Tramvies sense palla

En un país que abusa de la Història amb majúscula, declarant qualsevol esdeveniment com a històric, s’agraeixen llibres que contextualitzin bé els moments que sí que van suposar una inflexió i n’expliquin la història, amb minúscules i sense renunciar a les notes a final de volum. Això és el que ha fet l’historiador Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) amb La vaga dels tramvies. Vilanova aprofundeix el coneixement existent sobre la protesta ciutadana contra les tarifes del transport públic que l’1 de març de 1951 va trasbalsar Barcelona i va esdevenir fita clau en la lluita contra el franquisme. Més enllà de reblar l’estudi canònic de Fèlix Fanés i de citar testimonis coneguts (Hilari Raguer, Joan Reventós, Maurici Serrahima, Alexandre Cirici, Joan Oliver...), Vilanova, recolzat en les aportacions acadèmiques de Gemma Ramos i Michael Richards, amplia el focus de la protesta prestant atenció al context que la va propiciar i a la vaga general amb què va culminar.

LA VAGA DELS TRAMVIES
Francesc Vilanova i Vila-Abadal
Rosa dels Vents
339 pàgines

18,90 euros

El<CS8.8> capítol central és ric per recopilació descriptiva (obra escrita, testimonis i recull documental) del boicot als tramvies programat per l’1 de març. Una protesta que, en la pràctica, va començar al febrer entre octavilles i pedrades i va acabar el 6 de març amb la victòria popular de la supressió de l’increment tarifari (de 50 a 70 cèntims de pesseta) que, com a greuge comparatiu amb els bitllets més barats dels tramvies de Madrid, havia encès els ànims. Però l’interès rau en el capítol introductori i en els dos finals, inclòs l’epíleg sobre el paper sobrevingut dels comunistes en la protesta.

A l’estil de Jaume Fabre en la seva tesi sobre la Barcelona de 1939 Els que es van quedar, Vilanova buida la premsa de l’època i usa dades i testimonis per contextualitzar la precària situació de postguerra: el racionament i els talls de llum pervivien (i la mala fama de Tranvías de Barcelona SA, denunciada periodísticament i social, era vàlvula de distracció d’altres penúries) en una Barcelona obrera de 1951 en la qual el règim, immers en batalletes de saló entre la classe política, burgesa i intel·lectual, no va saber veure què li venia al damunt. Aquell 1 de març va ser com el 15-M que el 2011 va sorprendre tothom i que no s’entén sense el treball de sapa d’activistes i l’esperit de protesta social acumulat per la crisi econòmica prèvia.

És també en aquesta anàlisi de context on rau la clau dels capítols finals sobre la vaga general del 12 de març de 1951, convocada en una assemblea del Sindicat Vertical que als falangistes se’ls va descontrolar i l’èxit de la qual va sorprendre i preocupar al franquisme encara més que el boicot dels tramvies, fins al punt d’haver de desplegar la Infanteria de Marina a Barcelona. Vilanova és sincer i no amaga el buit historiogràfic que no ha resolt: “Qui hi havia darrere les vagues? Qui les havia organitzat? Què es podia deduir d’un fenomen tan extraordinari? Eren les preguntes que no es van poder contestar en aquells moments ni immediatament després, i que continuen sense tenir respostes gaire precises”.

D’aquell moment, el relat de la memòria en sol recordar el greuge tarifari amb Madrid; el caràcter interclassista d’una protesta que va aplegar estudiants, catalanistes, vells anarquistes i nous falangistes; el partit del Barça d’un diumenge plujós al qual tothom va anar a peu, o les ironies sobre la vedet Carmen del Lirio i el governador civil Eduardo Baeza, que va perdre el càrrec, igual que l’alcalde José María Albert. En canvi, destriat el gra de la palla, el més rellevant per a la història és el que ja va apuntar Sebastian Balfour a La dictadura, los trabajadores y la ciudad i que també recull Vilanova: la vaga de tramvies, impulsada per la JOC i l’HOAC, va marcar l’inici d’una aliança tàcita antifranquista entre l’obrerisme catòlic i els comunistes del PSUC, va suposar un punt d’inflexió en la protesta social a Barcelona i va propiciar el renaixement del moviment obrer concretat amb la creació de Comissions Obreres (1964).