L’entremaliat Joan Fontcuberta, a La 2

El 26 d’octubre de 1968, la Soiuz 2 va impactar amb un meteorit i va morir el cosmonauta Ivan Istochikov. Les autoritats soviètiques, però, no podien admetre aquest fracàs i van proclamar que la nau no portava tripulació humana. L’operació es va completar fent desaparèixer qualsevol testimoni documental de l’existència de l’astronauta i la seva família va ser deportada a Sibèria. L’any 1977 el fotògraf català Joan Fontcuberta va poder rescatar material probatori de la peripècia vital i aeronàutica d’Istochikov i en va organitzar una exposició. El projecte Sputnik, però, era una creació del mateix Fontcuberta. El cognom del cosmonauta és la traducció russa del seu i el material documental (fotografies censurades on el personatge havia desaparegut; imatges d’ell amb el casc d’astronauta i lluint una riallera fesomia bessona de la de Fontcuberta...) el va fabricar el fotògraf. Una proposta sobre la veritat i la mentida no gens excepcional en el treball de Fontcuberta, que, en altres exposicions, s’ha inventat des d’una fauna salvatge fins a l’obra d’un fotògraf inexistent. El setembre de 2016 es va fer una exposició a València amb la sèrie sobre El Molino que el malaguanyat Ximo Berenguer (1946-1977) havia fet als anys setanta sobre les interioritats d’aquell singular univers gràcies a la seva relació sentimental amb el coreògraf cubà Negrito Polly. Mesos més tard, en l’acte de presentació del llibre sobre aquest material, va ser el mateix Fontcuberta qui va desvelar que Berenguer era una invenció seva, com ho era l’abundant informació crítica i biogràfica que es podia trobar a les xarxes. Les fotos d’El Molino també eren seves. Un entremaliat Fontcuberta tornava a proposar una fecunda reflexió sobre l’engany.

Aquestes aventures i d’altres les resum Fontcoberta al programa, dedicat als fotògrafs, Detrás del instante (La 2), que dirigeixen Xavier Baig i Jordi Rovira. Fontcuberta té l’avantatge, a més, d’haver reflexionat llargament sobre la seva pròpia pràctica i de saber exposar els conceptes que hi ha al darrere. A les seves notes sobre la postfotografia (La fúria de las imágenes, Galaxia Gutenberg, 2016) ja afirmava que si la fotografia havia estat lligada tautològicament a la veritat i la memòria, la postfotografia trenca amb aquests vincles. Considera l’actual “allau icònica infinita”, l’“epidèmia de les imatges”, i reflexiona sobre el canvi de rol social de la fotografia.

Tots els capítols de Detrás del instante —ara són a la segona temporada— tenen una estructura semblant. El fotògraf a qui es dedica el programa subratlla un dels seus treballs i, després, explica el que considera més rellevant de la seva peripècia professional. Dos convidats acostumen a fer alguna breu acotació de reforç. En el cas de Fontcuberta van ser el filòsof Xavier Antich i el director de la Fundació Foto Colectania, Pepe Font de Mora.

És una bona manera d’acostar-se a la feina de coneguts fotògrafs. De Raúl Cancio, per exemple, coneixem el gest fundacional en la fotografia futbolística de prescindir de la imatge del gol. Isabel Muñoz exposa el trajecte íntim que viu amb una foto d’una nena ballarina cambodjana, tràgicament assassinada temps després per la gelosia d’una primera dama. El que era un element de la sèrie sobre la dansa khmer es converteix per a Muñoz en un reliquiari. Sandra Balcells, amb els seus treballs als territoris de l’ex-Iugoslàvia, on torna, és l’exemple de com no ha d’abandonar-se una notícia quan ja sembla que no ho és. De la mateixa manera que a César Lucas li va servir no anar-se’n d’un lloc quan tots els seus col·legues ho van fer, per obtenir una inèdita, xocant, foto de Fraga. I així uns quants més. Un bon programa. Amb uns testimonis planers, però profitosos.