estat d’ànim, l’esperit”, diu Gomà, que va llançar la proposta i l’ha coordinat. “Entrem en un terreny propositiu i possible. Ara tenim el famós 36% de persones que tenen el català com a llengua habitual a Catalunya [segons l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, EUPL, de 2018]. Amb el 7% que tenen les dues llengües com a habituals, ens n’anem a un 43%. Ens cal créixer, i créixer gradualment, amb seny”. Al llibre, documentat, amè i amb sentit de l’humor, cada proposta planteja un perill o un risc per a la llengua i n’argumenta una solució. N’hi ha de tota mena, de més lleugeres o de més solemnes: des d’organitzar un reality show en català fins a la celebració del Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 2026.

Es tracta de propostes factibles, “evitant els bons desitjos sense cap projecte que els sostingués” i amb tres factors clau: que es puguin portar a la pràctica dins de l’Estat espanyol, és a dir, sense haver d’esperar a una Catalunya independent per executar-les; que es puguin engegar en un període de quatre anys com a màxim; i que no tot depengui dels diners públics: cal implicar el teixit empresarial, social, cultural...

El llibre es tanca amb la proposta d’un ambiciós pacte per la llengua que hauria d’incloure el màxim de forces polítiques, socials, econòmiques i culturals per fer del català una llengua “útil i necessària”. “Per aquesta raó, la nostra acció sobrepassarà l’edició d’aquesta obra, si tot va bé i Déu i l’Institut Català de la Salut ho volen”, escriu Gomà, amb humor, al pròleg.

A partir de sis blocs que serien els talons d’Aquil·les de la llengua catalana —reculada entre els joves; oferta audiovisual insuficient; manca de consciència unitària entre els territoris de parla catalana; feblesa en el mercat; globalització; i tendència al canvi de llengua— Quadern hi con- traposa solucions del llibre.

Reculada entre els joves

Segons dades de l’Idescat, el 2013 el 36,3% dels catalans d’entre 15 i 29 anys feien servir el català com a llengua per iniciar qualsevol conversa; la xifra, però, va baixar fins al 33,7% el 2018. Al llibre no es parla només de la llengua que es fa servir als patis de les escoles, majoritàriament el castellà (a l’etapa de l’escola, l’ús del català és d’un 35%; als instituts es queda en el 14,6%, segons un estudi de Plataforma per la llengua del 2019). Una de les mesures, signada per Maria Rodríguez Mariné, explica com s’està normalitzant el castellà a l’escola a força de traduir-ho tot per sistema, “cosa que relega el català, el fa encara més prescindible del que ja és”. I proposa crear una figura preparada per fer de mediadora davant dels conflictes que puguin sorgir en l’entorn escolar. D’altra banda, Gomà i Ortega coincideixen a destacar “la catalanització de la universitat des dels anys vuitanta, i la polèmica recent a la selectivitat, en què el TSJC va demanar que hi hagués exàmens disponibles en castellà i aranès, a més del català, n’és una mostra: “Només el 5% dels examinands van demanar el full en castellà”, constata Ortega.

“Cal tirar endavant un gran pacte per la llengua”

Els joves també són protagonistes d’un dels riscos més greus a què s’enfronta el català: el de la pèrdua de transmissió generacional. “Per l’ús del català que fan els adolescents al pati de l’escola, veiem les dificultats que hi ha per socialitzar-se en català”, adverteix Ortega. “Cal projectar-se cap al futur i pensar que a aquests adolescents, quan tinguin 35 anys, els tocarà transmetre la llengua als seus fills. De moment, la transmissió no s’ha trencat mai, però hi ha el temor que en 20 anys la cosa sigui més complicada”.

El llibre no passa per alt les expressions col·loquials, tan comunes entre els joves. “Cal tenir present l’argot i utilitzar-lo per transmetre la idea que en català es pot dir tot i es pot parlar de tot, també informalment”, defensa Míriam Martín Lloret a Molt a favor. “Com és que cap llibre de text recull maneres de dir coit o cardar o masturbar-se, o d’anomenar el famós gilipolles segons quin sigui el context? Que el català és de segona, que no serveix per crear conceptes nous ni per follar ni per insultar?” És necessari crear material de consulta ràpida i eficaç i obrir el camí de la col·loquialitat en els llibres de text, diu: “Treure’ns la llosa que el que no es documenta en un diccionari no es pot dir”.

Falta d’oferta audiovisual

L’audiovisual és una de les assignatures pendents del català. Que ho preguntin als productors de cinema, o a TV3, que ha vist reduït el seu pressupost i la seva producció, tan necessària per a la llengua. Les maneres d’aprofitar la força que té l’audiovisual per a la llengua són moltes: a Molt a favor es proposa traduir videojocs al català i, directament, crear-ne en català. O, per què no, amb els seguidors que té aquest gènere, produir un reality show en català. En donen el nom i tot: Temptacions al mas, a proposta d’Ivan Solivellas. “Tenim la part burra, dit amb molta simpatia, de la cultura”, observa Gomà: tenim música, tenim ràdio, tenim entreteniment, tenim xerrameca, tenim el Polònia... Això no és alta cultura, però és de qualitat i és fonamental per a una societat”.

Les televisions autonòmiques —TV3 a Catalunya, IB3 a les Balears i À Punt al País Valencià— hi tenen molt a dir. Els lingüistes proposen un web conjunt de les tres cadenes accessible per a tots els catalanoparlants. “Una plataforma, com ho són Netflix, Movistar, Filmin i HBO (...), amb uns continguts en obert i altres de pagament”. Gomà, autor d’aquesta proposta, entén que els espectadors s’han acostumat a mirar el cinema i la televisió a través de les plataformes. “Penso en les 12.000 pel·lícules (i sèries i documentals també) pel cap baix que TV3 ha doblat al català en els 35 anys de la seva història i que ara estan desats en un calaix”, es lamenta.

Segons els autors, calen més recursos, com ara un diccionari urbà, per parlar de tot en català

Sense consciència unitària

L’anterior proposta porta a pensar en mesures per aprofitar recursos lingüístics diversos entre els tres territoris. Ortega admet que “tenim una certa falta d’unitat lingüística, no només perquè ja estem fragmentats políticament i a cada territori hi ha la seva pròpia legislació lingüística, sinó perquè realment a vegades estem els uns donant l’esquena als altres. Per això, algunes de les mesures estan destinades a fer-nos conèixer una mica més entre nosaltres”. Dit d’una altra manera, que no soni tan estrany sentir parlar un del Pallars o un de Mallorca.

“Algun dia ens hauríem d’atrevir a fer un diccionari urbà dels Països Catalans”, proposa al llibre Martín Lloret, en la mateixa línia de l’esmentat recull de termes col·loquials, respectant en tot moment la parla originària de cada lloc. De fet, també demana incloure per sistema la variació dialectal en les assignatures de dicció catalana. “Ens hem cregut que la pronúncia més nostrada i genuïna és la del català central” i que “a Barcelona tothom parla xava o camacu”. I no.

A Palma, els parlants habituals de català són el 41,3% de la població, mentre que a Barcelona i la seva àrea metropolitana, només el 35%, un percentatge similar al que presenta la regió metropolitana de València (34,8%). Sigui com sigui, Pau Vidal proposa al llibre visitar l’Alguer i Perpinyà com a exemples del que pot passar: “Representen el futur més tenebrós que ens pot esperar”, clama Gomà.

Feblesa en el mercat

“Sembla que per fer entrar el català a l’empresa privada s’hagi de demanar permís, que ens fan un favor utilitzant el català com una opció més i encara gràcies”, diu al llibre Ortega, que proposa demostrar que “amb la llengua s’hi pot fer negoci del bo”. Per començar, a través d’avantatges fiscals, perquè “per a una empresa el fet de passar-se a la llengua catalana ha de ser atractiu també en el terreny comptable”, problema que bé es podria resoldre amb “l’establiment de bonificacions fiscals per als actes de foment del català”. Una mesura que ja està recollida a la Llei de política lingüística i que només caldria desenvolupar.

A l’administració local i a la Generalitat, la presència del català se situa entre el 62,6% i el 58,5%; en aquests àmbits, és la llengua més usada. A les entitats financeres, el català, el castellà i la combinació de totes dues tenen un pes similar; la presència del català arriba així al 60%. Però a les botigues o petits comerços s’utilitza només el català o sobretot el català en un 37,9%, mentre que als grans establiments és més alta la combinació de català i castellà. A l’administració de l’Estat, la presència del català arriba al 54,2%; l’ús exclusiu del català hi és gairebé inexistent, per un 38,9% d’ús exclusiu del castellà.

Gomà critica la nova presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Maria Teresa Cabré, per haver dit que el català ja no és rellevant per a l’ascensió social. “Jo no ho crec. Molts castellanoparlants han fet seu el català i els ha servit per al progrés social. El català encara ara va associat al progrés. Forma part del dia a dia laboral, sense menysprear el castellà”.

La globalització

En el terreny d’internet i les xarxes socials, el català va irrompre fort: la Viquipèdia en català té l’honor de ser la tercera creada, el 2001, després de l’anglesa i pocs minuts més tard que l’alemanya. Tot i així, la primera paraula no anglesa publicada va ser catalana, àbac. Un dels reptes actuals seria exigir el GPS del cotxe en llengua catalana, i més ara, que el Departament de Polítiques Digitals de la Generalitat de Catalunya, amb la col·laboració del Barcelona Supercomputing Center, ha impulsat el projecte Aina, la famosa Siri però catalana.

Segons el llibre, cal participar activament en un munt de tasques, des de fomentar l’ús del català en les tan mediàtiques manifestacions feministes (“hem computat cartells i pancartes” i el castellà guanya per golejada, apunta Vidal) fins a dedicar deu minuts a configurar els dispositius electrònics en català (una feina que gràcies als algoritmes acabarà beneficiant la llengua), passant per transcriure els noms d’alfabets no llatins segons les normes catalanes: i s’esmenta un defensa ucraïnès que va fitxar el Barça el 2009 que duia a la samarreta escrit el nom de Chygrynskiy. Doncs en català és Txigrinski, com explica Magí Camps.

Tornant als més joves, Gomà destaca que “si els immigrants arribats als anys seixanta no van aprendre català, els fills i els nets sí”. Cal, per tant, una mirada globalitzadora sobre la cultura infantil i juvenil en català perquè els fills s’hi puguin incorporar: “Si la canalla, a falta de supertresos, van tips de disneys i clans, després a l’hora del pati, què vols que facin, pobrets meus?”. Cal l’audiovisual perquè si els agrada l’anime, el tinguin al seu abast en català, com va passar amb la mítica Bola de Drac, i “que el català no sigui la llengua dels avis o dels mestretites”, en paraules de Gomà. I un missatge optimista de part d’Ortega: “L’activitat a TikTok, o la dels youtubers, ens demostra que no és cert que els joves hagin abandonat la llengua”.

Tendència al canvi de llengua

“Una altra de les frases top de la catalanor: jo ja ho voldria, però és que em passo al castellà sense adonar-me’n”, es llegeix en una proposta de Vidal. Aquí es topa amb un dels clàssics paranys del català. “Algú demana a la facultat si la classe pot ser en castellà quan resulta que el grup és en català, i el docent diu que d’acord”, ens situa Ortega. “I hi ha el canvi de llengua que fan molts parlants, pensant que potser no ens entendran, o potser creiem que és per educació, potser veiem que l’altra persona té menys habilitat en català que nosaltres en castellà, o per l’aspecte...”. El lingüista diu que “s’ha de perdre aquest automatisme, aquesta educació mal entesa, perquè correm el risc que les converses informals, als comerços, a l’escala de veïns, siguin majoritàriament en castellà i que les generacions següents vegin que el que és normal és parlar en castellà: hi ha mares que van a comprar amb el fill, amb qui fan servir el català, i quan parlen amb el dependent, li parlen en castellà. Aquest nen el que veu és que la llengua que funciona socialment és el castellà”.

Tothom hi pot posar remei, començant pels polítics, que podrien no repetir, ara en castellà sisplau, un missatge en una roda de premsa per a les teles o ràdios d’abast estatal, tal com defensa Camps al llibre. “El problema és que s’invisibilitza el català. Desapareix”, explica Ortega. “Les televisions espanyoles transmeten que a Espanya no es parla res més que no sigui castellà i la gent pot tenir la percepció que el català es parla menys del que es parla”.

I si trencar aquest hàbit enganyós i pervers se’ns fa complicat, el millor, ens diuen els favorables, és posar en pràctica la consigna que llancen avui dia els coaches, segons la qual triguem 21 dies a acostumar-nos a una nova situació: “Passem-nos 21 dies sense canviar de llengua quan ens dirigim a algú en català i ens respongui en castellà. Es tracta que un parli castellà quan lliurement vulgui fer-ho, i no per un mecanisme traïdor”. 

“Cal tirar endavant un gran pacte per la llengua”

El llibre Molt a favorpretén ser, eminentment, pràctic. Per això conté un últim capítol amb les línies bàsiques d'un pacte per la llengua obert, tot recuperant l'esperit del discurs del lingüista Joan Solà al Parlament de Catalunya el 2009, per "crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui una llengua útil i necessària".

"No volem deixar la proposta de pacte allà per si algú s'hi sent interpel·lat", diu Rudolf Ortega, l'instigador d'aquesta iniciativa. "No, la idea és que els favorables (a partir del títol del llibre) esdevinguem un grup més gran, encara molt incipient, que en algun moment, aviat, ens posem a treballar per empènyer el pacte i tirar-lo endavant".

La idea ha coincidit amb una proposta dins l’acord de govern de Junts i Esquerra, “on hi ha un paràgraf que parla d’un pacte per la llengua”, diu Enric Gomà. “Estem expectants per veure què proposaran ells. Són dos pactes paral·lels que esperem que conflueixin. Amb aquest Govern o en el futur amb algun altre”. Ortega adverteix del risc que implicaria que la cosa es reduís només a un acord entre polítics: “Nosaltres volem que hi sigui tothom que tingui alguna cosa a veure amb la llengua, la societat civil. No pot ser només de la coalició de govern”.

En el terreny polític, en tot cas, tampoc cal tancar portes: “S’ha de valorar incloure-hi partits que han fet molt bona feina pel català en els darrers 40 anys”, considera Gomà. “Parlo, per exemple, del PSC, que ha fet molt per la llengua al Baix Llobregat, al Penedès, al Vallès, al Maresme i a tants altres llocs. També els Comuns, esclar, i m’agradaria, és un desig, poder incloure el PP: tant de bo la dreta conservadora i espanyolista a Catalunya també s’incorporés al pacte per la llengua”. Ortega recorda que els populars catalans “mai s’havien posat en contra de la normalització, fins que va arribar Ciutadans i va fer esclatar el consens que hi havia per la llengua”.

La participació de partits com el PP, en la situació actual, és difícil. "Però la llengua té un recorregut llarg i la situació canviarà. L'auge de Ciutadans, amb 36 diputats, va ser un miratge", diu el coordinador de Molt a favor, que torna a insistir que no cal la independència per defensar la llengua: "Des d'un punt de vista unionista, em sembla que la seducció de romandre a Espanya pot activar molts mecanismes, un d'ells, la defensa de la llengua des de l'Estat espanyol. Des de Madrid podrien tenir actituds molt més decidides, emprenedores, clares, que no deleguin en la Generalitat de Catalunya sinó que ells mateixos siguin actors d'aquesta defensa i promoció del català en els territoris on es parla, que no és només Catalunya".

L'esmentat discurs de Solà a la cambra catalana va acabar entre aplaudiments dels diputats, però "tot seguit van discutir un canvi en l'ordre del dia", recorda el llibre... i, al final, "no hi va haver cap mena de resposta de la classe política". El pacte dels favorables demana que una gran institució, "per exemple el Parlament", actuï d'òrgan impulsor, però que sigui un grup d'experts els qui elaborin un document de treball que impliqui tots els agents polítics, econòmics i socials: administracions, patronals i sindicats, cambres de comerç, universitats i col·legis professionals, associacions i institucions culturals, federacions i clubs esportius, els estudiants... "Tothom que hi tingui un paper hi ha de ser convidat".

“Els parlants tots sols no poden generar les condicions polítiques, econòmiques i socials suficients perquè la llengua sigui de debò útil i necessària”, escriu Ortega, fent una crida a la classe política. Però recorda que els catalanoparlants són protagonistes d’una estranya forma de fidelitat lingüística, i torna a Solà per reconèixer que “podem tenir dubtes de si disposem d’un ‘veritable poder polític’, però no podem qüestionar el ‘sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia’”.